OPINIÓ
Quan vaig veure la pel·lícula Las niñas, em vaig quedar parada perquè resulta que està situada en els anys noranta (concretament l’any 1992) en una escola segregada de nenes, regentada per monges.
Aquest context xocava amb la meva experiència compartida amb mestres i professores feministes que portàvem com a mínim uns 15 anys (per posar una data d’inici en les Jornades Catalanes de la Dona del 1976) provant de posar en pràctica la coeducació en centres escolars públics i mixtos.
De tota manera, he de confessar que la meva sorpresa era una falsa sorpresa perquè conec bé quin ha estat i és el difícil camí de l’educació cap a la coeducació. Per una altra banda, ja algun crític ha destacat, parlant de la pel·lícula, aquesta “doble velocitat” de la realitat social del país contrastant situacions com les que ens mostra La niñas amb fets de progrés concrets del 92 com la celebració dels Jocs Olímpics o la posada en marxa de l’AVE per a l’Exposició Universal de Sevilla.
Mentre escric, espero si Las niñas rep algun dels premis Goya perquè, tractant-se d’una opera prima, ja ha estat molt celebrada i ha tingut premis en altres trobades. La directora i també autora del guió de Las niñas és Pilar Palomero (1980) que aprofita la seva experiència personal per a parlar sobre l’educació femenina ambientada, com ja s’ha dit, en un col·legi de monges de Saragossa.
La formació afectiva i sexual és “l’assignatura” pendent encara ara o sigui que les situacions que es presenten a la pel·lícula són testimonis reals i autèntics de la manera de transmetre la por al sexe o la limitació de la seva pràctica dins del matrimoni o de la discriminació de les mares solteres. Justament una de les escenes centrals del film és el dictat que fa la monja d’un text que es titula “La sexualidad al servicio del Señor”.
La protagonista és Celia, una nena d’onze anys que creu que és òrfena de pare quan, en realitat, és filla d’una mare soltera que l’hi ha amagat perquè pateix pels prejudicis socials de la seva situació. A aquest silenci o mentida se suma la censura de l’ensenyament religiós. Només el suport de les amigues transgressores i el diàleg final entre mare i filla permeten que Celia superi la seva pertorbació i malestar.
La pel·lícula és rodona en el sentit que comença amb un assaig del cor de nenes on n’hi ha unes, entre elles Celia, que no canten, sinó que només ho fan veure perquè la monja ho ha decidit així, i s’acaba el dia de la festa quan el cor intervé i Celia decideix cantar i la seva mare està entre el públic. Així es veu clarament i subtil que mare i filla han superat el silenci i la repressió social.
Com que penso que decidireu anar a veure la pel·lícula no dic res més dels elements que la fan versemblant, natural, emotiva i que destaquen la cura de la directora en tractar el món de l’adolescència femenina.
Com sempre procuro aprofitar l’avinentesa per a presentar llibres que tenim a la Biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona, en aquest cas alguns sobre coeducació i formació afectiva sexual que és el que necessitaven Las niñas del 92 i també les d’ara.
N’he triat precisament un publicat el 1991, ¿Es possible coeducar en la actual escuela mixta? Una programación curricular de aula sobre las relaciones afectivas y sexuales de M. Jose Urruzola (1940-2006) que va ser capdavantera en la implantació de la coeducació com a pedagoga, professora i assessora del Departament d’Educació del Govern Basc.
Un altre llibre sobre educació afectiva i sexual de l’època dels 90 és Penélope o las trampas del amor: Por una coeducación sentimental de Charo Altable llicenciada en Geografia i Historia, mestra especialista en Pedagogia Terapèutica i experta en Coeducació que anys després va escriure Los senderos de Ariadna. Transformar las relaciones mediante la coeducación emocional. És interessant veure el canvi de figura mitològica en el títol i certament hi ha una diferència significativa entre l’arquetip de Penèlope i el d’Ariadna.
I per a completar aquesta bibliografia bàsica/urgent sobre la formació afectiva i sexual tenim el llibre Tot per amor? Una experiència educativa contra la violència a la dona de Rosa Sanchis, professora valenciana de llengua i literatura amb una llarga experiència en educació sexual que a hores d’ara desenvolupa a partir del bloc karicies.blogspot.com i que ha recollit en el llibre Karicies.com. Però aquest llibre no anava de sexe?
Hi ha un llarg camí recorregut i un llarg camí encara per recórrer pel que fa a l’educació afectiva i sexual com es veu per l’interès que desperta, amb raó, la pel·lícula Las niñas.
