Wednesday 19 June 2024

Wednesday 19 June 2024

sara_lovera

La Violació a cinc espanyoles

 

OPINIÓ

L’atac criminal i la violació sexual a cinc turistes espanyoles la matinada del 5 de febrer en un bungalou de la Colònia Sant Andrés del poblat Alfredo B. Bonfil, molt a prop o enganxat al port d’Acapulco, Guerrero, ha tret a la superfície fets i situacions que hem documentat en els últims 30 anys. Però sobretot ha posat en clar la misèria humana i ideològica dels que ens governen.

La frase del president municipal Luis Walton dient que això passa a tot el món, en aquest to de “no le echen mucha crema a sus tacos“, va revelar del tot el que són i pensen els personatges del poder, sobre una realitat que vivim les dones i que els importa ben poc.

Per als que es col·loquen en l’esfera del poder real i tenen a les mans la possibilitat concreta de mitigar i no només combatre sinó eradicar la violència, totes les violències, incloent la sexual, resulta insultant que els sembli natural, sobre representat o insubstancial un fet com el succeït a les turistes espanyoles.

Luis Walton fa ben poc era el dirigent de l’ara partit Movimento Ciudadano, abans Convergencia, el partit “Naranja” que va fundar l’ex governador de Veracruz, Dante Delgado.

Walton, un home fort comú, autoritari, sense sensibilitat política ni social, com a dirigent d’aquest partit, va ser el primer a resistir-se a que les dones en aquest partit d’ “esquerra” poguessin desenvolupar-se. Va ser el principal dic per crear un moviment nacional de dones a l’interior del partit naranja, responsable de fer martingales per evadir la llei pel que fa a l’obligació dels partits a promoure el lideratge femení.

Quan pretenia arribar a la posició que avui té, sent precandidat, un grup d’ingènues li van organitzar una gran reunió amb dones indígenes. Enorme, de tres o quatre mil dones. Ell ho va desestimar i el seu partit en va fer cas omís d’aquesta promoció. Va acusar les organitzadores de confondre el seu partit, gairebé familiar i com se sap, pretendre qui sap què, per treure’n alguna cosa, perquè aquí només hi ha certa classe de negocis que es fan perquè facin cim els menys possibles i no fer realment política, i menys social, menys compromesa i molt menys amb perspectiva de gènere, tal i com es diu.

Les va utilitzar. I elles, en aquestes instàncies de gènere que hi ha als partits, mai van tenir recursos, ni reconeixement. Tot el contrari.

Per això no em crida l’atenció que aquesta expressió hagi “indignat” a tantes persones i sobretot que hagi generat expressions de molts comunicadors televisius donant-se cops de pit, perquè ho consideren “horrible i inacceptable”. I ho és, però ells no ho senten.

Durant anys hem portat el compte, que ara també es col·loca com a notícia: 15 mil denúncies anuals de violació en aquest país, on no s’investiga o molt poc i on la majoria dels responsables estan lliures. No hi ha justícia, però això no altera les consciències, només que ara es tracta d’un assumpte mediàtic, tant a Mèxic com a Espanya, mentre que els diaris espanyols estan sorpresos i reclamen, tant com les autoritats consulars espanyoles i allò que genèricament anomenem opinió pública.

La violència contra les dones és un fet real que creix, que afecta totes les dones, que ha arrencat en els últims lustres una dotzena de lleis, decrets i modificacions als codis penals, però que no obstant això no disminueix, no hi ha seguretat per les dones, no hi ha una veritable i creixent indignació. Menys encara es tracta d’un assumpte d’Estat o prioritari per a la tan anomenada i reanomenada vida democràtica de Mèxic.

També vaig escoltar a alguns “opinadors” dient que això que ha passat, no és admissible i que ens assemblem a països tan enllà, llunyans, i rars, com l’Índia o els països musulmans.

Però és cert. Que tenint tot el coneixement d’allò que passa, 15 mil denúncies, una xifra negra que podria duplicar els atropellaments, que sabent que les dones són violentades sistemàticament en un procés que s’anomena violència feminicida i que en molts casos resulta en homicidis, gairebé 2 mil a l’any a Mèxic, que tenint a les seves mans potser uns 200 manuals de com prevenir-la, tractar-la, atendre-la, disminuir i buscar la seva desaparició, es resisteixen a reconèixer a les dones com iguals i amb les mateixes oportunitats.

Hi ha una llista infinita d’expressions privades i públiques de les persones amb poder que són idèntiques a aquesta i que resulta il·lustrativa, la del mascle cabreixat, fortot i elemental de Luis Walton, un dirigent sense història i amb molts diners. Un exemple dels qui són els mateixos que ara es colpegen el pit. Només cal mirar les declaracions dels dirigents de tots els partits, tots ells fent trampes per no promoure les dones, disminuint els pressupostos en les Cambres en els assumptes de la meitat de la població.

