Llegint aquest llibre, de títol irònic, coneixereu les experiències de 10 dones que han treballat en la política institucional: Carme-Laura Gil, Carme Valls, Lídia Santos, Montserrat Tura, Mercè Civit, Empar Pont, Imma Mayol, Carme Porta, Sílvia Bonet i Lourdes Muñoz.
“Dones en un escenari on molt probablement no estava previst que elles hi fossin”, opina Marta Selva.
Malgrat que llavors i ara haurien hagut de ser entre les més visibilitzades, ha estat una sorpresa haver-les pogut escoltar a algunes d’elles, en els dies propers a la presentació del llibre, ocupant els seients a les tertulies d’ “El matí” de Catalunya Radio amb Mònica Terribas i d’ “Els matins” de TV3 amb Lídia Heredia.
8 d’elles varen parlar de les seves experiències en la presentació del llibre a la Bonnemaison aquest passat 26 de febrer.
En la contraportada del llibre s’ens avisa, que aquestes 10 dones en la primera línia de la política institucional, “han acceptat d’explicar i analitzar la seva experiència, sovint difícil a vegades perillosa, durant la seva etapa en actiu en la política institucional. Han hagut de lluitar, de desafiar, de convèncer, de pactar. L’han fet, a la seva manera, femenina, diferent i complementària”.
Com deia Marta Selva, durant la seva intervenció en l’acte de presentació del llibre del 26 d efebrer a la Bonnemaison a Barcelona: “es trobaven en un escenari on molt probablement no estava previst que elles hi fossin”.
Carme Porta, militant d’ERC i ex diputada al Parlament de Catalunya, presentà l’acte: “Donar visibilitat a les dones que hem fet política a les institucions. A allò que moltes dones han viscut abans que nosaltres i segurament moltes ho han viscut després”.
Porta, directora de la col·lecció Tinta Fèmina de l’editorial Trabucaire, explicà com aquesta editorial nascuda el 1985 a Perpinyà, publica en català, castellà i francès. La col·lecció que dirigeix parla dels feminismes en català tant des de la teoria com des de les experiències.
Sobre la gènesi d’aquest llibre volgué remerciar a les dues editores i a Marta Selva, que fou qui li insistí més per a la realització del llibre: “això s’ha d’escriure!, això s’ha d’escriure!”.
I finalment, Porta, que ha comptat amb 10 autores, explicà així la singularitat del llibre: “Hi ha companyes que en deixar la política professionals han explicat la seva experiència, però ara hem volgut fer un treball plural. (…) En el cas nostre es tracta més de tot allò que ens uneix més que allò que ens separa”.
La valoració que en fa és que “malgrat males experiències, totes des de la reflexió hem volgut mostrar encerts i errors, i en general ho hem fet de forma positiva”.
“Donar visibilitat a les dones que hem fet política a les institucions. A allò que moltes dones han viscut abans que nosaltres i segurament moltes ho han viscut després”.
Marta Selva, ex Presidenta de l’ICD i prologuista del llibre: “Varen irrompre, totes elles, en un escenari on molt probablement no era previst que elles hi fossin”.
Selva presentà a Imma Mayol, Mercè Civit, Silvia Bonet, Lourdes Muñoz, Empar Pont, Carme Laura Gil i Carme Porta. Excusà a Montserrat Tura. Totes elles han estat o regidores, o diputades, o conselleres i una ministra. I totes elles amb un trajecte de compromís.
Va agrair la tossuderia de Carme Porta, ja que mancava i era imprescindible, i explicà que tant ella com Isabel Segura convingueren en “la necessitat que les dones que fan política expliquessin la seva experiència”.
“Recordo concretament –continuà- a Lourdes Muñoz en l’inici del seu trajecte de regidora cap a diputada on hi entrà amb una escena catàrtica i jo li deia, Lourdes has d’escriure tot això”. Per a Selva es important que aquestes experiències siguin relatades, descrites i recollides en un llibre que expliqui com s’han sentit elles en la política institucional. Per a la prologuista aquesta és una de les formes en que la política s’expressa, també hi ha l’espai polític que es construeix des de la relació, des de la perspectiva del reconeixement…” d’aquest espai des d’on es possible la vida pública i no sempre la política institucional ho fa”.
