Per Paula Escobar. Diario Digital Femenino
La influent pensadora feminista es manifesta fastiguejada “per la monstruosa i violenta invasió d’Ucraïna”.
Butler sosté que “les divagants i incoherents justificacions de Vladimir Putin quant a la guerra que lliura contra el poble d’Ucraïna van ser un exercici de patriarcalisme estrident i histèric”. Crida categòricament a la no-violència en la lluita contra la injustícies i planteja que “els misògins i els homòfobs obtenen una sensació del seu valor en creure en la seva superioritat”. També es declara una entusiasta del nou govern i el president electe xilè, Gabriel Boric.
Judith Butler és una de les pensadores més influents del món i és descrita sovint com una “celebritat acadèmica internacional”. Filòsofa i teòrica del gènere, els seus estudis són centrals, tant a l’estudi del feminisme, com a la teoria queer i la teoria literària, així com a la filosofia política.
Va néixer el 1956 i és professora emèrita de Literatura Comparada a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, on ha ensenyat des del 1993. El gènere, segons Butler, no és essència ni naturalesa ni binari, sinó que “està constituït performativament per les mateixes ‘expressions’ que es diu que en són els resultats”. El seu llibre més rellevant, El gènere en disputa, és lectura obligada de la matèria.
La seva obra no és només teòrica: posseeix un reconegut lideratge lluitant pels drets de la comunitat LGBTQI+, els drets humans i el feminisme. Butler ha participat activament en diverses organitzacions de DD.HH., com el Centre de Drets Constitucionals de Nova York i el consell assessor de Jewish Voice for Peace. Entre molts reconeixements, va obtenir el Premi Andrew Mellon pels seus èxits acadèmics en l’àmbit de les humanitats; el Premi (2012) per les seves contribucions a la filosofia feminista i moral i el Premi Brudner de la Universitat de Yale per la seva trajectòria en els estudis sobre gais i lesbianes. El 2014, va rebre la distinció Chevalier of the Order of Arts and Letters del Ministeri de Cultura francès i, l’any 2015, va ser nomenada “geògrafa honorària” per l’Associació Americana de Geògrafs, a més de ser elegida membre corresponent de l’Acadèmia Britànica. Forma part de l’American Philosophical Society i de l’American Academy of Arts and Sciences des del 2019. La seva darrera obra és The Force of Nonviolence (La Força de la no Violència).
Quina és la seva visió de la guerra desencadenada a Ucraïna?
Estic, per descomptat, fastiguejada per la monstruosa i violenta invasió d’Ucraïna, l’amenaça de guerra nuclear per part de Putin i el desplaçament radical que han estat vivint tantes persones a Ucraïna . Però posem aquesta situació en context: Putin és un autoritari nacionalista en un món amb diversos autoritaris nacionalistes, com Bolsonaro, Orban, Trump, Salvini, Erdogan, per anomenar-ne alguns. Els altres no es dediquen a la guerra i la usurpació com Putin, però Erdogan va fer la guerra contra els kurds, negant-se a honrar el seu territori. Tots han abandonat la gent a les fronteres, s’han involucrat en polítiques xenòfobes i busquen (o, en el cas de Trump, buscaven) expandir els seus poders. Mentre veiem la gent d’Ucraïna fugir del seu propi país, potser és un moment per fer un balanç de totes les formes de migració forçada, expulsió i desterritorialització que han esdevingut el segell de l’autoritarisme contemporani.
Les divagants i incoherents justificacions de Putin per a la violenta guerra que lliura contra el poble d’Ucraïna van ser un exercici de patriarcalisme estrident i histèric. Recordem que aquesta guerra també busca establir la seva força i masculinitat de la nació, i que a Rússia coincideix amb l’atac al feminisme i les persones LGBTQI en nom dels “valors familiars tradicionals”. Què hi ha de tradicional en aquests valors? El poder i la violència patriarcals.
Judith Butler, filòsofa feminista: “No volem imitar els qui ens violenten”
El seu llibre La força de la no-violència és molt aclaridor. Per què és important abraçar la no-violència, especialment quan es lluita contra la injustícia social?
Hi ha una bona raó: no volem imitar els qui ens violenten. Si ho fem, aleshores produirem un món més violent. Hauríem d’estar lluitant –activament, fins i tot agressivament– per un món menys violent.
“Acaben d’emetre més violència al món”, va dir a The New Yorker sobre les persones que usen la violència per a lluitar contra la injustícia social.
Podria aprofundir en això?
Podem dir-nos a nosaltres mateixos que ens involucrarem en la violència per a certs propòsits i no per a altres. Però després pensarem que la nostra intenció continuarà restringint la violència que creem. No obstant això, la violència té una manera de fomentar més violència, excedint la intenció de qui la crei. Així és que no hem d’imaginar que és possible la “violència controlada”, això és una contradicció, un oxímoron.
