Un 46,4% dels metges que exerceixen la seva professió a Espanya són dones, però el percentatge es redueix a un 26,7% quan apareixen en televisió.
Les dades de l’últim informe del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) mostra com la presència de les dones en els mitjans de comunicació no sols és menor respecte a la dels homes, sinó que a més està influïda per les concepcions de gènere presents a la societat.
Malgrat els canvis profunds que hi ha hagut a Espanya en els patrons de vida i participació de les dones en la societat, la representació pública d’homes i dones en els mitjans de comunicació segueix essent diferenciada i asimètrica. Això no és quelcom intencionat, sinó fruit d’unes rutines en què influeixen les concepcions de gènere presents a la societat. Les asimetries disminueixen quan de forma conscient es fa un tractament més equilibrat d’homes i dones (com succeeix a algunes sèries televisives, per exemple). I augmenten en canvi dramàticament quan s’utilitza el cos de les dones com a reclam, en la publicitat o en determinats programes d’entreteniment.
Les desigualtats entre homes i dones s’expressen en la política de representacions dels mitjans, que tenen el poder de destacar i classificar, poder simbòlic i poder per excloure. El diagnòstic d’aquesta desigualtat es pot resumir avaluant quatre dimensions:
1. El protagonisme i el reconeixement d’autoritat. Freqüentment les dones són invisibilitzades o silenciades, No sols tenen menys presència que els homes, sino que de vegades no se’ls dóna veu, encara que hi siguin. O la tenen des de posicions de menys prestigi i poder.
2. La igualtat en el tractament, amb independència del sexe. Els mitjans acostumen a destacar de les dones dimensions de tipus personal vinculades al seu rol familiar, forma de vestir, aspecte físic, etc., que tenen poca importància en el cas dels homes.
3. Valoració equivalent de les aportacions d’homes i dones. Sovint els mitjans destaquen el fet de ser dona (una candidata-dona, una presidenta-dona, una científica-dona) per sobre dels seus mèrits o consecucions, la qual cosa és una desvalorització implícita.
4. Consideració dels desavantatges de partida de les dones per entendre les situacions de discriminació. En comptes d’això, sovint es pren els homes com a model de referència. Es tolera, defensa, critica o alaba a les dones que irrompen en àmbits que es consideren masculins.
Son “elles” front a un “nosaltres”. I aquesta dicotomia constitueix el marc en què s’expressen les relacions de poder i les desigualtats.
El darrer informa del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre la representació de les dones en la televisió proporciona dades valuoses i suficientment àmplies com per mostrar de forma empírica aquestes dimensions. L’informe analitza els informatius, els debats i entrevistes, i també els programes de ficció (de producció pròpia) emesos durant el primer semestre de l’any 2012 per quatre televisions: TV3 (pública autonòmica), TVE a Catalunya (desconnexions de la cadena estatal), 8tv (privada autonòmica) i BTV (pública local de Barcelona). Això ha suposat analitzar 4.431 unitats de notícia, 2.690 intervencions en debats o entrevistes i 357 personatges de ficció.
L’anàlisi d’aquestes dades mostra el contrast entre els programes de no ficció (informatius i debats) front els programes de ficció (pel•lícules i sèries per televisió). En els programes de no-ficció, es mostra un primer desequilibri significatiu, i és que les dones tenen una presència menor que els homes (un 29% en els informatius i un 30,7% en debats i entrevistes). En els programes de ficció, en canvi, la presència de dones i homes està més equilibrada, ja que els personatges femenins augmenten a un 44,5% i, a més hi ha més dones que homes amb un paper principal, tant en termes relatius (un 20,1% de les dones front a un 13,1% dels homes) com absoluts (32 dones i 26 homes).
Això es pot deure a què en les pel•lícules i sèries, la direcció dels mitjans pot introduir criteris per a promoure determinats valors. Però aquí s’acaben les diferències entre uns programes i altres, perquè quan es tracta de veure com aquestes dones són representades, llavors els desequilibris emergeixen.
Gràfic 1. Presència de dones i homes en la programació de televisió
Es pot pensar de forma raonable que la menor presència de les dones en els programes informatius reflecteix de fet diferències en participació social existents. Però no és així. Entre els metges que exerceixen la seva professió a Espanya, un 46,4% són dones, i el percentatge es redueix a un 26,7% quan apareixen en televisió. El mateix succeeix amb les professores universitàries: un 37,5% són dones, però en televisió es redueixen a un 12,7%. Justament la sanitat i l’educació tenen una elevada presència de dones, però resulta que en la televisió les dones apareixen més com a usuàries dels serveis sanitaris que com a professionals, i més com a estudiants que com a professores. Les dones s’associen així a rols de menys prestigi, o que impliquen passivitat: més com a receptores de serveis que com a executores dels mateixos.
Un element que es relaciona amb la importància atorgada a la intervenció d’una persona en televisió és la seva identificació. En els programes informatius, la proporció de dones sense identificar (un 23,1%) és més del doble que la dels homes sense identificar (10,5%). S’adverteix tambe una relació entre edat i sexe: la presència de les dones en pantalla disminueix amb l’edat. I les dones s’associen de forma més intensa que els homes als rols que s’exerceixen en l’esfera privada (un 43,3% front a un 20,7%). Els homes, en canvi, apareixen majoritàriament exercint rols relacionats amb l’esfera pública.
En l’àmbit polític, les dones tenen escassa presència com a membres de governs (un 16,6%), mentre que el percentatge augmenta a un 26% quan es tracta de representants de partits. En l’àmbit social les dones tenen una presència superior a la mitjana (un 34,5%), però associades sobretot a l’esfera personal, també a la cultura i al món econòmic. Els homes s’associen majoritàriament a l’economia i al treball, també a la crònica política, reproduint així un dels estereotips més arrelats respecte a la participació social i laboral d’homes i dones.
L’àmbit esportiu és exageradament asimètric. Va ser objecte d’un informe específic per part del CAC en l’any 2010, i mostrava la molt baixa presència de l’esport femení en TV3 (1,2%), TVE a Catalunya (1,8%), 8tv (0%) i BTV (3%). Cal assenyalar que en aquell mateix any les dones tenien un 20,7% de les llicències esportives, i que entre els esportistes d’alt nivell un 45% eren dones.
Els personatges de les sèries i pel•lícules de televisió presenten unes característiques divergents segons es tracti d’homes o de dones que segueixen els eixos de desigualtat. Les dones tenen menys nivell de poder, s’associen més a l’esfera privada i les seves activitats laborals són menys qualificades que les dels homes. A més, les dones apareixen més sovint fent tasques domèstiques (un u7,8% front a un 56,3%), o tenint cura d’alguna altra persona (un 22,23% front a cap home).
Per concloure, els desequilibris que apareixen en la representació de les dones en els programes de televisió procedeixen de dos factors de naturalesa diferent. Un és de caràcter cultural, derivat de la menor visibilitat e importància que s’atorga a les activitats que realitzen les dones. L’altre aspecte es relaciona amb factors socials i de poder, ja que els mitjans reflecteixen en bona mesura el que existeix en els partits, en l’activitat institucional, en la representació professionals o en el lideratge associatiu. Més presència de dones amb càrrecs rellevants en aquests àmbits hauria de traduir-se també en un major equilibri en la representació d’homes i dones en els mitjans de comunicació.