Per Guillem Torres i Duran
Entrevista a Maribel Nogué*
Després de tota una vida, marxes d’Igualada. Per què?
No m’agrada la paraula ‘marxar’, no estic fugint. És fruit de l’evolució de la vida mateixa. Començo a tenir dependència, i la solució de tenir personal les 24 hores a casa, com necessitaré d’aquí a molt poc, no encaixa amb les meves conviccions. Els treballadors i les treballadores han de tenir unes condicions legals, i jo no tinc capacitat per fer d’empresa. Envellir o estar malalta i, alhora, haver de gestionar personal a casa em supera. En definitiva, tot plegat és un procés: no es tracta de marxar, sinó d’afrontar una nova etapa de la vida.
Què és el que més et preocupa d’aquesta nova etapa?
A tothom ens venen petites dependències que es van fent grans i les hem d’afrontar. Jo visc sola i tinc molt clar que el que no vull ser és una càrrega per ningú, ni per la família. La família t’ha de fer costat, sí, però no vull que vinguin a casa per fer-me el dinar, el sopar o rentar-me. Aquesta és una feina que poden fer persones que tenen dret a viure de la seva feina.
Quina solució has trobat?
He optat per una residència al Maresme, a prop de la meva família. Allà tindré la dependència coberta per professionals amb tots els seus drets laborals, fet que em permetrà no barrejar rols i que la família sigui només família. Tinc la certesa que m’hi sentiré molt còmoda i que hi trobaré l’equilibri que necessito per acompanyar aquesta nova etapa.
Trobaràs a faltar el teu cercle social a l’Anoia?
Avui en dia les relacions socials es mantenen més per WhatsApp que no pas amb visites a casa, així que la meva manera d’estar connectada amb tothom no té per què canviar. De fet, això que estem fent ara mateix, trobar-nos presencialment en una casa i no pas a través del mòbil, és gairebé excepcional, perquè el ritme de vida actual gairebé no ens deixa temps per fer visites. Crec que no em perdré res.
Em consta que has dipositat molta informació a l’Arxiu Comarcal.
Sí, tenia molta documentació guardada a casa. Soc una rata de biblioteca amb tot el que he anat fent a la vida, i no volia que aquest material es perdés de qualsevol manera. Per a mi, no és el mateix trencar que tancar etapes. Ja havia fet un primer lliurament a l’Arxiu Comarcal i, parlant amb el nou director Daniel Vilarrubias, em va dir que, per l’interès local i social que tenia, li podia portar tot, fins i tot les reflexions i apunts del meu treball militant.
Què hi has incorporat, en aquest arxiu?
Hi he deixat tota la meva trajectòria: documentació sobre qüestions socials, articles, memòria de dones, actes de comissions polítiques… reflecteix tota una vida d’articles, lluita feminista i intervencions militants. El Daniel ha considerat que valia la pena conservar un recull biogràfic amb totes aquestes reflexions. A mi em sembla fantàstic. És un treball que ja no és meu i per l’arxiu comarcal és un bon llegat. La memòria pot esdevenir col·lectiva i no desapareix amb la persona. Sé que potser ara mateix no despertarà un interès immediat, però amb el temps els joves dels instituts i els estudiants acudeixen a l’arxiu per fer treballs de recerca i aprofundir en la nostra història. Al cap i a la fi, són temes de pur interès social.
Quan comença el teu activisme?
Em vaig iniciar sota el franquisme. El 1971 vaig apuntar-me al PSUC i a Comissions, era la clandestinitat. I a partir que vaig anar a Montbui, fent pinya amb tots els companys de l’Associació de Veïns, per reivindicar l’aigua, per problemes d’aigua, per problemes de metges, per tot això. Formant part de l’Associació de Veïns, i després del primer Ajuntament democràtic, vam haver de fer-nos càrrec de buscar diners per asfaltar carrers, per col·legis, per tot el que vam fer en aquella època.
Eres l’única dona regidora d’aquell primer Ajuntament democràtic?
Sí, la primera.
I com valores el canvi des d’aquells anys fins avui?
