OPINIÓ
Ser home poliamorós no té gens de transgressor perquè l’home sempre ha estat poliamorós. En xarxes socials m’he topat en diverses ocasions amb aquesta frase i quan l’analitzo trobo una part de mitja veritat i una part errada.
La part de “mitja veritat” la trobo quan interpreto que amb aquesta frase no estan referint-se al poliamor ètic, consensuat i feminista. Sinó que estan fent referència com tantes altres persones a la interpretació errònia del poliamor com una forma de relació líquida, sense cures i ètica, a la qual ja he fet referència en l’article “Poliamor ni líquido, ni neoliberal, ni promiscuo”.
Aquesta frase seria certa de la següent manera “Ser home líquid no té gens de transgressor, perquè l’home sempre ha pogut ser líquid”. És a dir, aquesta frase faria referència al fet que a l’home se li ha permès al llarg de la història tot el que a les dones se’ls ha negat, en allò que es referix a les relacions afectives sexuals. Als homes se’ls ha permès escapar de les normes imposades per la monogàmia, mentre que les dones han estat pressionades per complir estrictament. D’aquesta manera, la cultura patriarcal ha permès al llarg de la història que els homes mantinguin relacions afectives i sobretot sexuals fora del matrimoni o la relació monógama, relacions en les quals se’ls ha permès una gairebé total absència de cures i d’aspectes ètics relacionals.
La realitat és que des que es va instaurar la monogàmia com a norma, ha existit una doble moral en la qual els homes han pogut escapar dels seus principis. A Grècia i Roma de l’època clàssica, el matrimoni monògam s’establia com un matrimoni arreglat per obtenir descendència, on només l’esposa devia fidelitat sexual al marit, i l’espòs buscava el plaer amorós i sexual fora d’ell. Durant l’Edat Mitjana, els imperatius de l’església comencen a regir les relacions amoroses i sexuals, prohibint especialment en la dona, la cerca, obtenció i expressió de plaer sexual. Els homes tenien permès els flirtejos cortesans amb dones casades on obtenir l’amor cortès i la prostitució on obtenir el plaer sexual. Durant l’Edat Moderna es consoliden els imperatius de l’església sobre les relacionis sexe afectives en l’Edat Mitjana, de nou un matrimoni per conveniència, monògam per a l’esposa, mentre que s’és permissiu amb els homes si busquen el plaer majoritàriament sexual.
En l’Edat Contemporània, a occident, sorgeix el matrimoni per elecció lliure i es vinculen els conceptes d’amor romàntic, matrimoni i sexualitat. Durant els últims anys, els imperatius de l’església comencen a perdre força a l’hora de regir les relacions sexe afectives, sent rellevats pels mandats de la monogàmia vinculada amb l’amor romàntic. D’aquesta manera, es promouen relacions basades en l’exclusivitat sexual i afectiva per a homes i dones. En el cas dels homes, es justifica i resta importància al trencament d’aquestes normes d’exclusivitat i fidelitat sota una repetida creença que “els homes són infidels per naturalesa”, quan es tracta d’un fenomen travessat per importants variables de gènere, històriques i culturals. El sistema patriarcal al llarg de la història ha permès als homes gaudir de certa o total impunitat -en funció de l’època – per incomplir els mandats monògams, que les dones havien de complir rigorosament.
La part errada de la frase que analitzem en aquest article és la que emergeix quan la prenem com a literal. La realitat és que un home realment poliamorós sí és transgressor. És transgressor aquell home que té una manera de relacionar-se sexe afectivament en la qual no tenen cabuda els mites de l’amor romàntic ni els principis de l’amor líquid. Aquell que entén que les relacions poliamorosas han de ser consensuades entre les persones que formen part de la relació, la qual ha de ser ètica, conscient i feminista. És transgressor un home que es revisa i escapa dels rols que tradicionalment li han estat assignats en les relacionis sexe afectives, rols que promouen relacions desiguals, on les dones queden relegades a complir amb els mandats de l’amor romàntic, un amor sacrificat, sofert i abnegat, i a ells a acostar-se el mes possible al líquid, a les relacions superficials, sense afecte, sense responsabilitats ni cures.
La transgressió de l’home poliamorós es manifesta quan proporciona cures a le(s) persone(s) que forme(n) part de la relació, i inverteix temps i energia en elle(s); quan es fa conscient i responsable de complir els acords pactats en la relació; quan entén que l’amor no és sofriment, però de vegades si és sacrifici, i que en algunes ocasions haurà de cedir i no anteposar les seves necessitats per sobre de les de le(s) altre(s) persone(s). En resum, és transgressor aquell home que trenca amb els mandats de la masculinitat tradicional, promovent relacions igualitàries, consensuades i ètiques.
