Per Matilde Aragó Gassiot, magistrada jubilada
El passat dia 13 de febrer de 2026, a la Biblioteca del Poble Nou Manuel Arranz, es va realitzar un homenatge a la nostra estimada Consuelo Barea, companya metgessa i matemàtica, que va dedicar tota la seva vida a la lluita pels drets de les dones i els infants, especialment amb la pràctica d’una psicoteràpia especial per a dones maltractades, contra l’estrès posttraumàtic i la detecció d’abusos sexuals i maltractaments a la infància.
Consuelo ens va deixar prematurament l’any 2017, a causa d’un càncer, quan encara tenia molts projectes per finalitzar. Ja havia editat diversos llibres on va plasmar part dels seus estudis: “El sueño lúcido”, “Manual para mujeres maltratadas (que quieren dejar de serlo)”, “El Maltratador como exmarido y como padre”, “Los inconvenientes de la custodia compartida”, “El pretendido síndrome de alienación parental”, entre d’altres.
Va convocar l’acte d’homenatge la Comissió CB, amb el suport de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poble Nou, barri de Barcelona on ella va viure tota la vida. Davant d’un auditori ple, amb gairebé un centenar de persones, hi van intervenir presencialment amigues i col·laboradores (Rosa Ribas i Eva Pleguezuelos, advocades) i Conxa López (mestra). Mitjançant vídeo, altres professionals que la recordaven van expressar unes paraules boniques en el seu record (Gemma Calvet, Gemma Lienas, Gaspar Hernández, Miguel Lorente, Altamira Gonzalo, Adam Martin). Dones que havien estat pacients, que havien tingut la Consuelo com a terapeuta, van exposar després, amb molta emoció, els seus agraïments (“La Consuelo em va salvar la vida…”). Així mateix, hi va intervenir Montserrat Fernández Garrido (advocada i escriptora) i, mitjançant comunicats, Nekane Sanmiguel i Marga Bonet Esteva.
A més de la memòria de la seva infància i joventut, va ser important la participació de dones advocades amb qui havia compartit la defensa de dones i infants afectats per maltractaments. Van assenyalar amb claredat com ella presentava les proves pericials mèdiques davant del jutjat, amb una gran lucidesa en el diagnòstic i amb una gran capacitat també d’exposició de la seva metodologia científica. Com ajudava molt en els judicis la seva intervenció, amb vista a la defensa de les dones que havien patit maltractaments (elles i/o els seus fills).
També van explicar que ella va ser pionera en la descripció de la violència vicària i en la denúncia del mal anomenat “Síndrome d’Alienació Parental”(SAP). Aquest mal anomenat “síndrome” va ser —i encara ho és, en ocasions— un instrument per castigar les mares separades quan els fills tenen mala relació amb el seu progenitor masculí, com si el rebuig infantil fos atribuïble sempre a les mares, invertint la càrrega de la prova. Es va esmentar també que Consuelo Barea va ser pionera en l’estudi i en la denúncia d’aquesta teoria, llargament aplicada per tribunals i alguns psicòlegs, esbrinant que no tenia cap base científica i que havia estat popularitzada per un psiquiatre americà masclista i pedòfil (Gardner).
El seu llibre va contribuir llargament a desmitificar una doctrina que havia fet molt de mal, ja que havia contribuït a generar una desconfiança contra les dones maltractades, arribant, en alguna ocasió, a la injusta condemna de les mares a la pèrdua de la custòdia dels fills. Finalment, es va destacar la seva contribució a la lluita pel dret de les dones i nenes a no ser violades, traficades ni prostituïdes.
Les que vam tenir la sort de compartir amb ella amistat, lluita feminista i passió per la defensa dels drets humans, mai no l’oblidarem. Ni per les seves aportacions, ni, sobretot, per la humanitat que compartia, per la seva generositat absoluta i la bondat en el tracte, així com l’alegria de viure que sempre ens va comunicar.
Es va concloure l’acte amb una intervenció emotiva de Montserrat Milà Estrada, en representació de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poble Nou, i finalment, amb unes cançons feministes boniques, interpretades per dones de la Coral La Flor de Maig.
La memòria i el reconeixement a la Consuelo ha de servir per no oblidar el seu llegat. Aquest és un compromís de les dones feministes: no oblidar les companyes que tant han fet per avançar amb eficàcia en la defensa dels drets de les dones. Comptem amb el formidable compromís de l’AVV de portar la proposta a la “Comissió Memòria i Gènere” del Districte, entre d’altres projectes, ja que aquest homenatge es va plantejar com un primer pas en la recuperació de la seva memòria.
