Per Bruno Mulero. SemMexic
L’humorista ha aprofitat el nou llibre per abordar molts dels problemes que les dones han d’afrontar dia a dia; ella un fenomen en xarxes. Henar Álvarez és presentadora i guionista
Sense pèls a la llengua, Henar ha aconseguit convertir-se en un dels personatges més innovadors del panorama audiovisual espanyol. Creativa i perspicaç, aquesta madrilenya de 39 anys no para de recollir èxits amb les seves intervencions al programa ‘Buenismo Bien’ juntament amb Manuel Burque. Reflexions feministes amb què ha rebut multitud d’afalacs dins i fora de la professió. “S’ha obert molt més el ventall”, afirma.
Tot i que sembli una nouvinguda, Henar porta a l’esquena més de deu anys de professió. Tot i això, la seva fama li va permetre que, a més de presentadora i guionista, fos també escriptora. Acaba de publicar ‘Ansia’ (Editorial Planeta), el seu segon llibre amb què busca reflexionar sobre la multitud d’incongruències a què ha de fer front una dona a la societat actual.
Esmentes que a la protagonista del llibre, Natalia, escriure li va funcionar com una cosa terapèutica, per escriure les seves pròpies històries com a protagonista. A tu et va servir?
Sí, crec que és una cosa que passa a tota la gent que hi cregui. És una bona manera de plasmar les teves obsessions o de fer personatges que poden fer coses que a tu t’hauria agradat fer, però no t’has atrevit. En posar-ho en ficció, pots entendre més perquè succeeixen unes coses i evites jutjar-ho de manera aïllada. Et fa entendre i reflexionar. A més, escriure m’ajuda força a posar les idees en ordre.
En el teu cas, hi va haver algun succés que et funcionés com a revulsiu, que et va provocar la necessitat d’escriure ‘Ansia’?
En aquest llibre, no hi ha res que m’hagi passat a la meva vida i que hagi bolcat al llibre. Hi ha una amalgama de coses que em preocupen de la societat i que jo trasllado. Per exemple, hi és molt present la violència sexual i les relacions desiguals. Deia “al final, no podem baixar mai la guàrdia?”. És igual que estiguis a la feina, amb els teus amics o la teva parella, tot ha de ser com jugant als escacs constantment. Hi va haver un moment que estava farta i pensava que la vida no podia ser això, que en algun moment algú ha de tenir temps per deixar-se emportar. Aquest sistema sembla que ens obliga a estar tota l’estona produint, pensant en el futur i que tot ha d’estar mesurat per no deixar cap serrell solt.
S’ha acabat sent correcta? Al final, l’educació ha d’estar lligada a l’opressió?
Sent dona jutgen molt més les formes i el vocabulari. Coses que jo veig que a companys meus els passen desapercebudes i en canvi a nosaltres, constantment ens diuen: «Una altra vegada esteu dient paraulotes? No podeu dir el mateix però altrament?». Per això, al llibre vaig voler dissenyar un personatge que fos real, que no fos modèlic o que fes les coses que la societat considera que són correctes. Podent entendre les seves pors, incoherències i imperfeccions. Quan veig obres en què hi ha personatges que són bons, em desituen perquè no sento que és real.
La protagonista del llibre pateix una relació acabada en què es veu atrapada o en què fins i tot al·lega una dependència. Les parelles ja no funcionen?
Jo crec que sí, però cal assumir que les parelles no han de ser per sempre. Un cop assumit, tot es viu amb més naturalitat i tranquil·litat. No se sent com un fracàs. Al final, les coses neixen, creixen i moren.
Per què les dones sou criticades per mantenir relacions amb joves i els homes no tant?
