Pel seu interés, malauradament ben actual, reproduim aquesta entrevista realitzada el 2007 per LolaMora Producciones, productora de la Fundació holandesa WorldCom
Escollida el 2004 com la primera Fiscal Adjunta d’enjudiciament, càrrec també anomenat Ajudant del fiscal a l’Oficina de la Divisió d’Acusació, Fatou Bensouda passarà a ser el gener de 2012 la nova-i segona-fiscal de la CPI.
Bensouda, nascuda a Gàmbia, va ser membre del Tribunal Penal Internacional per Rwanda. Com a fiscal adjunta de la CPI, ha estat responsable directa de presentar els casos davant els jutges i de conduir els judicis davant la Cort. El febrer de 2007, LolaMora Produccions va entrevistar-la durant una trobada internacional de dones celebrada a Kigali, Rwanda.
El desembre de 2011, hi ha hagut diversos casos oberts sobre crims sexuals, a Darfur, a la República Centreafricana … La nova fiscal parlava així el 2007 sobre els crims sexuals.
LolaMora Produccions: Quins són els principals problemes que existeixen per plantejar els crims de violència sexual davant la CPI?
Fatou Bensouda: La CPI és la primera Cort penal internacional independent i permanent. I la violència de gènere juga un paper important en el que fem. L’Estatut de Roma és molt extens i ampli en identificar els tipus de crims de violència de gènere i en atorgar diverses maneres per tractar-los, no només per perseguir-los, fins i tot en (els processos de) les investigacions, és molt ampli el que fem. L’Estatut de la Cort Penal Internacional és el primer estatut on les víctimes de violència de gènere o altres víctimes poden participar en els procediments i fins demanar reparació. Els desafiaments que tenim com Cort són molts, però amb el suport de les comunitats locals, les organitzacions no governamentals i els governs, crec que els podrem manejar. I amb desafiaments em refereixo al fet que la Cort Penal Internacional investigui pel seu compte. Anem a àrees on de vegades falta seguretat, no només per al nostre personal, sinó el que és més important per les pròpies víctimes. Així que aquests són els reptes que tenim, dur a terme investigacions i assegurar que les víctimes van als judicis i poden presentar els seus punts de vista.
LM: A Arusha, vostè va ser part del tribunal ICTR Errors i avenços que vostè va viure en aquest tribunal pel que fa al tractament de víctimes i violència sexual?
FB: Vull que quedi registrat que un dels pilars de la jurisprudència d’aquest tribunal va ser el cas de Jean Paul Akayesu. En aquest cas, els pronunciaments fets per la cort sobre violència de gènere van ser importants en reconèixer, per primera vegada, que la violació d’una dona no és tal només per produir-se en una situació on la dona no està en posició de negar-se. El Tribunal diu, quan les circumstàncies són coercitives, com per exemple durant un conflicte armat, la voluntat, l’interès posat en negar-se no ha de ser provat. Això va ser una gran innovació. Amb l’estatut de la CPI (…) Tots han seguit aquesta jurisprudència-en part pel treball de moltes ONG – i ara és més fàcil per a la cort establir crims basats en la violència de gènere del que ha estat fins ara quan havies de provar la negativa al consentiment, la penetració … que feien molt més difícil provar un cas de violació davant una cort.
LM: sobre RDCongo, on s’ha obert el cas per reclutar menors soldats, on milers de dones han estat i són violades. Quan creu vostè que s’obrirà un cas sobre violència sexual en aquest país?
FB: Hem començat amb Thomas Lubanga Dylo però les investigacions en DRC continuen. Estem investigant, els crims de violència sexual i violència de gènere que són molt importants per a nosaltres, a més d’un dels principals temes a la nostra agenda, i tan bon punt tinguem evidències amb la qualitat suficient que necessitem per poder satisfer els jutges de la sala, obrirem casos com aquest. I emfatitzo sobre la qualitat de les evidències perquè hem de tenir informació sobre els crims sexuals i de gènere però aquests han de tenir certa qualitat perquè puguem tenir un cas.
