Per Lucía Díaz Martínez. Imatge portada; fotograma sèrie “Adolescència” de Netflix
Tota la vida ens han dit què és ser home i què és ser dona. Per a ells vol dir haver de ser forts, dominants, competitius. I per a nosaltres comprensives, delicades, submises. I durant molt de temps això ha funcionat així però ara, per sort, i gràcies sobretot a la lluita ia la presa de consciència de moltes dones (i homes) al llarg dels darrers segles, les coses han canviat i continuen canviant.
Al llarg del curs el professor d’Història d’Espanya ens anava compartint, a més de material propi de la matèria, articles i notícies d’actualitat per fer-nos reflexionar i relacionar la nostra vida quotidiana amb allò que fem a classe. Em va cridar l’atenció i la curiositat un d’aquests articles que ens va compartir per fer-nos reflexionar i identificar les herències sociològiques del franquisme i del feixisme, quines coses ens n’han arribat, quines coses s’han mantingut o sorgeixen de nou. L’article es titula “El taller que indaga en la masculinitat tòxica darrere “Adolescència”.
En aquest article es parla d’un taller que es va fer amb adolescents a partir de l’estrena de la sèrie a Netflix “Adolescència”. En aquest taller, els nois dibuixen el tipus d’home prototip (el representen fort, musculat, amb cotxes d’alta gamma, membres virils, armes, tatuatges, diners, dones, etc.). El que em va cridar més l’atenció és que, segons els investigadors de l’experiment, no ho fan perquè vulguin imitar aquest estereotip, sinó perquè en realitat i subconscientment el rebutgen.
Per mi, des de la meva pròpia perspectiva, significa cert alleugeriment ja que, la veritat, moltes vegades quan es parla de feminisme o de masculinitats tòxiques els nois es posen frequentment a la defensiva. Creuen que estem dient que són dolents només perquè són homes, o que ara han de ser “perfectes”. Però res més lluny de la realitat. No se’ls demana la perfecció, sinó que pensin, que es qüestionin, que s’adonin que no és normal que hagin de reprimir les seves emocions, que hagin de competir amb altres homes per sentir-se vàlids, que la violència i l’agressivitat sigui la resposta automàtica davant del conflicte, etc.
Jo, com a dona, també he crescut en aquest sistema i aquestes actituds i rols socials, sempre se m’ha ensenyat a normalitzar comportaments agressius en els homes, a justificar la seva fredor com si això formés part de la seva naturalesa, que el meu paper ha de ser suavitzar o suportar aquest tipus de manera de ser i comportar-se per part de l’altre gènere. Però personalment m’avorreix i ja m’esgota massa haver d’explicar i fer entendre que tots mereixem un respecte, ja que ho considero una cosa bàsica. Haver d’explicar que expressar els teus sentiments o mostrar-te “dèbil” quan no hi ets per a una altra cosa et fa “menys home”, però sí que et fa més humà.
No crec que el tema sigui tan difícil de comprendre. Les dones no necessitem heroines, ni salvadores, ni protectores. Necessitem homes amb responsabilitat afectiva, amb valors de comprensió, suport i amb certa intel·ligència i maduresa emocional. Considero que junts podem construir una societat més sana, més lliure, més justa per a tots i totes, una societat on els homes es permetin ser ells mateixos, sense haver de demostrar constantment la seva masculinitat i la seva virilitat.
I sobretot, que no se sentin amenaçats o minusvalorats per les dones quan nosaltres ens rebel·lem i reaccionem davant aquests rols socials masculinitzats i masclistes i decidim ser nosaltres i apoderar-nos perquè, com deia el cantaor Enrique Morente: “la rebel·lia no és una agressió, és simplement la llibertat de ser honest. No ser-ho genera insatisfacció i complexos que acaben en violència, el reflex de la impotència. I sempre val més ser rebel que violent.
Lucía Díaz Martínez és alumna de 2n de Batxillerat de l’IES Montes Orientales d’Iznalloz (Granada)
