“El meu principal objectiu darrere de la càmera és que les meves imatges tinguin ànima”
Ana Palma té les qualitats que tenen les i els grans artistes. Senzilla, humil, riallera i intensa com les lletres flamenques. Cadascuna de les seves obres està feta amb passió.
Diu que la defineixen uns versos del seu amic, poeta i guitarrista, Manuel Molina: “Cuando te hable el corazón, no le lleves la contraria, que él siempre tiene la razón”. Amb aquests versos i al compàs d’una buleria ¡Click! Ana Palma dispararia quan li ho demanés el seu cor.
Les seves fotografies no adoctrinen, només mostren i suggereixen. El seu interès per tot el que afecta el poble gitano li ha creat en els últims anys un vincle, no només professional, sinó també afectiu amb moltes famílies gitanes. Es proclama defensora del dret a la diferència i sobretot, vol destacar la riquesa d’una cultura universal i mil·lenària.
Llicenciada en belles arts i especialitzada en fotografia flamenca. Exposa la seva obra en nombrosos països. Ha rebut diversos premis per la Cátedra de Flamencologia de Jerez. Col·labora amb diverses associacions gitanes i publicacions de flamenc. És membre fundadora de El Dorado, Societat Flamenca Barcelonesa. Actualment, exposa a l’Estudi de Dansa Carmen Caparrós fins el 31 de gener.
Ana Palma té “duende”?
El “duende” és quelcom difícil de definir, també de fotografiar. El “duende” se sent. De vegades, veient un espectacle, no saps ben bé per què, t’esgarrifes d’emoció … Aquesta és la màgia del flamenc. I aquest és el meu principal objectiu cada vegada que em poso darrere de la càmera, que les meves imatges tinguin “duende”, que tinguin ànima, que aconsegueixin provocar emocions o almenys, que no deixin indiferent a qui les veu.
El poble gitano va ser el tema central en el teu projecte de final de carrera. Què et va atraure d’aquest univers?
Quan era petita vivia a Sabadell, prop de Can Puiggener, on viuen molts gitanos i gitanes. Recordo que als meus pares no els feia gràcia que creués el pont que unia el meu carrer amb aquest barri, però jo em passava el dia a l’altre costat (riu). M’atreien els seus costums perquè els veia diferents als nostres. M’encantava l’espontaneïtat i la gràcia que tenien. Així que per al meu projecte de final de carrera, vaig triar el poble gitano. Volia mostrar l’altra cara de la moneda i descobrir aquest altre món ple de valors i de gran riquesa cultural que, tenint-los tan a prop, gairebé no coneixem.
I del poble gitano al flamenc…
Arran del meu projecte vaig anar compartint amb ells diferents moments del seu dia a dia: les seves reunions familiars, les seves noces… Fins i tot em contractaven com a fotògrafa per als seus reportatges socials. Al principi, era un intercanvi, però quan vaig acabar la carrera, vaig veure que les noces gitanes podien ser una sortida professional, a la qual encara em dedico. D’altra banda, a través dels gitanos vaig anar coneixent diferents artistes com Duquende, Blas Córdoba o Isaac Vigueras (aquest últim em va ajudar moltíssim a fer aquest salt) i així vaig començar a cobrir diferents espectacles i em vaig endinsar en el flamenc.
Mostra de l’ exposició “Kalí Nebó”. Instant d’unes noces gitanes
Com aconsegueixes captar “el duende”, la màgia del flamenc, aquest instant d’emoció?
Posant el cor en cada tret (riu). Cartier-Bresson deia que “fotografiar és posar el cap, l’ull i el cor en un mateix eix”. M’agrada aquesta definició perquè considero que, a part de la tècnica i de l’estètica, una bona fotografia ha de tenir ànima. Per a mi és fonamental conèixer el flamenc, sentir-lo i viure’l. Confesso que m’apassiona i això m’ajuda i molt! Per això sempre busco quelcom més que el document a la fotografia, no em conformo amb congelar un instant qualsevol, la meva tasca és traspassar el que és superficial i captar l’emoció d’aquest moment.
I així t’ho han reconegut en diverses ocasions. La càtedra de Flamencologia de Jerez t’ha concedit diversos premis en El Salón Internacional de Fotografía Flamenca. Què tenen d’especial les fotos guardonades?
Jo crec que aquestes fotografies tenen aquest “duende” del qual parlàvem. A més, alguns dels protagonistes d’aquestes fotos, en si mateixos, ja tenen alguna cosa d’especial. La Tia Juana la del Pipa, per exemple, fins i tot quan parpelleja té art. En general, crec que les tres fotos premiades destaquen per l’expressivitat i la força que tenen. Per a mi, ha estat un reconeixement molt important, sobretot per venir d’on ve, de la terra més flamenca: de Jerez! Això m’ha motivat molt a continuar indagant i treballant.
Primer Premio B/N en el V Salón Internacional de Fotografía Flamenca
I no només Jerez reconeix el teu art. Les teves fotos han estat exposades a diversos països, França, Països Baixos, Rússia, la Xina, els Estats Units… Quina acollida té el flamenc fora de les nostres fronteres?
Hi ha molta afició. A Moscou exposava formant part d’un festival que va tenir una gran acollida per ser el primer any que se celebrava. A Holanda, a part d’exposar, cobria aquesta edició de la Biennal de Flamenc com a fotògrafa oficial i va ser una experiència increïble. Aquell any, s’homenatjava a Fernando el Terremoto i hi va assistir mig Jerez. La meva exposició anava dedicada a Moraíto Chico, que va ser qui va fer possible que jo hi fos. Va ser molt emotiu i l’exposició va ser tot un èxit, fins i tot vaig vendre algunes fotografies. I de Nova York, què te’n puc dir? Allà, tant el flamenc com la fotografia són arts molt valorades. Exposar allà va ser per a mi un somni fet realitat.