Per a Marta Selva, un llibre d’aquestes característiques te el valor de construir un document de testimonis en ser escrit, publicat i tenir la referència d’uns trajectes que s’expliquen des de allò personal, relacional i des del compromís amb partits, organismes socials, familiars… Destacà que aquest darrer de la família on s’ha nascut i viscut conforma un llegat per a unes quantes de les dones polítiques del llibre que influeix rotundament en les seves tria d’ adolescents, joves i dones madures que prenen compromisos.
Destacà també el fet que totes són presents en el llibre des de la perspectiva de càrrecs electes, des del seu compromís doble amb la formació política i com a electes. A voltes, un compromís més enllà de les sigles, des del feminisme, que ha estat un espai de la política institucional des de la recuperació de la democràcia. “Una irrupció de totes elles en un escenari on molt probablement no era previst que elles hi fossin. Son una generació que s’ocupen d’un espai no previst, creat amb la complicitat entre els homes”, afirmà Selva i afegí que això no vol dir que no hi haguessin xarxes de complicitat i de generar estratègies comunes.
El llibre presenta, al seu parer, una reflexió des dels feminismes de manera conjunta, on totes es fan la pregunta sobre: En que he contribuït? Que he pogut fer?
Marta Selva aposta per un treball en xarxa que “no es amiguisme ni aplaudiments. Hem estat molt critiques i dures unes amb les altres però aquesta exigència ha estat consciencia de treballar d’aquesta manera. Desig que en el futur la tasca de les dones politiques sigui igual o més productiva però sense necessitat de tanta tensió. Pensar la política institucional, pensar la política”.
Carme Laura Gil, militant de CDC, ex diputada al Congrés espanyol, ex Consellera d’Educació al Govern de la Generalitat i ex diputada al Parlament de Catalunya: “Exercir la política es exercir la ciutadania, amb l’obligació de saber que pertanys a una classe que està oprimida a molt llocs del món i també aquí, la de les dones”. ”Per ser una dona feliç has de ser una dona forta”.
Es manifestà molt contenta d’haver participat en aquest llibre testimoni de dones molt diferents. I volgué deixar clar d’entrada que “sempre m’he considerat una dona privilegiada, no he sentit mai l’agror de la política”.
Explicà que havent nascut l’abril del 35, per tant molt a prop de fer 81 anys, podia ara veure la seva pròpia història com la d’una dona feliç i d’una dona forta, ”perquè per ser una dona feliç has de ser una dona forta”.
Satisfeta d’haver format part del passat, “per què exercir la política es exercir la ciutadania, amb l’obligació de saber que pertanys a una classe que està oprimida a molt llocs del món i també aquí, la de les dones”. Reflexionà: “ Jo no he estat una dona feminista activista però si una activista de les dones”. I en referència a ella mateixa proclamà que el seu orgull de ser dona es incommensurable i que es considera una dona privilegiada, ja que essent filla d’una família humil, obrera, tingué el privilegi d’anar a la universitat. Se sent una dona lliure, feliç en política i en la família i en el matrimoni, en la professió tant la de professora com la de política.
S’adreçà a les dones joves, – “que segur que fareu moltes coses en la política. Fareu historia!”- explicant que en el llibre hi veuran un testimoni del segle XX, de la dona que està en un partir per la seva ideologia. També volgué parlar de la gran diferencia que hi ha ara sobre el sentit de la política que torna a tenir el primogènit de l’àgora, del carrers, que passa allò públic a la política cap a dalt. Però, remarcà que “també hi ha uns universals que continuen presents: el feminisme, la dona, la justícia, la igualtat. I mentre hi hagi aquests universals continuarà la política”.
