Explorar les interaccions de raça, classe i gènere
El Centre de Dona i Literatura, el Seminari Filosofia i Gènere i el Grup de Recerca Consolidat Creació i Pensament de les Dones convocaren aquest divendres passat, 13 de gener, un Seminari amb el títol La interseccionalitat és una panacea?. Un debat entre teoría i política.
El seminari tingué tant d’èxit que moltes persones no varen poder formalitzar la inscripció malgrat s’ampliés al màxim el nombre de places, a prop de la setantena. I per què? Doncs perquè aquest terme ha tingut fortuna entre l’acadèmia i entre generalistes (professionals de la comunicació, la política, el dret, la sociologia, etc…).
Tal i com explica Kathy Davis en el seu article Interseccionalitat com a paraula de moda: Una sociologia de la perspectiva de la ciència pel que fa una teoria feminista d’èxit. (2008) – material indispensable per assistir a aquest Seminari- i tal i com confirmaren en les seves diverses vessants Elena Laurenzi ( de la Universitat de Barcelona ), Verena Stolcke ( de la Universitat Autònoma de Barcelona) , Emanuela Lombardo ( de la Universitat Complutense de Madrid) i Eleni Varikas ( de la Universitat de París 8).
Davis afirma que la teoria de la interseccionalitat és útil ja que “…reconeix la necessitat de posar en discussió la hegemonia teòrica del gènere i les múltiples exclusions que ha fet el feminisme occidental, i no obstant ofereix una plataforma per a la teoria feminista com a empresa compartida”.
Les diverses intervencions de la Taula moderada per Marta Segarra ( de la Universitat de Barcelona) foren seguides amb molta atenció però, malgrat que s’obrí un generós torn de paraules, no es produí un debat de gran contrast. Així ho comentava també en el passadís la professora Lombardo de La Complutense. Potser qui més incità al debat fou la coordinadora de l’acte Elena Laurenzi amb un parell de preguntes provocadores però, que es quedaren més en explicacions diverses que en un debat entre “les teòriques” i “les polítiques”. Aquest fet no va treure però interés al seminari.
La jurista afroamericana Kimberlé Crenshaw, va començar a aplicar, a finals dels any 80, explicitament el terme interseccionalitat en Dret en el context de lluita pels drets de les dones negres. Després s’ha discutit i utilitzat tant en el debat polític generat per la legislació sobre les discriminacions múltiples com en estudis sociològics i economics.
Tot i que, com va afirmar Lombardo, a les institucions Europees no s’utilitza el terme (ella, juntament amb Mieke Verloo han realitzat l’estudi “La “interseccionalidad” del género con otras desigualdades en la política de la Unión Europea” 2010).
En el Seminari es plantejaven diversos interrogants a partir de l’acceptació d’aquest terme: Pot ajudar a pensar una subjectivitat sense identitat?; pot explicar el caracter transversal de la diferència de gènere?; Es pot tractar la diferènca entre diferències des del punt de vista interseccional?; En la intersecció entre gènere i raça, on ha anat a parar la classe?; no acaba éssent una competició entre grups?; i, és una eina util?, un bluff?,una panacea?
Davis assenyala que: “…estan apareixent revistes i antologies feministes, dedicades a l’estudi de la complexitat teòrica de la interseccionalitat. Avui en dia és inimaginable que un programa d’estudis de la dona només fes
enfocament de gènere. Els llibres de text i antologies en el camp no es poden permetre el luxe de ser negligents en la diferència i la diversitat entre les dones (encara que les opinions difereixen sobre la millor manera d’abordar els temes). (…) . Hi ha revistes feministes que tendeixen a rebutjar articles que no han prestat suficient atenció a la “raça”, classe i hetero-normativitat, juntament amb el gènere. En aquesta conjuntura particular de gènere, els estudis, o qualsevol estudiós que deixa de banda la diferència corre el risc que el seu treball sigui considerat com teòricament equivocat i políticament irrellevant, o simplement fantàstic”. Però també ens recorda que:” Han sorgit controvèrsies sobre si la interseccionalitat ha de ser conceptualitzada com un encreuament de camins (Crenshaw, 1991), com “eixos” de diferència (Yuval-Davis, 2006) o com un procés dinàmic (Staunæs, 2003). No està del tot clar si la interseccionalitat s’ha de limitar a les experiències individuals, a la teorització sobre la identitat, o si ha de ser tinguda en compte com una propietat de les estructures socials i els discursos culturals”. I també Davis – com si entrés en els debat que ens proposa el Seminari- reflexiona en aquest article sobre el principal objectiu: “Si bé les qüestions de la diferència i la diversitat són importants tant per al projecte polític d’explorar les interaccions de raça, classe i gènere i amb el projecte deconstructiu de la teoria feminista postmoderna, també evoca una certa incertesa entre els estudiosos feministes sobre la viabilitat de l’empresa feminista en general.”.
