OPINIÓ
Una dècada de masclisme: 658 assassinades. Aquest és el titular amb què El País titulava un extens article el passat 20 de març. Una xifra insuportable, darrera de la qual hi ha dones de carn i ossos que han patit i han perdut la vida, criatures que han quedat orfes, familiars desconsolats i un home assassí.
Una xifra que de fet ja sabíem, perquè cada any els mitjans de comunicació transmeten les dades: 54 assassinades l’any 2013, 52 el 2012, 61 el 2011…. Però sumant els deu anys, som molt més conscients de la magnitud del problema.
Els assassinats són la punta del iceberg de la violència existent contra les dones en la nostra societat. Recordem les dades de la macro-enquesta que va efectuar el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat l’any 2012: un 10,9% de les dones enquestades deien haver patit violència en algun moment de la seva vida (equivalent a 2.154.705 dones), i un 3% deia estar patint maltractaments (equivalent a 595.038 dones). L’enquesta duta a terme a escala de la Unió Europea i que s’ha donat a conèixer recentment, mostra que una de cada quatre dones ha patit violència física o sexual. I aquestes dades no inclouen les múltiples formes de micro-violència que es donen en el dia a dia i que no són denunciades. La persistència d’actituds patriarcals, que contrasta amb l’autonomia i llibertat aconseguida per les dones, explica aquesta situació. La rel de tot plegat està en la incapacitat d’alguns homes en acceptar que les dones tenen idèntics drets i llibertat que ells. Imbuïts de la lògica patriarcal no poden admetre que qui és o ha sigut la seva parella tingui vida pròpia, pugui prendre decisions pel seu compte, pugui també optar per deixar la relació. La seva masculinitat se sent qüestionada si no poden controlar i dominar les dones del seu entorn. La vida de les dones ha canviat molt, però hi ha mentalitats que no han canviat gens.
Aviat farà deu anys que es va aprovar la Llei de mesures de protecció integral contra la violència de gènere i poc desprès totes les Comunitats Autònomes van aprovar les seves pròpies lleis per enfortir les mesures de protecció i assistència a les dones víctimes de violència (en el cas de Catalunya, la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista). Espanya es va situar així entre els països més avançats en aquest terreny. Un estudi del Consell d’Europa de l’any 2010 subratlla l’esforç fet en legislació, creació de jutjats especialitzats, recursos (346 milions d’euros el 2010, sols 3,6 a França), serveis assistencials (2.896 places en cases d’acollida), programes per l’agressor (193 a Espanya, 2 a Regne Unit) i campanyes de sensibilització. Cal donar valor a la magnitud de les mesures que es van posar en marxa i al consens que tingueren. També cal donar valor al coneixement i sensibilitat sobre aquesta qüestió en una part de la ciutadania gràcies al paper dels mitjans de comunicació.
No sabem quants assassinats s’han pogut evitar amb les lleis existents avui. En tot cas el 31 de gener de 2014, hi havia 15.419 dones amb protecció policial. D’altra banda, 5.461 homes estaven a la presó per delictes per violència de gènere. No hi ha impunitat doncs pels agressors. I caldria difondre més aquest fet i tenir-ne consciència, per generar més rebuig social contra els assassins.
Però malgrat tots aquests esforços és evident que es segueixen produint assassinats de dones i es continuen produint maltractaments. Diferents factors hi poden incidir.
Un d’ells és que malauradament deu anys són pocs per eradicar actituds patriarcals que estan profundament arrelades en la societat espanyola. L’assistència i protecció a les víctimes, la presó per l’agressor, la recuperació d’una vida normalitzada, els programes de sensibilització són mesures necessàries i imprescindibles però, per posar un símil de l’ecologisme, són actuacions en el final de la canonada. Mentre no es modifiquin els patrons de gènere que sustenten les formes de desigualtat i de poder patriarcal, difícilment s’aconseguirà eradicar la violència masclista. I en aquest sentit cal fer actuacions a fons: en l’educació, en els mitjans de comunicació i en tot allò que genera desigualtats entre homes i dones.
Una altra dimensió té a veure amb la crisi econòmica, que converteix a moltes dones en dependents de la seva parella i la violència es pot veure agreujada en situacions extremes. Aquesta és la interpretació que es dóna al descens en el nombre de denúncies que, des de l’any 2008, cauen de forma sostinguda (142.125 denúncies el 2008; 128.477 el 2012). I és alarmant que davant del risc d’increment de la violència estiguin disminuint en canvi els dispositius de protecció. A 31 d’agost de 2012, 17.070 dones tenien mesures de protecció policial activa, mentre que poc més d’un any després, a 31 de gener de 2014, disminueix a 15.419. El mateix passa amb els dispositius electrònics de seguiment: de 787 passen a 718.
Un altre factor es relaciona amb les actuacions polítiques. El govern del PP ha rebaixat la importància política de la lluita contra la violència de gènere i l’actual govern es va estrenar rebaixant en un 71% les campanyes de sensibilització. La Generalitat Valenciana va tancar el Centro Reina Sofia per a l’estudi de la violència. I les retallades afecten també als dispositius assistencials de les Comunitats Autònomes, que han disminuït places d’acollida, alguns programes i subvencions a entitats especialitzades. Una certa relaxació en aquestes qüestions allunya del sentit i objectius de la Llei Integral, cosa que obre escletxes a un masclisme latents i difús, com és el cas de la recent sentència d’un jutge de Jaén obligant a una dona a viure amb el seu maltractador, així com la reacció de jutges i magistrats contra la fiscal de Violència contra la Dona per les declaracions que havia fet al respecte.
Finalment cal esmentar l’increment de brots masclistes, que qüestionen les lleis i la seva aplicació, posant èmfasi en les suposades denúncies falses, inventant-se un síndrome d’alienació parental que no ha estat mai reconegut mèdicament, i denunciant un suposat complot de gènere per a venjar-se dels homes. Encara recordo les paraules d’un personatge que havia estat Defensor del Pueblo Andaluz que deia que “la Llei Integral era la culpable de què hi hagués homes a la presó”.
Totes aquestes dificultats no han d’ocultar la importància d’unes consecucions socials i polítiques en la lluita contra la violència de gènere i que el moviment feminista va aconseguir situar en l’agenda política. Cal exigir l’aplicació de les lleis i protegir les dones més vulnerables. Però en un moment com aquest s’ha d’anar més enllà. Cal aconseguir una societat lliure de violència contra les dones. I cal que la violència sigui tractada com una vulneració contra els drets fonamentals. No es tracta sols d’un problema social: cal situar la lluita contra la violència de gènere com una veritable qüestió d’Estat.