Per finalitzar la seva intervenció volgué deixar clar que hi ha moltes dones importants que han treballat, que han estat al servei de tothom, sense cap privilegi, a qui ningú coneixia i que “no han tingut la projecció que hem tingut nosaltres. Mai els hi han fet una fotografia o han tingut un espai a la Tv, radio o premsa”. I es congratulà que “nosaltres, jo, amb tot el que hem treballat haguem pogut donar veu a aquestes dones que mai n’han tingut. Ja es una satisfacció”.
Empar Pont, militant d’ERC, ex regidora i ex primera Tinenta d’Alcalde de Reus: “poder exercir la polític quotidiana en llibertat em fa feliç”.
Aquesta professora i regidora de Reus, començà la seva intervenció parlant de Carme Laura Gil i del paral·lelisme de la seva activitat política, des que ella era professora a Reus i l’altra directora general; i quan fou regidora d’educació i l’altra era Consellera. Explica que varen compartir molts espais i complicitats, també amb Montserrat Tura, quan Empar Pont fou tinent d’alcalde de l’Ajuntament i Tura consellera. “Varem compartir un govern i la manera d’entendre aquest país”.
Eixamplant el cercle digué: “Be, coincideixo molt, molt que som dones diferents però tenim moltes complicitats, totes som dones fortes, totes hem tingut poder, hem exercit l’autoritat i algunes de nosaltres hem renunciat a exercir aquest poder perquè hem decidit que la política institucional es un espai de temps en primera línia i ho has de deixar, t’has de programar per tornar a la teva visa privada i resituar-te en el teu espai de casa i en la teva vida professional”.
En el seu cas, va tornar fa 5 anys a l’ institut. Explicà que necessitava marxar, que: “sempre he estat regidora, els homes no em van deixar marxar d’allà, em van tenir acotada allà. Hi vaig xalar molt, tenia el reconeixement de la ciutadania”.
Afegí que llegint justament un text sobre educació i política de Carme Laura Gil havia entès que “he volgut obrir el cap als meus alumnes, a ser crítics” i que “poder exercir la política quotidiana en llibertat em fa feliç”. Per a ella, en aquests moments es tracta de millorar la societat a través d’uns nois i unes noies a qui ensenya. També agraí a la família, a les amistats, a les regidores ser presents entre el públic …que això la feia molt feliç. Feu una crida a construir la societat del segle 21 que engresqui al jovent, a l’àgora, al carrer a les cases… es l’època de la política en majúscula perquè aquest país que estem construint necessita de la política en majúscules.
Lourdes Muñoz, militant del PSC, ex regidora de l’Ajuntament de Barcelona i ex diputada al Congrés: “El que he aprés és que les polítiques per a les dones o les institucionalitzes o desapareixen”.
Parlà de la complicitat, de com se sent més orgullosa d’alguns dels projectes compartits o que ha pogut generar amb altres dones. Del reconeixement de les antecessores, “les d’abans de nosaltres que han fet possible que nosaltres arribéssim”.
Volgué deixar palès que “el que ha aprés és que les polítiques per a les dones o les institucionalitzes o desapareixen. Un cop estan institucionalitzades és més difícil de treure-les”, però en canvi de cara a aquest llibre coral, explicà que havia posat com a experiència la d’un grup de dones joves del partit que ens varen autoorganitzar i autofinançar per fer pressió perquè al Congrés del partit aprovés la paritat, cosa que no varen aconseguir, ja que només arribarem al 30 o 33 per cent i no seria fins al proper Congrés que arribarien al 40 per cent. Però afirmà Muñoz que “com a experiència vital, amb passió per a la igualtats, fou molt important”. També volgué fer un reconeixement, a la tasca de Maria Escudero, perquè fou qui quan ella va arribar al Congres el 2004, la va anar a buscar, ja que cercava a les dones diputades feministes per treballar per la igualtat.
