Per Maribel Nogue
Ens trobem davant un altre 25-N, Dia Internacional per l’erradicació de les violències vers les dones
on, malgrat els indiscutibles avenços en el reconeixement de drets i denúncia pública de la situació
que patim les dones des de temps ancestrals, en els moments actuals, les agressions i violències que patim no sols romanen plenament vigents en el nostre entorn quotidià sinó que fins i tot el que s’ha aconseguit està amenaçat de retrocés.
No podem oblidar que, com gairebé sempre, vivim uns temps marcat per les guerres, uns conflictes armats on les que sempre hi tenen a perdre són les dones, considerades com a boti de totes les guerres i a més han de fer front a la subsistència de la vida mateixa dels seus alhora que les envaeix constantment el dolor de la destrucció i pèrdua dels seus estimats. Ho veiem, per exemple a Gaza o al Líban on fan front a la destrucció de vides i territori en el que esdevé un indiscutible genocidi assassí propiciat pel govern de Netanyahu que ha apostat per l’extermini de Palestina. Malgrat tot, i suportant un patiment fins al límit, s’hi enfronten i planten cara a la defensa del seu poble lluitant des de la mateixa vida de la qual en són portadores.
El reconeixement dels drets de les dones assolit en els darrers temps és amenaçat sobre manera pel triomf de Donald Trump a la presidència dels EUA, doncs el seu és un discurs que no solament nega els drets a les dones sinó que els combat, esdevenint una bandera també per les forces d’ultradreta que s’escampen arreu d’Europa i la civilització occidental, uns valors que la caracteritzava per haver assolit el reconeixement dels drets humans i, amb ells, també a les dones.
Potser per això la campanya del moviment feminista d’aquest any és la d’implicar a la resta de la
societat en aquest objectiu, per què les dones que pateixen aquella violència quotidiana entre les parets de la seva llar encara tenen por d’explicar-ho, tan per mor del mateix agressor que la té atemorida com per vergonya de què pensaran d’ella pel fet d’haver-ho callat tant de temps.
No ha de tenir ni por ni vergonya de patir una situació de la qual ella no n’és absolutament culpable, i que tan sols el sistema patriarcal li ha fet sentir com a causa del fracàs de la parella, perquè les dones han de ser “perfectes” i a mercè de les disposicions que determini l’home com a cap de casa, com a l’únic que “mana”, i si no funciona és per causa d’ella…
La relació personal ha d’estar basada per l’acord entre els qui formen part d’un nucli de convivència, les responsabilitats de la llar han d’estar compartides. Ja fa temps que les dones hem maldat per viure i conviure des de la negociació d’aquells aspectes o diferències que poden sorgir en una convivència, partint del diàleg i el respecte a les diferències des d’un dret igualitari. Malgrat això, encara massa dones viuen sota el jou de qui vol imposar-se perquè es creu superior i que els altres en particular les dones estem fetes per estar al seu servei…
Tota l’empatia a les dones que finalment i després d’haver callat molt de temps obren el seu cor i
demanen ajut, fins i tot al carrer o en determinats establiments públics potser fent algun senyal promogut a través de les xarxes per què, amb aquest gest desesperat puguem endevinar la seva situació malgrat que vagi acompanyada del seu agressor, que no la deixa sola i la controla en tot moment.
En aquesta lluita hem d’implicar aquells homes que han apostat per fer-nos costat i que no es volen fer còmplices de les salvatjades masclistes. No tots els homes són els nostres enemics, també poden
ser els nostres aliats per aïllar els que manifesten un comportament insultant vers les dones. No podem
parar fins a arribar al punt del fet que tinguin por del rebuig social els violents i agressors, i que siguin
ells els qui un dia arribin a sentir la vergonya en pròpia pell pel seu comportament.
La por i la vergonya que han passat i encara passen massa dones a l’hora de denunciar ser víctimes de violència s’ha d’acabar. El suport del seu entorn amb aquell crit de “Jo sí que et crec”, així com
també la complicitat que han de trobar en la societat, ha de fer possible que la por i la vergonya canviïn de sentit.