Alguns han pretès fins i tot canviar les lleis. Altres posen a dones incondicionals en els llocs ara coneguts com de gènere, els mateixos que es van oposar a que per llei es considerés la violació i l’abús dins del matrimoni.

Encara recordo que a Colima, fa molts anys, quan Griselda Álvarez va ser governadora, els homes es van organitzar per posar obstacles al que seria el primer acte de govern que reconeixia la violència contra les dones. I van llançar pedres i jitomates a la primera institució que només pretenia atendre les víctimes.

Què cal dir de les enormes dificultats per aconseguir les normes d’atenció sanitària a les instàncies de Salut per a les dones violentades. I que no cal dir d’aquells que des del poder minimitzen les dificultats familiars, on les dones reben discriminació i càstigs.

Ara en aquesta orquestra de vanitats, perquè el tema és que es tracta de cinc espanyoles, ja parlen sobre el fet que el país queda molt malament, de la lletjor que és tenir una imatge tan deplorable, i són els mateixos que propicien en els seus mitjans de comunicació el tracte indigne i disminuït de les dones. Total són les reines de la llar, però són les esclaves dels seus apetits més inconfessables. Aquests mitjans propicien la trata, el menyspreu per les diputades i s’han encarregat d’ofendre, disminuir, i maltractar les dones polítiques.

La violència contra les dones impedeix que elles, nosaltres, tinguem la possibilitat d’accedir als nostres drets, escrits en paper, però enderrocats una i altra vegada en la pràctica quotidiana. Jo diria que estem en presència, un cop més, només de discursos i simulació. Res concret.

N’hi ha que escriuen que s’acaba de fer un estudi, i que és sorprenent. Mentida. Recordo que fa 30 anys que Rafael Ruiz Harrel, un eminent investigador i un dels primers experts en enquestes, deia que només es denuncia una de cada cinc violacions i que aquest era un assumpte d’Estat.

Els organismes internacionals han documentat prolíficament aquest gravíssim problema. Tres de cada 10 mexicanes han viscut escenaris de violència. I això és cert, tothom ho sap, però tot el món ho oblida.

Un locutor d’aquests que totes i tots coneixem, se sorprèn perquè no hi ha una reacció, fixin-se vostès, “de les dones enfront dels fets de Acapulco”, com si que hi va haver, va recordar, una mobilització a l’Índia recentment. És possible? És un tipus ignorant. Les dones hem sortit al carrer, amb el silenci dels mitjans, des de fa dècades, reclamant el cessament de la violència contra les dones, ens hem sumat llapis en mà a construir lleis, a modificar-ne d’altres, a portar els casos tant a la Suprema Corte com als organismes internacionals, només que no hi ha ressò en els mitjans televisius i “importants”, per entrar de ple en el problema i ajudar a reconèixer i enfrontar-lo. Els polítics responsables es fan l’orni (“se hacen que la virgen les habla“).

Luis Walton sintetitza allò que els homes del poder pensen, per això no cessa la violència contra les dones, perquè programes, accions, institucions, van i vénen, però realment cap autoritat s’ha compromès a parar aquest horror i disimulen. En el fons pensen “i què més volen aquestes velles”.

No fa molt que el diari El País recordava al nou govern de Mèxic, que el nostre país n’és un on ser dona és viure en les pitjors condicions, entre el número 15 i 18, només per damunt dels països musulmans. I també aquest diari espanyol posava com a exemple de la manca de dignitat vers les dones, que les treballadores de Televisa que informen sobre el temps, se les presenta com un objecte sexual més que com una professional.

Walton s’hauria d’avergonyir realment de les seves paraules i trobar aquesta vegada als responsables del crim contra 14 persones, 6 dones -ull una no ultratjada- i 7 homes, als quals se’ls va amenaçar, va robar, ultratjar impunement, perquè “això passa a tot el món “, és a dir, no facin onades.

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Picture of Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Barcelona: CURS Elles. Sis escriptores de capçalera / La Independent / Notícies gènere

El curs “Elles. Sis escriptores de capçalera” té l’objectiu d’oferir un espai de reflexió...

La línia d’atenció a víctimes de violència masclista ha assistit més de 3985 trucades a la Catalunya Central

La presidenta de l’Institut Català de les dones, Montse Gatell, i el Delegat Territorial del...

Carme Porta Abad

Sobre compromisos electorals: LGTBI

OPINIÓ El 22 de setembre d’enguany el moviment LGTBI de Catalunya va citar les diferents...