Com continuant aquesta reflexió, la professora Laurenzi afirmà que ” és molt indicatiu que no es reconeixi la “maternitat” del terme a la teoria feminista” i s’exclamà que mantes vegades s’utilitza justament “al marge de les dones o en contra de les dones”. Malgrat tot, opina que la interseccionalitat propicia una visió més complexa dels grups socials i una consciència crítica i autocrítica de les mateixes categories que la ciència social utilitza, categories que a més són canviants segons la seva intersecció. També creu que: “Davant el qüestionament constant de les teories feministes d’aquests darrers 20 anys, sembla que sigui una sortida en interés del feminisme, tot i que quedin aspectes sense resoldre.”.
Sobre perquè no hi ha una objectivació de la diferència sexual en la interseccionalitat? Una neutralització de subjectivitat femenina com “subjecte no previst” (Lonzi)? , aclareix que:” La diferència sexual en el seu sentit original és el que irromp en l’ordre simbòlic que s’ha constituït a partir de la seva exclusió … en aquest sentit és el que no encaixa en categories: és el no classificable, no categoritzat i indefinible. La interseccionalitat no seria, per tant, un discurs que, després d’una pàtina de correcció acadèmica, neutralitza la força disruptora de la crítica feminista, la seva força de qüestionament de les categories? “.
Entre les preguntes provocadores que va fer a la resta de la Taula i al públic, Elena Laurenzi, demanà: aquesta teoria, més enllà de la interacció del terme, ens ajuda a superar la iuxtaposició de les diferents desigualtats?; Quines són les diferències rellevants a estudiar?; La diferència de gènere és una entre d’altres o és més important?; Si la identitat es defineix de manera múltiple i dinàmica, no deriva en una història de vida, i no s’acabarà neutralitzant la força de qüestionament de les categories?
Pel que fa a aquesta darrera qüestió, argumentà: “La interseccionalitat, pot ajudar a pensar una subjectivitat sense identitat? Si la identitat es defineix de forma múltiple i dinàmica per aquesta intersecció de diferències el nombre i rellevància finalment afecta la percepció del subjecte particular, als significats específics que cada subjecte atribueix a les pròpies “diferències”, i aleshores…l’anàlisi interseccionalitat no desemboca inevitablement en històries de vida?
És veritat, però – diguè- que, en l’impás de les polítiques antidiscriminatòries institucionals, la interseccionalitat pot destriar i assumir els conflictes entre els diferents grups discriminats, però …” Perquè se’ls hi exigeix ??només a les dones aliar-se amb altres grups discriminats i compartir les seves misèries? Perquè els (ja poc rellevants) espais i els (ja pocs) recursos dels organismes de paritat estan ara dividits entre subjectes de diferents minories, mentre que els consells directius de tot tipus de impresa segueixen dominats per uns quants senyors homes, blancs i de classe alta que no tenen cap problema moral d’intersecció? Amb tant insistir en les diferències de les diferències, no hem perdut de vista els objectius de la igualtat?.”.
Verena Stolke feu la seva intervenció en base al seu estudi realizat a Cuba a finals dels anys seixanta Marriage, Classe and Colour i Nineteenth-Century Cuba
Començà aclarint que per a ella parlar d’intersecció no es parlar de grups sinó de categories i enfilà l’explicació de la seva investigació avisant-nos que la Teoria Feminista és la història d’una relació. Analitzà la canço “Angelitos negros” de Machín i diverses i·lustracions d’època i d’actuals per fer-nos observar que les dones negres tenen cura de les criatures dels blancs i que les imatges d’home negre amb dona blanca són totalment sexuals.
