Un abisme entre la realitat i els mitjans
El 25 de novembre, Dia Internacional Contra la Violència Masclista, des de la direcció del Màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) es va organitzar una taula rodona de la mà de quatre expertes, per debatre sobre la importància d’una comunicació amb perspectiva de gènere.
Perspectiva que transmeti la realitat actual d’una societat patriarcal i masclista, col·laborant amb les accions comunitàries que lluiten contra la violència i els assassinats de les dones.
Tant June Fernández, periodista i directora de Píkara Magazine, com Anna Celma, periodista de la Directa, Carla Vall, advocada i membre de Dones Juristes i Violeta García, psicòloga a l’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment, coincideixen en que la violència masclista va molt més enllà del número de dones assassinades. Totes elles senyalen aquelles agressions de la nostra vida quotidiana que sotmeten la dona i que es poden donar en tots els nivells: econòmic, educatiu, de salut, social, etc… Agressions que tot i perjudicar d’alguna manera la dona, fins i tot amb resultat de mort, la societat les permet. Una realitat que queda molt lluny del que realment ens mostren els mitjans de comunicació.
“Majoritàriament, quan se’n parla acaba a la secció de successos, acaba sent categoritzada com una anècdota, una estadística que es va incrementant, però sobretot el que acostuma a ser és una mena de culpabilització de la dona, de la víctima, respecte a la responsabilitat que té en aquesta relació. Com que és una relació sentimental, s’entén, o s’acaba entenent a partir dels mitjans de comunicació, que ella té responsabilitat en no haver marxat, en no haver denunciat, en no haver abandonat aquesta parella, o no haver posat fre a una situació d’abús”, ens explica Anna Celma, periodista de la Directa, a la qual cosa, June Fernández, de Píkara Magazine, afegeix: “Hi ha d’altres vegades que ocorre tot el contrari; en lloc de senyalitzar l’agressor es compta tot el relat d’ell i no el d’ella: assassinen una dona i en el reportatge es parla de qui era ell, què deien d’ell els seus amics, com n’era de bo, les dificultats amb què havia topat en la seva vida i, en canvi, no sabem res de la història d’aquesta dona”. A partir d’aquesta afirmació, Fernández critica la categorització de víctima fràgil que se li imposa a la dona maltractada i la falta d’humanització de la seva persona, la manca de responsabilitat de les institucions judicials i la poca implicació de la ciutadania.
En contrapunt a tot això, els mitjans dipositen tota la responsabilitat en una víctima que sembla que només té com a sortida la denúncia i el procés judicial. Però en quines condicions es troba un cop dins d’aquest sistema?
Carla Vall, advocada i membre de Dones Juristes, coneix aquesta realitat: “Sí que és veritat que s’incentiva molt a les dones a que denunciïn, però alhora no es destinen recursos perquè això sigui eficient i eficaç. És a dir, una dona pot arribar allí, sense cap tipus d’ordre de protecció, patint per la seva integritat física i en algun dels casos pot ser que segueixi convivint amb el seu agressor. De manera que es troba lligada de peus i mans per seguir endavant amb el procediment”. I segueix amb un dels problemes dels quals tampoc es parla als mitjans de comunicació: “Llavors es donen moltes retirades de denúncies, que la gent també es pregunta per què passa. Doncs, perquè no hi ha seguretat, no es destinen recursos i no es fa cap tipus d’acompanyament a aquestes dones. A més a més, dins del sistema judicial es reprodueixen tots els estereotips presents a la societat, des del suposat interès econòmic que tenen les dones al denunciar, que les dones menteixen, que les dones són dolentes. Tot això, també està molt arrelat dins del sistema judicial”.
Per això, tenint en compte aquest procés, en el qual fins i tot a elles mateixes s’acaben sentint sospitoses, les quatre expertes coincideixen en la importància d’un exercici previ de guariment i preparació. Segons Violeta García, psicòloga a l’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment: “una cosa que també ens trobem i que fa molt difícil la recuperació és aquesta idea que si et violen la teva vida està sentenciada per sempre, quan això tampoc no és veritat.
Llavors emfatitzem molt la capacitat de recuperar-nos que tenim les persones, i les dones en particular, a través de l’esforç, a través del que és una xarxa de suport mutu, a través de la posada en comú de les nostres vivències”. Un procés del quan tampoc se’n fan ressò les campanyes de comunicació institucional, tal i com explica Anna Celma: “Al final les institucions acaben sent una mica còmplices des de la comunicació administrativa amb campanyes que moltes vegades tornen a caure en donar-li la responsabilitat a la dona o en reproduir estereotips patriarcals i sexistes quan s’interpel·la als homes. Si, per exemple, agafem aquelles campanyes de Un home de debò no ho faria ja estàs interposant un model de masculinitat que cau una altra vegada en el model de violència i en realitat no estàs fent res per ajudar a les persones que són víctimes de violència de gènere”.
En la mateixa línia, June Fernández apunta que “per exemple, amb l’espot que hi ha ara del govern espanyol de gent que mostra una mà a una maltractada dient: no estàs sola, demana ajuda, etc… En d’altres delictes mai no passaria que es pensi que només la víctima pot fer alguna cosa. Hem de parlar molt més d’implicació ciutadana. Per exemple, des de l’àmbit de la comunicació institucional que s’expliqui a la gent què pots fer si saps que la teu veïna està en situació de maltractament. O sigui, el periodisme i la comunicació en general haurien de donar claus pràctiques perquè tothom s’impliqui”.
Són moltes les propostes que es van posar sobre la taula durant el debat, entre elles la més citada va ser la de comptar amb veus expertes dins de les peces informatives indagant sobre la importància d’una participació ciutadana i dotant a la societat d’eines per combatre aquesta violència masclista. A més, hem d’evitar caure en l’anècdota morbosa que ens trobem a moltes seccions de successos que no relacionen aquests assassinats amb la realitat que vivim: una societat patriarcal que no dóna veu a les víctimes i que defuig del debat comunitari per trobar solucions.