És indubtable que amb la Transició es va avançar i es van guanyar drets. Vam viure una època molt necessària en què per fi podíem respirar, viure i tenir llibertat d’expressió. Tot i això, com que teníem unes aspiracions molt més profundes, va acabar arribant un cert desencís en veure que la Constitució no ho resolia tot. Van quedar pendents qüestions estructurals: d’una banda, el model territorial i el dret a l’autodeterminació, que ens van prendre; de l’altra, la imposició de la monarquia. Però l’aspecte més greu de tots és que, en el fons, no tenim capacitat per intervenir en el sistema econòmic, només ens deixen administrar les molles socials.
Per què no et vas implicar en el procés independentista?
Jo reivindico el dret a l’autodeterminació. De fet, als anys setanta era l’única persona d’Igualada que anava a les manifestacions de la Diada a reivindicar-lo. Però després, la Catalunya que havíem somiat es va abocar cap a un model econòmic liberal. Van crear un coixí social de suport mentre, per sota, anaven pactant i entregant el nostre patrimoni econòmic. Van transformar l’economia industrial, que generava riquesa i feina per a tothom, en una d’especulativa. Es van tancar les fàbriques i tot va passar a dependre del sector serveis.
Vaig anar a votar l’1 d’octubre i vaig sortir al carrer l’endemà a protestar contra la repressió, però no compartia el model econòmic dels que manen en el fons i que se’n varen aprofitar. La gent que va sortir al carrer no volia pas això. Jo crec en una república federal basada en els drets socials i els valors humans.
Què creus que ha canviat en els ajuntaments democràtics des del 1979 fins avui?
Ara tot és més partidista. El model que s’ha desenvolupat amb la democràcia ha fet que la política ja no s’entengui sempre com una vocació de servir, sinó que a vegades s’utilitza per servir-se’n. Quan es va concebre, s’entenia com una entesa compartida per solucionar els problemes ciutadans.
Més endavant em vaig posar de ple en l’àmbit dels serveis socials. En aquell moment vaig pensar en tot allò que faltava: l’atenció primària, que pràcticament no existia, els plans juvenils, un centre d’atenció a la dona, aconseguir que una ginecòloga passés consulta a l’ambulatori… Jo no em podia quedar callada davant de tantes mancances.
I és aquí quan t’impliques en la defensa dels serveis públics?
Sí, sobretot mitjançant la participació sindical en el control dels pressupostos de la Seguretat Social. Al cap i a la fi, com a treballadors que cotitzem una nòmina també en som, en certa manera, titulars. Actualment, la Seguretat Social ha canviat molt, però aleshores s’administrava de manera conjunta entre l’Administració, la patronal i els sindicats. Per assumir aquesta tasca no calia ser un líder sindical de fàbrica, sinó algú que sabés administrar. Jo, com que ja no tenia responsabilitats a l’Ajuntament, m’ho vaig agafar molt seriosament.
També vas participar en la defensa de l’hospital públic.
Va coincidir amb l’intent de privatització de l’hospital i m’hi vaig posar de ple. Però jo no hi vaig intervenir com a treballadora del centre ni com a part de la batalla política municipal, sinó exclusivament com a usuària i defensora de la sanitat pública. Representar el sindicat i, alhora, actuar com a usuària era totalment compatible. Cadascú va fer pressió a la seva manera: els uns, per una banda, els altres per una altra, i nosaltres des de la nostra.
Et preocupa l’auge de l’extrema dreta?
De vegades sento certa impotència. He intentat engegar diverses iniciatives i ha costat molt que les dinàmiques quallessin, perquè a la gent li costa molt sortir d’aquesta inèrcia tan tancada en què cadascú fa la seva i té el seu grup. A Igualada, sovint, no he trobat el coixí necessari per tirar les coses endavant. Tot i això, estic molt satisfeta d’haver aconseguit impulsar, més enllà de les sigles, algunes de les mobilitzacions històriques que hem fet a favor de Palestina. El que hi està passant, i el que passa al món en general, és horrible. Per a mi, aquestes concentracions, amb sigles o sense, eren una clara expressió antifeixista; en el fons, és la mateixa forma de lluita.
Maribel Nogué ha estat una activa i valuosa col·laboradora de La Independent.
