En els últims deu anys s’ha produït un important procés de hijabització o extensió del hijab entre les musulmanes, acompanyat molt recentment per certa expansió del niqab (conegut com burca). Alhora, aquestes peces han passat a ser un element polític de primer ordre, tant dins com fora del món musulmà. La seva regulació és un assumpte d’Estat en els països europeus d’immigració, així com en una part dels països musulmans. En tots els casos, el seu ús es debat acaloradament des del punt de vista de la política, de la integració de les minories, de la construcció nacional i comunitària i per descomptat, del feminisme.
La qüestió és: per què tanta importància? ¿Què és el que hi ha darrere de les discussions i conflictes sobre el mocador? Què discursos circulen i quins objectius tenen? Què passa amb la construcció de les dones que hi ha sota de l’obligació de cobrir-se el cap? Què pot dir el feminisme de tot això?
Els conflictes relacionats amb el mocador s’han donat a Espanya dins d’escoles i instituts, on hi havia noies escolaritzades que el portaven. El primer cas es dóna a la província de Madrid el 2002; el segon a Girona el 2007; el tercer a Madrid el 2010 i el quart a Galícia el 2011. En els dos primers, les noies no van haver de deixar el centre, mentre que en els altres dos van ser expulsades després d’una sèrie de moviments i de pressions sobre diferents instàncies implicades. Excepte en el cas de Girona, els governs autònoms implicats, la Comunitat Autònoma de Madrid i la Junta de Galícia, van apostar fortament per l’expulsió de les noies. És important destacar que no es tracta de la primera vegada que hi ha una noia amb mocador en una escola o institut, sinó que es converteix en un cas perquè algun responsable de l’establiment escolar decideix que l’hijab i l’educació són incompatibles. També a 2010 la secretària dels populars catalans va portar una proposta al Senat per instar al govern a prohibir el niqab, que va ser aprovada en aquesta instància, però rebutjada al Congrés dels Diputats. El Parlament de Catalunya tampoc va aprovar la seva prohibició aquest mes d’abril. Mentre tant, un grapat de municipis a Catalunya, un a Màlaga i un altre a Madrid, han prohibit portar el niqab a les dependències municipals, tot sovint amb el suport no només de dretes i extremes dretes, sinó del Partit Socialista. Tant les expulsions de les escoles per causa del mocador com la prohibició del niqab suposen una tragèdia per a les persones que les pateixen-de manera manifestament il•legal-i creen tot un clima de desassossec i incomoditat per a les noies musulmanes i el seu entorn. Essent musulmanes, estan potencialment fora de la llei si decideixen fer servir el mocador. Així se les percep: entre víctimes i fanàtiques.
Però, si les regulacions del mocador i del niqab tenen com a finalitat la seva restricció a Europa, en altres contextos les dones són obligades a portar-los, com passa a l’Iran o a zones de l’Afganistan, Aràbia Saudita, Gaza o Txetxènia. A més, cal considerar molts altres contextos del món musulmà en què les dones són atacades per grups “incontrolats” que les obliguen a cobrir-se. Ambdós tipus de regulació, la que obliga i la que restringeix, tenen un objectiu comú, que és la dominació de les dones per mitjà de l’aplicació sobre els seus cossos de normatives legals (normativització).
D’aquesta manera, es pot dir que hi ha un doble eix de dominació de les dones musulmanes: el patriarcal i el de la islamofòbia. En el primer, el mocador pot esdevenir una eina – la més evident-de control de les dones, que habitualment s’acompanya d’altres restriccions a la llibertat. En els països o grups on el mocador és obligatori o altament recomanable, les dones depenen jurídica i socialment dels homes. El mocador és el símbol visible d’aquesta manca d’autonomia. El segon eix de dominació es dóna en països on els musulmans són una minoria. Aquesta islamofòbia utilitza l’ hijab com a icona de la diferència cultural i com a prova de la inferioritat dels musulmans. Regulant l’ hijab, els països no musulmans troben una excusa per restringir els drets de les minories musulmanes en el seu conjunt. D’altra banda, la prohibició del niqab estableix consensos des de les dretes, criminalitza les dones que el porten i les portadores potencials. El feminisme crític confronta aquí un important dilema que no està resolt ni tan sols en el sentit de poder articular un discurs informat i militant sobre el tema, de manera que inclogui l’atenció a les dones que decideixen portar-lo o que lluiten contra ell sense per això donar suport el patriarcat o el racisme antimusulmà. D’una banda, les perspectives “salvadores”, que concentren la seva acció en l’emancipació de les dones musulmanes tot arrabassant el mocador per “alliberar-les” de la seva pròpia cultura poden estar servint perquè les dretes i algunes” esquerres “sostinguin una posició clarament islamòfoba i antiimmigració; de l’altra, la interpretació de l’ hijab i el niqab únicament com a formes de resistència cultural pot portar-nos a passar per alt les consideracions patriarcals que poden estar a la base de la construcció del cos de les musulmanes com una cosa que ha de ser ocultada, legislada i controlada. En aquest sentit, seria molt positiu propiciar debats seriosos entre el feminisme crític i les dones musulmanes que parlen des del que defineixen com a feminisme islàmic. Aquest debat no s’ha produït encara per al cas espanyol. Podria ser, com va dir de manera provocadora Ndeye Andújar de la Junta Islàmica Catalana en al darrer Congrés de Feminisme Islàmic, celebrat a Madrid, que el futur del feminisme passi també pel feminisme islàmic. Però, el que és ben segur és que el futur del feminisme islàmic ha de passar pel feminisme.
