Per Montse Fernandez Garrido. Advocada
Al món sencer es coneix el quadre de Pablo Picasso titulat Guernica i per tant, la terrible història que va succeir a la Guerra Civil espanyola, ciutat bombardejada i destruïda pel franquisme, amb ajuda del feixisme i el nazisme. Però poques persones saben que el quadre era la representació d’una altra destrucció i que el pintor canvià el nom per interès.
La Desbandá és també una matança, un genocidi silenciat després, amb quinze vegades més morts que a Guernica, genocidi que va succeir del 7 al 14 de febrer de 1937, en una carretera, la N340, de Màlaga a Almeria, on la població civil que fugia va rebre una pluja de projectils i bombes.
La Desbandá, un genocidi silenciat de la guerra civil, ocorregut entre Màlaga i Almeria. Una història que mereix ser coneguda i difosa. Foto d’Hazen Sise
Quan les tropes franquistes, comandades pel sanguinari militar Queipo de Llano van entrar a Màlaga, aquest va anunciar per ràdio les seves macabres intencions: no deixar viu ni un republicà ni un roig, i violar les dones perquè els seus homes demostressin la virilitat de les seves tropes davant del que elles coneixien, als “milicians maricons”. Unes tres-centes mil persones, preses del pànic, van sortir fugint de Màlaga: dones amb criatures, gent anciana i malalta. Els homes vàlids estaven tots al front. La idea que els empenyia: Anar a peu des de Màlaga, passant per Granada i arribar a Almeria on hi havia les tropes republicanes. En total 260 km.
La marxa anava per la carretera i la marea humana va ser contínuament bombardejada per terra, mar i aire (per franquistes, feixistes italians i nazis alemanys). Aquests últims feien broma entre ells dient que la marea tenia pressa i ells l’ajudaven a avançar…
Norman Bethune atura el cotxe al mig de la carretera i pregunta: D’on vénen? On van? Què ha passat?
Van morir, assassinades, més de cinc mil persones. Altres es van suïcidar i algunes es van ofegar en intentar passar el riu Guadalfeo. Allí nens i nenes van morir o van perdre els seus familiars i ploraven terroritzats. Va ser testimoni principal d’aquest genocidi, el doctor Norman Bethune, metge canadenc, autor d’un diari que explicava la tragèdia humana que coneixia pel camí. Va deixar escrit, per exemple: “S’apropava a nosaltres un home que duia un burro lligat per una corda, arrossegava els peus, amb un nen lligat a l’esquena, amb mantó. El ruc el coronava un matalàs, olles i paelles, un parell de botes, mantes i una gerra d’aigua. Un nen es penjava de la cua del ruc. Darrere anava una dona amb una criatura als braços i darrere seu, un ancià ranquejant amb un bastó, arrossegant un altre nen de la mà” (…) “Els refugiats caminaven lentament i pesadament, esgotats, amb els peus fregant el dur asfalt, molts descalços, regalimant sang, aterrits, les espatlles caigudes, les boques penjant obertes, la mirada en blanc, símptoma de l’esgotament absolut”…
Foto d’Hazen Sise
“El seu diari es va acompanyar de punyents fotografies del seu amic i col·laborador Hazen Sise. Avui tenim encara aquest testimoni literari i gràfic fonamental perquè no s’oblidi aquest crim de guerra contra la població civil indefensa” escriu i difon a El Independiente de Granada (febrer 2024) el periodista Paco Vigueras, portaveu de l’Associació Granada, Verdad, Justicia i Reparació, gran militant de la Memòria Històrica.
“Eren com ombres lliscant enlloc… 30 Kms d’éssers humans que aixecaven un núvol de pols… No es veia la carretera. Estava tot tan atapeït de refugiats, milers i milers, estrets, caient els uns contra els altres, com un eixam d’abelles i com a abelles, omplien la plana, amb el brunzit de les veus, plors i gemecs”… El doctor Bethune i el seu company van viatjar durant quatre dies i quatre nits amb la seva ambulància, treballant per ajudar-los. “Els avions feien escombrats sobre els caps. Baixaven en picat, com si practiquessin tir al blanc. Als bombarders no els interessava el port, perseguien preses humanes”.
La massacre va estar a mans de tres almiralls de Franco: Juan Cervera, Francisco Moreno i Salvador Moreno, que segueixen enterrats amb tots els honors al Panteó de “Marinos Ilustres”, que és una instal·lació de l’Armada, incomplint la llei de Memòria Democràtica.
Caminada desde Granada. Pancarta de dones amb el text: Homenatge a les dones de la carretera de la mort
Cada any, des de ja fa divuit, organitzats per associacions memorialistes de les tres ciutats, milers de persones reviuen aquesta espantosa diàspora, perseguida pel monstre militar. Com en anys anteriors, aquest febrer moltes persones han fet el recorregut, tot o una part. Cada dia de 18 a 20 km amb una primera pancarta portada per nens i nenes i una segona per dones, on està escrit “Homenatge a les dones de la carretera de la mort”.
Institut granadí rebent una xerrada sobre La Desbandá
A Màlaga, Granada i Almeria, també s’organitzen exposicions de fotografies, es mostren pel·lícules, es fan debats… i en alguns instituts, menors i nois i noies, estudien avui aquesta històrica tragèdia, aquest genocidi, realitzant diversos i interessants treballs sobre ella, preparats per magnífics mestres de centres públics, que no estan disposats a desconèixer o oblidar aquest genocidi.
El Govern acaba de reconèixer la carretera de Màlaga a Almeria, com a “Lloc de Memòria Democràtica, en record de La Desbandá”. “Exode, persecució i massacre de la població civil” (BOE 14.02.2024).
“Recordar és fàcil, si es té memòria. Oblidar és difícil si es té cor”, deia una pancarta a Tozar (Granada). Cal conèixer i continuar difonent la història del genocidi esdevingut també a Andalusia, perquè el silenci no ens ha de guanyar la partida. Perquè hem de continuar defensant amb dents i ungles la llibertat i la veritable democràcia. I preferentment difondre les històries més silenciades, les que han patit especialment les dones, les oblidades i menyspreades en tots els temps i llocs.