One Response
He trobat aquest article que explica ras i curt la psicopatia de Garner :
“El primer que cal dir —de fet, que sempre s’hauria de dir— sobre el Síndrome d’Alienació Parental, aquell de què tothom parla des que la presidenta de Vox a la Comunitat de Madrid, Rocío Monasterio, va tenir la idea d’esmentar-lo en relació amb Rocío Carrasco, és que el va inventar una persona que defensava la pedofília. Es deia Richard Gardner, visitava sovint els jutjats com a psiquiatre en litigis per la custòdia dels fills i es va suïcidar, apunyalant-se, el 2003. Per traçar-ne un esbós ràpid, cal destacar entre les seves idees —tot i que és difícil destacar-ne alguna, perquè totes són de les que subratllaries amb un retolador gruixut— la que la pedofília és una cosa comuna en moltes cultures i que els infants podrien veure’s menys perjudicats per l’abús sexual que pel trauma del procés legal. Són seves frases com “els nens i les nenes són sexuals de manera natural i poden iniciar trobades sexuals seduint l’adult”, “la pedofília pot millorar la supervivència de l’espècie humana servint a propòsits procreatius” o “en cadascun de nosaltres hi ha alguna cosa de pedofília”. No cal explicar per què els pedòfils tenen Gardner en un pedestal. Per cert, també defensava que les dones senten plaer en ser colpejades.
Si amb les darreres frases del paràgraf anterior encara tens algun dubte sobre la mena de persona que eren Gardner i les seves idees, afegirem que cap revista científica va voler publicar els seus articles sobre el suposat Síndrome d’Alienació Parental i cap associació científica o mèdica el va reconèixer ni donar suport (per això tot el que va publicar s’ho va publicar ell mateix). A Espanya, amb una sorprenent tebiesa, el Consell del Treball Social “desaconsella” l’ús del famós “síndrome” en els processos, igual que fa el Consell General del Poder Judicial. I, tanmateix, cal dir-ho, es continua utilitzant.
L’amenaça com a teràpia
Però, què pretén ser exactament el Síndrome d’Alienació Parental? El millor és que, des del passat, ho expliqui el seu propi inventor. Segons Richard Gardner, el SAP seria “un trastorn infantil que sorgeix gairebé exclusivament en el context de disputes per la custòdia dels nens. La seva manifestació primària és la campanya de denigració del nen contra un progenitor [atenció al primer biaix sexista], una campanya que no té justificació. Això resulta de la combinació d’una programació (rentat de cervell) d’adoctrinament parental i de les pròpies contribucions de l’infant per al vilipendi del progenitor objectiu”. Molts diran que, en efecte, els infants pateixen més sovint del que seria desitjable les males relacions de les exparelles i que acaben prenent partit per uns o altres. Però Gardner no parlava d’això. Gardner anava molt més enllà. Continua llegint, perquè no té pèrdua.
El que Gardner perseguia realment era donar cobertura legal al que va anomenar “teràpia de l’amenaça”, convertir en acceptable i legalment admissible el fet d’amenaçar l’infant o la mare amb retirar-los les visites i el vincle i, així, forçar que aquesta última accedís a les visites dels infants amb el pare. “L’amenaça de la custòdia principal també pot ajudar aquestes mares a ‘recordar-los cooperar’”, escrivia ell mateix en un to més que sinistre.
Les dones som éssers primitius
La seva tesi era que només una justícia capaç de complir les seves amenaces podria dur a terme les mesures del SAP. Com expliquen detalladament en el seu article La lògica del Síndrome d’Alienació Parental de Gardner (SAP): “teràpia de l’amenaça” el psiquiatre Antonio Escudero, la pediatra i experta en violència de gènere Lola Aguilar i la cirurgiana Julia de la Cruz, “per a Gardner, això és gairebé una lluita contra els instints primitius que considerava en la dona”, i citen el psiquiatre: “En tot el regne animal les mares lluitaran literalment fins a la mort per salvaguardar la seva descendència, i les dones encara estan sota la influència de la mateixa programació genètica”.
Gardner arribava a proposar períodes de presó o hospitalització tant per a la mare com per a l’infant: “Una altra consideració, sobretot per a infants més petits, seria la residència temporal en una casa d’acollida o en un refugi per a nens maltractats. Això és òbviament punitiu i podria ajudar aquests infants a replantejar la seva decisió de no visitar”. Fa esgarrifar.
Nyap metodològic
Però encara n’hi ha més. Per defensar que el SAP fos admès per la comunitat científica (cosa que mai no va passar) i en els processos judicials, Gardner no va aportar cap dada empírica, va utilitzar arguments fal·laços i es va saltar, amb perdó de l’expressió, tota la metodologia mínima exigible a l’hora de categoritzar un trastorn psiquiàtric. La conclusió d’Escudero, Aguilar i De la Cruz és que “el SAP va ser construït per mitjà de fal·làcies” i adverteixen del perill que pot suposar donar-lo per bo; si s’accepta en un context judicial, diuen, podria ser “utilitzat com una amenaça per dissuadir les dones d’abandonar la seva parella quan hi ha violència de gènere”. Esperem que el que prevalgui sigui el sentit comú i no l’ombra d’un psiquiatre immoral, manipulador, misògin i amb greus trastorns psicològics.