LM: Quin impacte pot tenir per a la població local el fet que no s’obri un cas per les violacions sexuals?
FB: Crec que és important aclarir algunes coses. La CPI ha estat contínuament repetint que continuem les investigacions a la RDC. Crec que és molt important emfatitzar que no servirà de molt, ni per a les víctimes ni per a ningú, obrir un cas i acabar perdent-, crec que això no portarà justícia per les víctimes. I per això cal ser molt curós en els procediments que seguim respecte a crims de violència sexual i els basats en la violència de gènere. Les evidències que necessites per presentar davant una cort són molt diferents [de les que cal presentar per a altres crims] No estem satisfets amb el que tenim, però creiem que si ens afanyar a portar el cas davant la cort només per satisfer les víctimes o altres persones afectades, no serà satisfactori al final, volem estar ben segurs que les evidències que tenim tenen qualitat i que quan ho presentem a la cort estiguem ben segurs del nostre cas. I vull dir una altra cosa més sobre el primer cas que hem obert, contra Thomas Lubanga Dylo, i és sobre aquest crim particular de reclutar menors per força … perquè té a veure també amb una visió de gènere, perquè tant nenes com nens han estat reclutats i abusats i obligats a lluitar, i crec que és un aspecte del qual també ens hem de preocupar. I amb això no dic que no hi hagi altres crims importants però és crucial que el que avui tenim ho posem sobre la taula, perquè la comunitat internacional conegui aquests crims i prengui la responsabilitat perquè una generació no acabi destrossada, i aquest és un els missatges que el TPI vol enviar.
LM: Està vostè dient que obrir un cas sobre violència sexual a la RDC-sobre menors soldats o adultes-és només una qüestió de temps fins a tenir les evidències suficients?
F.B.: No puc dir que sí categòricament. Però el que puc dir és que estem investigant i que els crims de violència sexual són part de les nostres investigacions. I quan anem a la sala preliminar es va a jutjar la qualitat de les proves que presentem. Per això dic, estem investigant.
LM: Per què és tan difícil tenir proves irrefutables? La violació sexual és més difícil de provar que un altre crim?
FB: Tots els crims són difícils de provar. Però crec que els crims sexuals i de gènere comporten una delicadesa i sensibilitat. Les emocions que comporten, els efectes que té en una comunitat, el desenvolupament socioeconòmic d’una comunitat es veu afectat, i no dic que amb altres crims no passi, però aquest és realment un crim molt delicat i emocional. I per això crec que és molt important, quan s’investigui i es persegueixi aquest crim, que ens assegurem que ho fem com cal.
LM: Però també és cert que les dones al Congo parlen i volen denunciar i estan disposades a anar a la Cort. No tenen vergonya. Potser a Rwanda és diferent …
FB: Sí, estic completament d’acord amb vostè, però com vaig dir, estem en el procés, recollint les evidències i tan aviat com estiguem satisfets amb la qualitat de les evidències, anirem davant la cort.
LM: Justícia sense reparació ¿Per què? Si els governs i la comunitat internacional no tenen plans per a reparar a les dones, ¿on queda la justícia?
FB: Crec que aquesta va ser una de les principals raons que es van posar per pressionar la comunitat internacional i als negociadors de l’Estatut de Roma, assegurar que hi hagi un mecanisme per proveir reparació a les víctimes. Crec que és una part important per a una reconciliació, si les dones víctimes senten que algú les pot ajudar a tornar a la situació inicial, no completament, però tornar a la posició que tenien abans del crim, és un gran pas cap a la reconciliació. Crec que els negociadors de l’Estatut de Roma estaven d’acord en aquest mecanisme, que posa èmfasi en què es faci justícia i que es faci per les víctimes. Les víctimes han de sentir la justícia i han de ser part de la justícia. Això és el que l’Estatut de Roma tracta de fer.
