Una dona moderna, però amb idees cavernàries.
Fa alguns anys, mirant un debat polític a la tv, vaig observar una dona que argumentava amb una seguretat arrabassadora, davant dels seus adversaris.
Una dona de grans ulls blaus, vestida de colors pastís, un mix de feminitat tranquil·litzadora i masculinitat agressiva. Una dona moderna, però amb idees cavernàries. Aquesta teia se’ls menja a tots, vaig pensar. Dit i fet.
Ara, aquesta dona, Giorgia Meloni, una romana de 45 anys, que es va formar políticament des de l’adolescència en una agrupació postfeixista, Aliança Nacional, s’està preparant per a presidir el govern d’Itàlia, per primera vegada, en un partit d’extrema dreta, Fratelli di Itàlia (FdI). El feminisme tremola, davant de la possibilitat de perdre drets adquirits amb tant d’esforç. Tremola, amb raó, davant algunes de les seves idees més barbares, com fer cementiris de fetus, sense avisar les dones, o el bloc naval contra les persones migrants, a les quals es nega el dret internacional a demanar asil, (sense cap pietat per a les morts a la Mediterrània de milers d’ells i elles, i desenes de nens i nenes innocents). Segons ella, la gran fertilitat de les dones “estrangeres” a Itàlia és un desastre per a la “puresa de la nostra nació” (que ni al paleolític va ser pura, doncs tota la història humana, és una història de migracions). Però ens hem de preguntar per què Meloni té tant d’èxit.
Una primera observació. En qüestió de xifres, el quadre polític sortit de les eleccions no és gaire diferent de l’anterior. A la coalició guanyadora de centre dreta, Meloni ha simplement arrabassat vots a Matteo Salvini, (per la seva ruixada i errors) i a un patètic ex Cavaliere Berlusconi, (que, condemnat per frau fiscal, encara pretén ser garant de la legalitat), resultant una veritable leader. En canvi el centre esquerra (PD, M5S, Terç polo i altres partits més petits), tot i tenir en conjunt un nombre superior de vots, no ha format una coalició, i ha perdut. Error garrafal. Si es consideren també les abstencions, arribades gairebé al 40% de l’electorat, han votat Meloni “només”1 sobre 6 italians i italianes, (1 sobre 3 s’han abstingut), però l’actual llei electoral premia fortament la coalició guanyadora, fent-lo dominar la Cambra. Un veritable regal. Les dones han votat Meloni gairebé com els homes. Una dona premier? No a qualsevol preu, opinen moltes.
És llarg el llistat de problemes que el nou govern haurà d’enfrontar a Itàlia, únic país a l’OCSE on s’han reduït en els darrers 30 anys les retribucions mitjanes anuals, mentre que a França han crescut del 34,1; una Itàlia on les dones tenen encara sous inferiors als dels homes, pateixen violència i feminicidi, i on més de 2 milions de joves ni estudien ni treballen, i viuen en desànim. “No sé per qui abstenir-me”, diu en una vinyeta el còmic Altan. La joventut més talentosa se’n va.
L’alt percentatge d’abstenció demostra com el món polític s’ha allunyat del món real. Des de fa 30 anys, els governs de centre dreta o centre esquerra, que s’han alternat, no han aconseguit parar el lent declívi del Bello paese. Abraçant el liberisme i la globalització, han precaritzat el treball i privatitzat indústries i autopistes, destinant al declívi dos sectors una vegada dignes o brillants, com sanitat i educació. Ara hi ha un vergonyós percentatge d’analfabets funcionals, o sigui que només poden entendre textos molt breus: són el 28% de la població entre els 16 i 65 anys, segons dades OCSE del 2019, una de les dades més altes d’Europa, al mateix nivell que l’estat espanyol. Un factor que òbviament influeix negativament en el progrés tecnològic, social i polític del país. A això s’hi afegeixen vells mals com el familisme, l’escassa meritocràcia, l’elevada evasió fiscal, la manutenció insuficient del territori, la infiltració de pràctiques mafioses fins al Nord d’Itàlia.
L’electorat respon posant confiança en una líder, l’estrella del moment, que promet miracles, com van fer Berlusconi, Renzi o Grillo-Di Maio, i Salvini, però la pot exaltar i després enfonsar-la, per diversos motius.
Mentrestant els partits, encara perdent milions de vots entre una elecciòn i una altra, segueixen en la seva autoreferencialitat, festejant o creant governs amb els seus acèrrims enemics, o tornant-se acèrrims enemics dels seus col·legues, sense veure’s indicis d’autocrìtica. Ara l’estrella és Meloni.