L’altre tema que parla en el llibre es el que anomena: “doble barrera, per ser dones i per ser feministes. Perquè l’espai públic i polític no esta pensat per allò que nosaltres demanem i xoquem contínuament. Les dones feministes que exercim en la política som més molestes per al poder establert, tenim doble penalització. No els hi agrada que toquem el que consideren els seus espais”. Així s’explica com en el tema de la paritat feren i fan tanta resistència, ho viuen com una invasió dels seus espais. En el seu imaginari col·lectiu, malgrat la llei “ ho consideren un espai d’homes”.
Volgué destacar la pluralitat de les dones que hi ha en al llibre: “Jo sempre he defensat la paritat no per un resultats immediats sinó perquè les dones hi siguem i tinguem visibilitat. És important que hi hagi dones de totes les ideologies feministes o no feministes” i posà com a exemple que Santa Maria, que es una dona potent, el fet que sigui la vicepresidenta li dona major visibilitat.
Per acabar, creu, Lourdes Muñoz, que darrerament en el país hi ha qui – no surt precisament dels espais de dones ni del feminismes- parla de lideratge femení, limitant i estereotipant quin model han de tenir les dones en l’exercici del poder. Posicionament que vol rebutjar: “Jo vull que cada una puguem fer política, en les escoles, en les associacions, des del pensament que tinguem i de la manera que volguem”.
Sílvia Bonet, ex Ministra i Consellera General d’Andorra: Sinó hi ha polítiques especifiques a favor hi ha pèrdues en la participació de la dona en la política i les dones hi han d’accedir amb les mateixes capacitats, possibilitats i condicions.
Començà l’ ex-ministra d’Andorra, explicant que es trobava una mica fora de l’entorn pel fet de ser del país veí, però alhora satisfeta de poder participar amb la seva experiència política amb un país que hi som tan propers, amb íntims lligams amb Catalunya per historia cultura, i llengua. “Certament – digué – la societat andorrana és conservadora i el rol de la dona no hi va entrar fins el 1972”. En el llibre, digué Bonet, hi ha volgut aportar sentiments: “allò que he sentit en els diferents passos d’ entrada al mon polític sense posar en perill altres coses a les que no vull deixar. Hi apareix el concepte de qualitat mes que quantitat.
En el seu escrit, explica com es va fer andorrana després de viure 20 anys allà amb el meu home i fills, i sense altra família visquent-hi. “Vaig entrar-hi quasi per la porta gran, de Ministra d’Afers Socials, Treball i Igualtat. I teníem una Secretaria d’igualtat, sobretot de la igualtat de gènere perquè entenem que l’estat havia de poder garantir l’accés en igualtat als llocs de treball”. Malauradament, relatà, unes eleccions anticipades portaren un canvi de govern i es perdé aquesta secretaria d’igualtat i la feina feta. “…va ser una pena! I va ser una pena, a més a més perquè en aquell següent Parlament varem aconseguir la paritat, érem el primer parlament europeu que la teníem i els segon del món. I tot això sense llei de quotes! Tot i que les he defensat sempre tant en els fòrums nacionals com internacionals”. Confirma la seva opinió que sense continuïtat de la tasca de la Secretaria d’igualtat es podia perdre, el fet mateix que ara les dones només són el 34% en l’actual Parlament. “Sinó hi ha polítiques especifiques a favor hi ha pèrdues en la participació de la dona en la política i les dones hi han d’accedir amb les mateixes capacitats, possibilitats i condicions”, reblà.
Actualment Sílvia Bonet és membre de la delegació al Consell d’Europa, on hi ha una Comissió d’Igualtat i no Discriminació molt activa. En aquest moments, una de les qüestions que s’estan tractant es sobre quines actuacions es poden fer per augmentar el nombre de dones en la política.
Bonet volgué acabar llur intervenció tornant al començament, a parlar de sentiments, de: “com cal fer-ho per poder superar al dia a dia i participar en la política i quan més pluralitat millor”.