Frases fetes com ” Cada una con su cada uno”, expressió molt cubana del segle XIX, no fa res més que asenyalar-nos interseccions de classe, raça, sexe i sexualitat. Escrits trobats als arxius cubans per l’autora durant la seva estada a l’Illa els anys seixanta, li mostraven continuament la interseccionalitat, encara que en aquells anys el terme no existís com a tal. Entre aquestes perles destaca “Là Artimética social sexual y racial en el mundo colonial hispano-americano”
Per la seva banda Emanuela Lombardo té ben clar que la interseccionalitat de gènere en política no farà ja marxa enrera. Ens recordà que les polítiques creen normes influents. Així per exemple en l’estudi ja citat d’ella i Mieke Verloo van comprovar com en la legislació, documentació i transcripcions de Comissions i Plenaris a la UE, l’home està més legitimat que la dona per tenir un treball, i de fet historicament els sindicats han defensat l’home. O com la categoria de treballadores de la llar i el treball de cura no es pot tractar a banda de les dones migrants.
Recordà també com davant la violència masclista, fins l’estiu del 2011 la legislació de l’Estat espanyol protegia a les natives però no a les immigrants, ja que aquestes en fer la denúncia corresponent podien ser expulsades.
En LGTB i gènere també s’ha avançat cap a la universalització de l’adopció a l’Estat espanyol però cal tenir en compte que les Polítiques d’Igualtat són desiguals a la Unió Europea. Així per exemple, la majoria d’estats democràtics no deixen casar-se a les persones d’aquest col·lectiu, de fet només es pot realitzar en 5 estats.
Les interseccions afecten a tothom, però quins són els grups privilegiats? Segons el context. Lombardo cità a Crenshaw que afirmava que el grup menys privilegiat són les dones afroamericanes i els més privigeliats enfront d’elles les dones blanques i els homes negres.i a Welby quan diu que els més privilegiats són els grups de poder masculins.
La Unió Europea té certament una política d’enfoc anti discriminació vers les desigualtats múltiples, però no sempre ni els organismes de la Unió Europea ni els dels diversos estats que la conformen tenen l’enfocament integrat de les desigualtats ni organismes integradors, hi ha totes les variants.
Per aquesta professora el desafiament és que la Unió Europea parla de sexe i no de gènere, i que per millorar les polítiques d’igualtat cal treballar amb una major interseccionalitat.
En resposta a les qüestions fetes per Elena Laurenzi, Lombardo afirma que hi ha un interrogant molt ampli sobre el que pesa més si la identitat o les diferències socials i polítques. Aquest estudi de la interseccionalitat a la Unió i a 16 dels seus països demostra que hi ha buits i jerarquies en la protecció de la discriminació, que les institucions d’igualtat no són integrades majoritàriament i que un dels problemes és la competició entre els diversos grups. Assenyala que les ONG de Gènere han estat privilegiades i que ara entren en aquesta dinàmica de competició.
Per acabar, opinà que Europa té necessitat d’utilitzar aquest terme i que la intersecció existeix en la realitat, la qüestió és com s’observa i com es tracta. Per ella, “És impossible pensar la llibertat de la dona sense tota la genealogia interseccional. Es veu clarament en moments de crisi com l’actual, tal i com ho fem quan pensem amb les sansimonianas o en Flora Tristán
Eleni Varikas, comencà la seva intervenció deixant clar que el concepte no és només jurídic sinó socio històric, tot recordant la frase ” Les dones són la matriu i les traidores de la raça”. Es tracta de reflexionar -assegurà- sobre la manera que ser dona queda atravessat per altres categories i a la inversa. La coexistència de les agressions, doncs.
Moltes vegades el sexisme és també una agressió racista, i en resposta en part a la provocació de la coordinadora de l’acte, Laurenzi, aquesta professora de Paris 8 diu que també es pot afirmar que el feminisme ha anat en contra d’altres. Opina que cal fer molta atenció a la història del concepte ja que sempre ens ha arribat a través dels vencedors i no tots són homes. “La llibertat emergeix i es desenvolupa en el moment que l’esclavatge mor”, cita. Varikas defensa, que “…si be no podem treballar amb fonamentalistes si que ho hem de fer amb les dones que pensen diferent. Propiciar aliances, fer acciones comunes, etc. No tenim cap més opció que treballar amb l’altra”. No vol contestar si l’opressió de gènere és més important que d’altres però no posa en dubte que “El feminisme és una bona manera de lluitar, tot i que potser cal lluitar també contra la definició que se li aplica des de fora.”.
Referint-se a la teoria de la interseccionalitat avisa que un excés de discurs dificulta avançar i que de fet persisiteix sempre el dret natural. En definitiva exclamà: “Aquesta teoria, com d’altres que apliquen el métode de la sorpresa de la pràctica, funcionen.”.