A Xile estem elaborant una nova Constitució, i s’assembla en alguns aspectes al procés sud-africà. Com no caure en la venjança?
Per descomptat, el problema és que la injustícia i la violència s’han d’acabar, i després s’han de reconèixer, no una vegada, sinó de manera continuada. Són necessaris museus, esforços educatius i pràctiques culturals contínues per mantenir viu el reconeixement de la pèrdua i la injustícia. Si pensem que “l’amnèsia” és l’única manera d’evitar la venjança, ens equivoquem. Perquè les mateixes injustícies tornaran si no busquem el poder transformador de reconèixer la història pel que és, i això inclou reconèixer totes les formes com la violència continua sota nous noms.
Diferents formes d’opressió
El Covid ha tingut un efecte molt perjudicial per a les dones de tot el món: violència, pèrdua de llocs de treball, manca de corresponsabilitat que ha portat greus problemes de salut mental. Com creu que cal afrontar això des d’una perspectiva global?
Sí. Hem vist quantes dones han hagut de perdre la feina per assumir treballs a temps complet com a cuidadores dins la família, i també sabem que moltes dones han estat tancades dins casa seva, subjectes a abús domèstic. Tan important com és pensar en la difícil situació de les dones durant la pandèmia, també hem de considerar la situació de les i els joves queer i trans que han perdut els seus espais de reunió, i la situació de tots aquells que són pobres, a qui cada vegada els és més difícil guanyar-se la vida dignament. Recordem que “dones” és una categoria complexa, i quan pensem en l’opressió de les dones, hem de pensar acuradament en les formes que pren aquesta opressió. Els temes d’alfabetització, educació, serveis de salut i violència es veuen diferent quan parlem de dones indígenes, dones de color, dones queer i trans. Necessitem trencar l’homogeneïtat de la categoria de dones no només pel bé de la inclusió, sinó també per descriure el funcionament real del poder i l’opressió.
Des del seu punt de vista, ¿d’on ve aquesta violència contra les dones? És una reacció als avenços?
La història de la violència vers les dones no sempre ha seguit el progrés feminista. De fet, aquesta violència és anterior a l’adveniment del feminisme i va ser una de les raons del seu sorgiment. Sí, hi ha formes de contracop que busquen “recol·locar” les dones a la llar, i això suposa que deixen l’àmbit domèstic per la feina, per la vida social i com a expressió de llibertat corporal. Aquest darrer concepte és crucial perquè reflexionem. Perquè quan hi ha homes que creuen que la “violació conjugal” és el seu dret, això ens diu que pensen en la violència com el seu privilegi i els cossos de les dones com la seva propietat.
Veu una finestra de possibilitat d’una societat més igualitària després del Covid?
Potser totes les persones hem somiat que quan les indústries tanquessin i les persones deixessin de fer de la “producció econòmica” l’objectiu de les seves vides, descobririen altres valors, inclosa la seva interdependència a escala global. Espero que la interconnexió que ha tret a la llum el virus ens ajudi a desenvolupar solidaritats globals per combatre la destrucció climàtica, l’extractivisme i el control patriarcal.
A causa del Covid s’ha valorat la tasca de cura de nens, de persones grans. Com creu que s’hauria de reconèixer?
Em preocupa que a mesura que sortim de la pandèmia – si en sortim- els ancians i els immunocompromesos no tornaran fàcilment als espais públics i les reunions públiques. Em preocupa que sorgeixi una nova forma de desigualtat en què els sans, inclosos els que estan immunologicament preparats per afrontar el virus, abandonin els que no poden, malgrat les vacunes, acumular anticossos o cèl·lules T, o que no poden lluitar contra el virus per altres raons mèdiques. Crec que això conduirà a l’exclusió de la gent gran i els immunocompromesos, inclosos els nens, del món comú, i que això s’acceptarà com una nova normalitat. Aquesta perspectiva és aterridora, perquè significa, una vegada més, que hi ha una població prescindible, la privació de drets de la qual permet que altres siguin lliures.
“Hem d’esperar reaccions i reculades”
Han passat 32 anys des de la publicació del seu influent llibre, “El género en disputa”. Com funcionen i afecten els estereotips de gènere a les nostres vides, tres dècades després?
Potser no hi ha una perspectiva global sobre aquest tema. Necessitem trobar maneres de crear col·laboracions, donar suport a traduccions, per veure fins on han arribat les dones en la superació de les limitacions que restringeixen la seva llibertat i soscaven els seus reclams d’igualtat. La història no avança de manera ininterrompuda. Hem d’esperar reaccions i reculades, i crear les nostres estratègies per afeblir l’oposició.