Parlant de diferents escenaris, l’escenari importa?
Sí, molt. Sovint pots trobar-te amb una festa flamenca increïble fora de l’escenari, a qualsevol racó. A Jerez, i al flamenc en general, passa molt. Els mateixos artistes, a qui he fotografiat en un escenari, em sorprenen moltíssim més fora d’ell, a qualsevol celler, sense llum, ni so. Avui dia tinc la sort de ser amiga de molts dels artistes del flamenc, així que és molt normal que després d’una actuació me’n vagi amb ells a prendre unes copetes (a més que una s’apunta al que calgui!) i que passin coses més interessants i autèntiques que les que passen a sobre d’un escenari.
Ana Palma i Rafael Amargo a les noces del bailaor Fotografia Flamenca
Dona, fotògrafa i paia, ha estat difícil adquirir aquesta confiança?
Els inicis no van ser fàcils. Ser dona, paia i a sobre amb una càmera a coll en una festa de gitanos a les vuit del matí… (riu) Però la clau ha estat l’admiració i el respecte. Reconec que moltes vegades m’he perdut fotos boníssimes, per por a trencar un moment d’intimitat i de màgia traient la càmera. Però alhora, aquesta prudència ha fet que avui segueixin obrint-me les portes i que moltes vegades siguin ells els que em conviden a fotografiar instants entranyables. Avui dia, em sento molt estimada. Com una més!
Algunes de les teves exposicions estan dedicades a la dona gitana d’avui, com la itinerant Kalí Nebó. Què pretenen narrar aquestes fotografies?
Kalí Nebó significa dona gitana d’avui en dialecte caló. El que pretenc és mostrar, a través de les meves imatges, els diferents aspectes de la dona gitana actual, una dona que, sense deixar de banda la seva identitat i valorant la seva gran aportació a la família i a la comunitat, s’esforça dia a dia pel seu desenvolupament personal i professional. Per tant, l’exposició no només recull imatges d’aquella dona gitana estereotipada, sinó que destaca aquest interès que té per una formació adequada que li permeti, des de la igualtat, l’accés al món laboral en tots els àmbits socials.
Mostra de l’ exposició “Kalí Nebó”. Una gitana elaborant una palma
I malgrat l’esforç, continua estigmatitzada la cultura gitana?
Jo crec que sí. Fixa’t que a la literatura, el poble gitano sempre ha estat representat per personatges que eren lladres, estafadors, busca plets o bruixes. La pobresa constitueix un altre estigma social per la seva diferència ètnica. La dita popular de viu com un gitano, així ho reflecteix. El més curiós és que fins fa només uns anys, la definició que apareixia a la Real Academia de la Lengua Española sobre “gitano” era ” persona bruta o deixada, que enganya, que estafa”. Vaig haver comprovar-ho per creure-m’ho! Sóc conscient de l’existència de pràctiques delictives i de situacions il•legals entre gitanos, però crec que no per això es pot estigmatitzar el conjunt de la comunitat. D’altra banda, també penso que els mitjans de comunicació no han ajudat a eradicar tòpics. Més aviat al contrari.
Pot ser el Flamenc la medicina contra la intolerància?
Està clar que els gitanos han aportat moltíssim al flamenc. Jerez, el bressol del flamenc, és un exemple d’integració entre paios i gitanos. Aquest art ens acosta a la seva cultura, el seu poble, un poble que durant molts anys ha estat marginat, per ser diferent, per tenir les seves tradicions, les seves lleis, la seva forma d’entendre la vida. Però ara que tot està canviant i que som nosaltres mateixos els que estem emigrant a altres països a la recerca d’una vida millor, vivint en societats de costums diferents a les nostres, potser és ara quan ens adonem de la dificultat que ha de ser sentir-s’hi un estrany. Perquè així han estat sempre els gitanos, uns estranys en el seu propi país.
Personatges com Charles Chaplin o Picasso tenien sang gitana. Té raça l’art?
Per a mi, l’art, en general, ha de provocar emocions i això generalment ens passa davant el que és autèntic, cosa que sense saber ben bé per què, és capaç d’emocionar-te.
… I el Flamenc té raça?
Els gitanos solen tenir aquest pessic o “duende” del qual parlàvem abans, que és una cosa amb el que es neix. Però per a mi també ho té l’art d’en Paco de Lucía o el cant de Capullo de Jerez… i no són gitanos. Així que no crec que el talent entengui de races, com tampoc crec que s’aconsegueixi només estudiant…
Diuen que “la tècnica es depura assajant i que és aquí on apareix la inspiració” …
Jo crec que quan un espectacle de flamenc està mil•límetre a mil·límetre estudiat i preparat, no em fa sentir tant com el que dóna marge a la improvisació. Però ni poc, ni massa. Com deia Picasso, “la inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant”, perquè està clar que el “duende” apareix, però no cada dia.
Amb quina foto somia Ana Palma?
Com que somiar ens permet aconseguir l’inabastable, somiaria amb veure a través del meu objectiu a un Camarón de la Isla cantant-li a una Carmen Amaya, envestint-me amb aquest gest tan seu dels colzes per darrere del cap i les mans creuades fent xiulets sobre la seva cara. Al toc estaria Moraíto Chico, guitarrista a qui jo admirava i adorava i que per desgràcia ja fa un any i mig que és allà dalt amb ells. Immortalitzar aquesta gresca de genis inigualables del flamenc, que han marxat amb tanta vida que tenien per davant i més art que oferir al món, seria un somni del qual em costaria molt despertar.
Ana Palma i Sonia Rico en un moment de l’ entrevista