M’encantaria saber-ho també a mi. Entenc que va més pels homes que no pas per les dones. Me’n recordo quan va sortir que Emmanuel Macron estava amb Brigitte, ells van sortir dient “però què fa amb ella?”, donant a entendre que podria estar amb algú més jove. La societat entén que el valor d’una dona és la bellesa i la joventut. Si de sobte un home reeixit i guapo escull una dona que surt d’aquest paràmetre, se’l qüestiona. Com si et compressis un cotxe de tercera mà podent tenir-ne un de nou.
És la joventut una virtut o un defecte?
És un estat de l’ésser humà. Per a les dones no hauria de ser un delicte envellir, ni la joventut no hauria de ser una virtut. L’experiència és un grau i això és importantíssim. Quan ets jove descobreixes tot per primer cop, experimentes i és un moment genial. Tot i això, tenir clar el que vols i poder prendre decisions en ferm, també està molt bé. En el meu cas, sento que ara tinc moltes coses més clares i tinc menys pors. No em fa pànic negociar i amb els anys, he adquirit més seguretat. No és tan fàcil enganyar-me.
És Madonna, per exemple, una rara avis? Molesta la seva edat?
El que fa Madonna només ho pot fer ella. No m’estranya que hi hagi dones que abandonin abans perquè la pressió que han d’aguantar és una barbaritat. Ningú no diu a Mick Jagger que pari una mica perquè es trencarà els genolls. Sembla que molesta veure una dona gran fent coses.
El desig continua sent un tabú?
Evidentment s’han fet molts passos i ja no som on eren les nostres àvies. No obstant, per descomptat segueix sent una arma llancívola per a les dones i d’això reflexiono en el llibre. Sempre estan intentant agafar coses de la nostra vida sexual per atacar-nos.
Els homes poden parlar del sexe sense pudor, mentre que a les dones se us segueix dient que “d’això no se’n parla”. Per què?
Ells pretenen expulsar-te perquè et veuen com una intrusa. Aleshores, t’avasallen amb el primer que arriba. Amb posar filtres o deixar Twitter, és més que suficient.
Falten històries amb la visió femenina per explicar a la ficció?
No crec que faltin perquè amb l’arribada de les plataformes s’ha obert molt més el ventall. El problema és que hi ha hagut tantes obres audiovisuals explicant-nos els mateixos rols i dient-nos a cadascú quin és el lloc on hem d’estar, que per combatre això cal el mateix volum. No val que hi hagi una obra, o dues o tres. Hi hauria d’haver una producció enorme amb la visió d’altres persones que no siguin un home blanc de mitjana edat. Així, hi hauria arquetips nous i es veuria que els patrons de conducta no han de ser els marcats fins ara. No obstant, necessitem altra gent explicant la seva visió de manera massiva.
Ha hagut d’arribar un altre mitjà nou, el de les xarxes socials, perquè finalment el discurs feminista traspassi. Quin problema hi havia a la televisió oa la ràdio?
Les xarxes socials han arribat perquè hi hagi un munt de veus noves que no teníem cabuda als mitjans tradicionals perquè no vam reunir una sèrie de característiques. Un munt de gent i col·lectius ara tenen micròfons.
Es parla que sembla que ara tothom té alguna cosa per explicar en un podcast, creus que pot arribar la fi d’això?
Crec que la gent té por del que és nou. Hi ha molts més programes de televisió i ningú no diu “ara tothom ho té” o “no tinc temps a veure-ho tot”. Com que és nou i la gent no ho entén, sembla que hi ha una reacció en contra perquè pensen que tothom ho pot fer. Encara més, crec que hi ha poquíssims i que hi ha molt per explorar.
Després de més de 10 anys de carrera, has arribat al moment indicat o, com diu la teva àvia, ara sí que val la pena néixer dona?
Penso que ara és un bon moment. Queden un munt de coses per fer. A mi em sembla al·lucinant que el tema dels assassinats masclistes sigui una cosa incapaç de resoldre’s any rere any. Si cada quatre dies aparegués un home assassinat per la seva dona, hi hauria policia al carrer. Llevat d’això, en altres aspectes, hem millorat molt.
( Fotos cortesía )