Mercè Civit, militant d’EUiA, ex diputada al parlament de Catalunya per ICV-EUA: ”… aquesta es la forma de treballar entre les dones, la de sumar sinergies, tenir objectius comuns i trobar els espais comuns. Una política entesa no només des de l’institucional, sinó també des de l’àmbit sindical, associatiu…. que és la majoritària a la meva vida”.
Volgué donar les gracies perquè: “així existeix un testimoni escrit de les lluites, les experiències de les dones que han estat a la política, i en un moment que la política esta molt desvalorada i aquest llibre ajuda a valorar-la des d’una perspectiva de dones. Entre totes aportem el gra de sorra per visualitzar la feina que fèiem”.
Destacà que es coneixen i havien compartit coses juntes sumant un valor, el de les dones a la política. Es referí al fet que el llibre és de les dones a la política institucional, però exposà que es fa política fora de les institucions. Ella, de fet, porta mes de 30 anys militant i en la institució n’hi ha estat 6.
Civit opina que. “la diversitat de tasques et fa evolucionar i créixer, amb tants anys des del treball en l’àmbit de dones de la Secretaria de Dones de CCOO a àmbits molt masculinitzats essent responsable de l’àmbit sindical del meu partit, on realment has d’anar guanyant el teu espai”. Constatà que a vegades el masclisme es tradueix en proteccionisme i que cal explicitar contínuament “ que tu et saps defensar sola i que no necessites protecció”.
De la seva tasca en la política institucional volgué destacar la participació en la Llei per l’eradicació d la violència masclista: “Em quedarà sempre a la memòria perquè a part de poder viure tot els seu procés, aquesta es una llei de totes, es el gran valor de la política, de legislar-la, promoure serveis i activitats. El dia que es va aprovar aquella llei el Parlament bullia i hi havia moltes dones”. “I si es va poder aprovar així fou gracies al lideratge de l’ ICD”, rememorà.
També volgué fer un reconeixement als 7 anys del govern d’esquerres a Catalunya, ja que al seu parer “ en l’àmbit de les dones es va fer una volta impressionant a Catalunya perquè va permetre elaborar lleis compartides per tothom…”i aquesta es la forma de treballar entre les dones, la de sumar sinergies, tenir objectius comuns i trobar els espais comuns. Una política entesa no només des de l’institucional, sinó també des de l’àmbit sindical, associatiu…. que és la majoritària a la meva vida”.
Mercè Civit creu que s’ha avançat molt però encara cal avançar molt mes. Mostrà la seva preocupació per com “actualment s’estan exposant idearis i fent declaracions des de l’església i certs sectors politics que fa uns anys no s’hagueren fet”. “Hem avançat, hem guanyat espais, però no pararem cap de les que som aquí ni moltes altres”.
Volgué acabar la seva intervenció explicant com entrà a la política, fet que passa`per un seguit d’esdeveniments, com estudiar assistent social i ser delegada, patir un acomiadament i entrar al sindicat. “Ara he tornat als meus orígens ja que torno a fer la meva feina en assistència social”.
A tall de comiat considerà un encert el llibre i recordar que hi ha estat o hi són presents en la política perquè n’hi ha altres que les han precedit i també per animar a continuar recollint el treball de les dones i no només en la política institucional, sinó a d’altres sectors. “Cal aquest testimoni” afirmà.
Imma Mayol, militant d’IC, ex regidora a l’Ajuntament de Barcelona: “Totes aquestes flexibilitats, en molt bona mesura, formen part de la manera d’estar en el món de les dones o de la dimensió femenina que està present en tots els sexes, encara que moltes vegades és molt negada”.
Començà agraint a Carme Porta, la iniciativa i la persistència de 4 anys en seleccionar i reflexionar sobre el llibre. Posà en valor en aquest llibre el fet de compatibilitzar i compartir les dinàmiques que després hauran enriquit a totes, tant en la presencia institucional primer al Parlament, i després als ajuntaments, el moviment feminista i el treball en el si dels partits.
Volgué destacar especialment la feina al si dels partits “perquè tota la gent que es dedica a tasques d’organització és molt mal tractada. Jo vaig cuidar-me de Dones amb Iniciativa i la dinàmica a les institucions, al feminisme i al partit es varen enriquir mútuament”.