“Sí, ho intentem també amb ella”, admet la meitat dels habitants d’un poblet toscà, Santa Anna di Stazzema, que la van votar tot i que tinguin el record d’una terrible massacre nazifeixista de 500 persones refugiades al 1944. “Doncs ens dóna esperança”, diuen uns. “És tosa“, diuen altres. O sigui “forta”, en romanesc. “És tenaç i preparada, estudia molt”, afirma Arianna Meloni, la seva germana i aliada incondicional. En constant lluita de poder amb el seu aliat Salvini, el mascle destronitzat.
‘Quines són les arrels del seu èxit? Es pregunta Lea Melandri, una reconeguda feminista que des dels anys 70 ha impulsat els grups d'”autoconsciència” per a les dones, i l’experiència cultural de les “150 hores” per a les que no tenien estudis.
Una dona-mare dominant és un fet que els homes coneixen des de les seves famílies, reflexiona Melandri. Existeix també a la família de Meloni, on la mare, abandonada pel pare, va criar a les 2 filles escrivint 140 novel·les del cor. No obstant això, és una figura que no posa en perill els homes i és acceptada, ja que no qüestiona el patriarcat, i usa els seus mètodes en l’escalada al poder.
Segons Melandri, els grups feministes, que van reconèixer com a “polític allò personal” (sexualitat, cura de la família) no ho van fer complementariament a la cultura marxista del moment, enfocada en la “lluita de classes”, sinó críticament o antagonistament. “No sorprèn que hi hagi al poder més dones de dreta, ja que les dretes han sabut amalgamar bé la violència del poder amb la demagògia, quan parlen de defensa de la família i nació”, conclou Melandri. Meloni ara busca el rol de “mare de la nació”, valorant més la maternitat, fins a desempolsar un eslògan promogut per Mazzini, pare del Resorgiment italià, el 1860, el famós “Déu, pàtria i família”, que havia d’unir la població de la península. El 2022, el lema cau en una Itàlia on les esglésies són cada cop més buides, els casaments i la natalitat disminueixen constantment, i la “pàtria” és un concepte nebulós, superat pel regionalisme. On LGBTQIA+ lluiten perquè es reconeguin els seus plens drets, i 800.000 escolars nascuts a Itàlia de pares estrangers esperen encara la ciutadania.
En aquest quadre, Meloni i l’FdI volen canviar la Constitució, no només apostant a un presidencialisme (com existeix en altres països), sinó a poc a poc canviant els principis fundacionals que regeixen la societat, nascuda com a republicana i progressista de les runes del nazifeixisme. Això és el que provoca esgarrifança. Pot semblar obsolet, per a ells, parlar de taxació progressiva i justícia social, d’igualtat entre homes i dones, de llibertat de creences i religions. I quan titllent el paràgraf que declama “La República repudia la guerra com a mitjà per solucionar conflictes”, declarant-se atlantistes sense xisclar. (El NYT beneeix). Ja no s’apel·la, ni retòricament, a l’honestedat, al contrari, en partits on s’accepten indagats i condemnats, l’objectiu és tornar a la immunitat parlamentària i reduir el rol dels magistrats, (Orban ensenya). Es bressola una nova paraula clau, eficientar, preparant unes mesures que tradueixo en el llenguatge pop usat de vegades per Meloni: No a la Renda de Ciutadania, els pobres han d’acceptar el primer treball que se’ls ofereixi. Els joves, un any menys d’escola i directes a treballar. On, com…(veure a dalt). 3 euros a l’hora? Magnífic! I fora els pobres que dormen a les places, ja! Hi ha molt més decòrum si desapareixen. I “pau fiscal” d’una vegada, ja n’hi ha prou de pagar tants impostos a l’estat, és un robatori. Millor robar, amb la “flax tax”, (un percentatge igual per pagar, qualsevulla que sigui la teva renda) directament als pobres, esperant que siguin força ignorants per no adonar-se’n…. Ah, i que les dones tinguin el dret de no avortar, i siguin recolzades per fer més fills (i salvar la minvant espècie itàlica).
El problema del clima? no rebut.
Però una cosa és cridar slogans en una campanya, una altra governar. Veurem com les pressions internes i externes podran modelar aquests infeliços plans. Als 3 dies de les eleccions, el moviment feminista “Non una di meno”, ha organitzat manifestacions a ciutats com Milà, Roma, Palerm, Napoli i Torino, per defensar el dret a l’avortament lliure i segur, ara obstaculitzat per una alta objecció de consciència i el declivi dels consultoris previstos per la llei. És només el començament.
