Ha arribat a les nostres pantalles Una pastelería en Tokio, el darrer film de la japonesa Naomí Kawase, una cineasta excepcional que, després d’una llarga obra creada a partir de formats i escriptures poc ortodoxos i tractaments personalíssims, valorada amb entusiasme en els espais minoritaris dels festivals, ara comença a divulgar-se en els circuïts comercials.
Amb aquest film es va inaugurar la secció Un Certain Regard, en la pasada edició del Festival de Cannes, festival on anteriorment havia guanyat la Càmera d’Or (1997) amb Suzaku i el Gran Premi Especial del Jurat (2007) amb Mogari No Mori. La Mostra Internacional de Films de Dones la va descobrir el 2003, tot dedicant-li una retrospectiva i des d’aleshores ha estat una cineasta habitual de les seves programacions.
El film, el primer que realitza a partir d’una obra literària, descriu la història d’una dona gran que s’ofereix a treballar en una petita pastisseria on, el seu encarregat, un home desmotivat i rutinari, elabora sense esma els tradicionals dorayakis, uns pastissets farcits d’una mena de melmelada de mongetes vermelles. La dona s’ofereix a treballar-hi i a encarregar-se de l’elaboració artesanal del farcit. Amb aquesta col·laboració el negoci comença a prosperar així com la seva relació, a la que s’afegeix una adolescent, en ple conflicte de creixement, que passa llargues estones a la pastisseria. I, entretant, passa la vida, els cicles de les estacions, els canvis del vent, el to de la llum, els rituals del dia a dia i les interaccions entre aquest triangle intergeneracional format per tres éssers mal ubicats que, gràcies a la seva proximitat i al seu intercanvi, transformen l’atmosfera trista de la pastisseria en un espai càlid, acollidor i confortable.
La historia és tendra i emotiva i conté l’emotivitat i la lliçó d’un conte d’aprenentatge. La vida, com la melmelada artesana, s’ha de modelar amb paciència, constància, atenció i delicadesa als detalls. La mateixa atenció i delicadesa amb què hauríem de coexistir amb les altres persones i amb els elements de la natura per desenvolupar els nostres vincles de pertinença i experimentar l’essència de les coses i de nosaltres mateixes. En aquesta adaptació als altres, al curs del temps, a l’entorn natural, creixem, evolucionem i morim.
En aquest film, la narrativa de Kawase és més lineal i més convencional que altres vegades, possiblement una adaptació formal als imperatius de la participació internacional amb què l’ha produït. Però tot i així segueixen visibles i presents les seves constants estilístiques: la fragilitat de la càmera, que com un pinzell, busca la col•locació adequada; les modulacions de la banda sonora, que ofereix un registre ampli i variat de sons, des del soroll del vent entre les fulles al frec de les sabatilles del pas arrossegat del pastisser; els reflexos del sol en l’objectiu de la seva càmera, tant estimats per la cineasta; els enquadraments on s’integren els espais exteriors i els interiors, tan habituals en la tradició visual japonesa i la seva observació lluminosa, fins i tot amorosa, dels seus personatges, dels quals sempre és capaç d’extraure’n dignitat i bellesa.
Hereva d’una cultura que ha creat el teatre Noh i els haikus, on sempre hi ha espais buits per a que els omplim amb la nostra participació imaginativa, Kawase ens ofereix de nou una obra plena d’aquests espais que ens convida a la contemplar tranquil·lament l’atenció i la intenció implícites en la seva inconfusible mirada.