Mayol feu la seva intervenció en base a tres reflexions i un punt final.
“La primera reflexió es sobre la meva socialització política que neix amb la forca de dones en el rerefons, en concret hi ha una generació que vincula padrina (avia), mare i filla, que en el meu cas ha estat molt poderosa. Jo me’n sento hereva”.
Explicà que la seva família com a bon exponent sociològicament franquista, però on hi hagué reconeixement de la autoritat i on la genealogia de padrina mare i 5 germanes amb fets i vincles crearen un univers simbòlic i una manera de viure que subvertia la manera de viure en el franquisme, i amb passió. “La política per a mi es passió, i fou la que em conduí primer al moviment estudiantil als 16 i 18 anys i després al Partit Comunista de ses Illes”. També narrà com a molt significatiu, que un any abans de la seva participació en la vida institucional crearen un grup amb 3 dones més: Montse Otero, Mercè Fernández i Mariona Ribalta. Aquest grup era el seu espai de pensament i impuls per anar al Parlament. Per a ella foren unes altres referents de força.
Pel que fa a la segona reflexió, Imma Mayol opinà sobre el canvi i les evolucions que donen les mediacions (la capacitat de mediacions canviants), ja que posen en valor la flexibilitat, el qüestionament i la capacitat, d’evolució al llarg de la vida: “Totes aquestes flexibilitats, en molt bona mesura, formen part de la manera d’estar en el món de les dones o de la dimensió femenina que està present en tots els sexes, encara que moltes vegades és molt negada”. I com a referent, parlà del seu propi partit, d’ICV que passà de l’euro comunisme al eco-socialisme i que ara esta immers en un procés de canvi.
I la tercera experiència es “saber arribar i saber partir”, que, segons Mayol, això a la seva força política li ha arribat per part de les dones amb el relleu, respectant dels processos vitals, tranquil amable i volgut de Lali Vintró a ella o d’ella a en Ricard Goma. Que “La dimensió pública de la política institucional esgota, la pressió mediàtica influeix i per tant es bo tenir etapes de visibilitat i d’altres que no”, n’està ben convençuda.
I el punt final seria que “encara hem de continuar lluitant, perquè l’imaginari col·lectiu encara esta construït des de l’androcentrisme, des del pensament masculí i segur des d’un tipus de masculinitat, que potser està canviant”. Està segura Mayol, que la política encara no esta construïda des de la forma de les dones de mirar el mon. Posa com a exemple, la diviso sexual del treball, que en bona part s’ha anat guanyant, però no ha arribat a diferents àmbits de la vida institucional. La divisió entre la superestructura i la vida quotidiana, entre la vida personal i la política, la racional i la passional… “No es permet encara una historia d’amor, una barreja, una intimitat entre la vida quotidiana i la superestructura. Tot allà personal, tot allò emocional sembla que s’hagi d’apartar de les portes dels ajuntaments i del Parlament”.
Explica l’experiència del dia abans en la tertúlia amb Mònica Terribas on la presentadora els hi deia que aquella era una tertúlia molt diferent perquè es disculpaven, no s’interromprien, tenien una actitud amable…” millor no? Perquè realment ens interessava mútuament el que estàvem dient a vegades des de posicions diferents”, es responia Mayol, però afegí: “ No se si aquesta hagués estat la nostra mateixa actitud exercint en primera línia de diputades o regidores. Perquè potser haguérem hagut de defensar els nostres partits, marcar territori. Això vol dir que encara tenim molt de camí a recórrer”.
Carme Porta volgué tancar l’acte amb tres detalls simbòlics: “El titol del llibre que és evidentment una ironia; estem a la cuina, que és on es desenvolupa la vida en una casa; i aquesta sala te 135 cadires com el Parlament”.
Les reflexions i els debats continuaren al hall de la Bonnemaison amb un pica – pica amb un vi de la Catalunya Nord.
