En les societats occidentals més del 70% de la població viu a les ciutats, cada vegada més desvinculada del món rural. Desvinculada aparentment, inconscient de la seva ecodepència i de les conseqüències de la seva alimentació. Cada vegada és major el desconeixement que es té sobre els aliments que es consumeixen, la seva procedència, com han estat produïts, qui els ha produït i qui obté el veritable benefici.
Després de l’aparent situació de seguretat alimentària en aquesta part del món, s’amaga una concentració creixent de recursos productius en un menor nombre de mans i una desarticulació de l’autosuficiència alimentària que històricament han tingut els territoris.
Per a l’actual sistema hegemònic l’alimentació no és un dret bàsic. És un negoci, una font de lucre. Els aliments són una mercaderia que s’ha de regir per les lleis del mercat, anant allà on hi ha una demanda solvent i no on són necessaris. Unes poques corporacions controlen la terra, l’aigua, les llavors, la producció, la transformació i la distribució d’aliments determinant què, qui, on, quan ia quin preu es produeix. Un esgarrifós exemple d’això seria el tema de les llavors: el 75% de les llavors agrícoles a nivell mundial estan controlades tan sols per 5 grans companyies.
L’expansió d’aquest model d’agricultura industrialitzada orientada al mercat d’aquests últims 30 anys s’ha fet a costa de la destrucció generalitzada de multitud de formes socials d’agricultura familiar, amb greus conseqüències ambientals, socials i culturals. Si bé s’estan produint pèrdues ambientals i culturals irreparables patrimoni de totes, les dones camperoles i indígenes són els que pateixen més conseqüències directes.
Dins de la lògica de l’actual sistema heteropatriarcal capitalista l’únic llenguatge de valoració són els diners i només és visibilitzat i tingut en compte allò que és monetarizable. Els treballs de cures, realitzats majoritàriament per les dones a les llars,tot i ser imprescindibles per a la sostenibilitat de la vida (i del propi sistema capitalista) a ser gratuïts, no retribuïts, són invisibilitzats i menysvalorats.
Les dones camperoles i indígenes malgrat tenir molt limitat l’accés i control dels recursos productius (menys del 2% a nivell mundial), realitzen la major part dels treballs de producció, transformació i emmagatzemat d’aliments, fonamentalment per l’autoconsum però també per a la venda.
A causa del paper que han exercit tradicionalment les dones camperoles i indígenes, són creadores i guardianes d’un patrimoni de coneixements, sabers i pràctiques culturals vinculats a l’agricultura de subsistència, relatius a l’autoconsum, a l’educació, la criança, el processament d’aliments, els afectes, la salut … que són imprescindibles per a la sostenibilitat de la vida.
A banda dels treballs de cures i de la producció per autoconsum i subsistència, moltes dones rurals realitzen també tasques agrícoles remunerades. Aquestes solen ser de caràcter temporal i amb una menor retribució que la que perceben els homes pel mateix treball. Poques vegades aquestes incorporacions a l’esfera productiva remunerades estan acompanyades d’una redistribució de les càrregues de treball a les llars, amb la conseqüent sobrecàrrega per a les dones.
Lluny de tenir una actitud passiva enfront dels embats de l’agroindústria, les dones camperoles i indígenes han estat i estan a l’avantguarda dels moviments de denúncia, resistència i construcció d’alternatives que s’han organitzat al llarg i ample del món. El gresol de resistències és enorme i divers: comunitats indígenes que segueixen conservant i cultivant les seves llavors, grups de producció i consum d’aliments agroecològics, canals curts de comercialització, xarxes d’intercanvi de llavors, horts urbans … En totes elles, les dones han estat i són protagonistes. Si bé en molts casos no s’autodenominen feministes ni ecologistes, aquestes dones camperoles i indígenes s’erigeixen com a subjectes polítics actius que denuncien les desigualtats de gènere en el medi rural i les conseqüències devastadores del sistema productiu agroindustria.
Teixeixen xarxes entre territoris, són guardianes de biodiversitat, cuidadores i guaridores, transformant el món des d’altres quotidianitats més sostenibles i justes, posant la vida al centre de l’organització social, política i econòmica.
Cada tomàquet o cada panotxa de blat de moro que mengem alimenta un sistema de producció diferent, una forma diametralment oposada de veure l’alimentació i a qui produeix els aliments. Comptar amb eines que ens permetin analitzar des d’una perspectiva feminista les conseqüències de l’actual sistema agroalimentari globalitzat així com (re) conèixer les experiències de resistència i construcció col·lectiva poden ser les claus per reapropiar-nos de la nostra alimentació i participar de la transformació del món des de les nostres quotidianitats.
* article publicat a Feminicio.net