Vostè té forts enllaços amb els moviments feministes llatinoamericans. Com els veu, avui?
Tinc un gran respecte pels feminismes llatinoamericans, i entenc que aquesta història és complexa, que el feminisme a la regió no és una sola cosa. Però la lluita contra la violència a Amèrica Llatina és alhora una lluita contra la violència estatal, l’assassinat i la violació autoritzats per l’Estat, especialment sota la dictadura, però també vers la violència quotidiana, la violència a la família i al lloc de treball. Trobo que algunes de les batalles internes en què s’involucren les feministes no s’estan donant de la mateixa manera a l’Amèrica Llatina. L’aliança amb les lluites antiracistes, anticapitalistes, queer, trans i indígenes permet al món veure com és de dinàmica i poderosa la solidaritat.
Vosté mateixa ha patit violència, especialment en una visita al Brasil. Per què hi ha tanta por i odi contra el feminisme?
Potser sigui el feminisme o potser sigui la política i les formes de vida LGBTQI*. Podem veure que hi ha algunes persones que volen que la familia heteronormativa i els rols de gènere tradicionals siguin formes de vida necessàries i immutables. Si, en canvi, es mostren variables, canviables, aquestes persones senten que la seva mateixa existència és atacada i està en perill. Aquest és un problema “psicosocial” que es relaciona amb la sensació que tenen moltes persones que el món que coneixen està en perill. Però el gènere no n’és el culpable. El canvi climàtic, el capitalisme, les formes patriarcals de poder ens han portat aquest perill.
A Xile, dos congressistes van sol·licitar a universitats públiques una llista de les i els professors que imparteixen estudis de gènere. A on pot conduir aquest tipus de requeriment?
L’atac als estudis de gènere està passant a tot el món. A Hongria, Brasil, Índia, Itàlia i França, per exemple. Això és una reacció al progrés que hem aconseguit per fer que les vides LGBTQI siguin més vivibles, més reconegudes, més reafirmades en les polítiques, les lleis i la vida quotidiana. Moltes persones temen que acceptar que les vides de les dones i les persones LGBTQI són igualment valuoses, disminueixi el seu (propi) valor.
Però, per què la igualtat és tan amenaçadora? Deu ser perquè els misògins i els homòfobs obtenen una sensació del seu valor en creure en la seva superioritat. La sexualitat i el gènere són històrics. Les formes canvien amb el temps. I, tanmateix, la reacció manté que són lleis eternes, fins i tot mandats divins, que estan encarnats per aquells que són més odiosos i estrets. Quan aquest tipus d’odi i de desigualtat és defensat per les esglésies, el cristianisme pateix, perquè pot ser i ha de ser una religió d’amor i afirmació de la diferència.
La nova Constitució s’escriu amb paritat de gènere i amb la intenció de fer una democràcia paritària. Com creu que s’hauria de configurar això?
Oh, això no em correspon a mi dir-ho. Hi ha una història forta i impressionant de feminisme a Xile, i aquestes activistes sabran com canviar i crear lleis de la millor manera.
El nou govern del president electe, Gabriel Boric, ha elegit un gabinet amb més dones que homes i amb membres de les dissidències sexuals. Quin impacte pot tenir això en la nostra societat i el món?
Estem tots entusiasmats per veure quinas quins canvis farà. Em va alleujar molt que derrotés l’oposició.
Tornant al seu país, tem que Donald Trump torni a ser president?
No crec que Trump torni a ser elegit, però continua esforçant-se al màxim per destruir allò que queda de democràcia als Estats Units. Tinc por a la contínua irrupció de milícies feixistes i racistes i la falta de coratge dels “liberals” per defensar els ideals democràtics.
Què explica l’auge del populisme de dreta radical a diferents països?
Hauríem de mirar diferents països per fer un judici informat sobre què explica el sorgiment de la política de dreta. Veig més autoritarisme i feixisme que populisme. No crec que el “populisme” pugui descriure correctament les formes de racisme contra els indígenes, negres i mestissos, immigrants als EUA i Europa, per exemple. Entenc que el neoliberalisme ha produït poblacions prescindibles, però no és només una política econòmica. És també una manera de destruir els fonaments de la vida democràtica, la possibilitat de treballar junts per proveir i recolzar-nos els uns als altres. En canvi, veiem corporacions que obtenen guanys obscens mentre que els treballadors són abandonats i, en llocs com el Brasil, augmenta el nombre de morts per Covid.
Què es pot fer per protegir la democràcia de qualsevol mena d’autoritarisme?
Continuem necessitant moviments socials forts d’esquerra que no releguin les dones, queers i trans al marge, que sàpiguen relacionar el capitalisme amb el racisme i construeixin formes de solidaritat radicalment horitzontals. Els nostres moviments socials han de prefigurar el món que volem fer.
