El 27 i 28 de setembre el Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB) va celebrar el Seminari Internacional ‘Global Cities’ en quatre taules de debat: Les ciutats en la governança global; El dret a la ciutat; Les resistències i alternatives a la segregació espacial; i Els futurs i possibles models urbans.
Aquí hi ha un altre part de les discussions i un avanç de la Biennal ‘Ciutat Oberta’ de Barcelona.
Eva García Chueca, moderadora de la taula sobre Dret a la ciutat, va donar la paraula a l’alemanya Katrin Schmidberger, portaveu d’habitatge, lloguer i de turisme a Berlín de la Green House of Representatives, (Els Verds a la Cambra de Representants), després de ressaltar que “la lluita comença a les ciutats, es legisla en l’àmbit nacional per a incidir globalment” amb posterioritat. La regidora Schmidberger va ser elegida directament pel Districte 1 (Friedrichshain-Kreuzberg) el 2016 i des de llavors, lluita contra aquests grups financers mundials que assalten les ciutats.
Berin, segona ciutat del món en habitatge de lloguer
Schmidberger va donar algunes dades sobre Berlín, que és la segona ciutat del món pel nombre d’habitatges de lloguer. La població té 3,5 milions, més un altre milió d’habitants a la regió metropolitana, en la qual el 84% de les persones viuen en apartaments de lloguer.
La capital alemanya disposa d’1,9 milions d’habitatges, segons Schmidberger, de les quals un 28% són públics i cooperatives i un 72% són privats (d’ells un 10% d’empreses cotitzades). Berlín ha posat en el mercat entre 2011-2018 més d’un 71% de nous lloguers, dels quals un 30% va dir, “estan obligades a tenir un preu baix”.
Katrin Schmidberger va afirmar que “els apartaments turístics són un problema”; Sobre Airbnb va al·legar no tenir dades exactes, però va afirmar que “des de 2013 tenen una llei per regular-los”. I per això, en el seu districte -Friedrichshain-Kreuzberg- va explicar que “tenen dret a refusar noves edificacions (on el m2 ha pujat de 300 a 3.000 euros), que s’han reduït els permisos d’obres, s’eviten les revaloritzacions ràpides i també que es celebren referèndums per evitar els augments dels preus”.
Noves mesures de renda social i lleis estrictes pels pisos turístics
La regidora va exposar també les mesures que s’han dut a terme en aquest districte nº1: “nous estàndards per a les polítiques de renda social de les companyies d’habitatges públics; més subsidis de lloguer per als beneficiaris socials; assessoria gratuïta per als inquilins; major percentatge d’habitatge en el model cooperatiu; mantenir l’existent habitatge social privat; lleis estrictes (reglaments precisos com les vacants especulatives i els apartaments turístics); ampliar les ‘zones protegides’ -per a 0,8 milions persones- com el dret al primer rebuig i també el control sobre la conversió i la modernització de luxe.
A més d’aquestes dues ponents, en aquesta taula hi van participar el professor de l’African Centre for Cities, AbdouMaliq Simone i el director de la South Korea Human Rights Foundation, Anselmo Lee. La moderadora Eva García Chueca, va concloure amb la idea de la ciutat com un bé comú per a la vida i benestar col·lectiu.
Katrin Schmidberger a la dreta, al costat de Eva García Chueca i la profesora Alfonsin
Canviar les regles del joc, repensar-nos i transformar el model
El tercer debat es va dedicar a pensar el paper de les Ciutats en la governança global. La primera a participar va ser Emilia Saiz, secretària general de Ciutats i Governs Locals Units (CGLU) o la UCLG (Xarxa Mundial de Ciutats, Governs locals i Regions).
Acabada d’arribar de l’Assemblea General de l’ONU, Saiz va afirmar haver constatat que molts caps d’Estat no volen participar en el sistema multilateral, per tant, per a ella “cal canviar les regles de joc”. Perquè “1) cal ser part de les decisions globals: portar les veus comunitàries i dels governs locals com a ciutadania; 2) pensar quin futur volem per a Europa, davant les eleccions de 2019: cal ser-hi per dret i seguint les pautes del feminisme i 3) No repetir models fallits i repensar-nos: fomentar el sistema de ciutats intermèdies i transformar el model”.
La necessitat d’una mirada feminista davant les pròximes eleccions europees que va assenyalar Saiz deriva de la pertinença de la UCLG a una de les copresidències del Programa de Gènere en l’Aliança de Ciutats (Cities Alliance Gender Program, en el qual hi participen governs estatals, Acadèmia, ONG i governs locals.
La diplomàcia de les ciutats com a eina de treball
La professora de Dret i Polítiques Públiques de la Universitat de Georgetown, Sheila Foster, va parlar de “la diplomàcia de les ciutats com a eina” de treball. Per a ella, el ‘Nou Ordre Global’ hauria d’incorporar el govern de les ciutats perquè “ja són agents i actors sense sobirania” perquè estan afectades per problemes com la Migració o el Canvi climàtic.
Per això, Foster parla de “ciutats impotents (powerless)” però també “poderoses (powerfull)” com ho van demostrar “les 200 autoritats locals que van signar 800 accions climàtiques a París, en l’Acord sobre el Canvi Climàtic”, que l’Administració Trump ha abandonat. “La manca de poder (powerless) es manifesta davant els 2 Acords que l’ONU ha signat sobre Migració, on és l’Estat qui té la representació” i, en canvi, “són les ciutats les que actúen”, precisament en temes migratoris.
D’esquerra a dreta, Sheila Foster, Agustí Fernández de Losada, Emilia Saiz i Enrique Gallicchio
300 ‘ciutats refugi’ als EUA que no deporten persones migrades
Però en aquest sentit, Foster va explicar que també s’apoderen perquè es concedeix “la ciutadania de ciutat, que és diferent de la ciutadania estatal i és la que s’ha posat en marxa als Estats Units, quan l’Estat falla”. L’exemple més clar, encara que ella no hi va al·ludir a la taula, és que existeixen al seu país més de 300 ‘ciutats refugi’ que no estan disposades a col·laborar amb les autoritats federals en la deportació de persones migrants, entre elles les grans metròpolis com Nova York i Los Angeles.
Sheila Foster, que també és presidenta del Comitè Assessor del Parlament Global d’Alcaldes, va explicar que “hi ha Xarxes de Ciutats (eren 25 el 1985, el doble als anys 90 i ara ja són més de 2.000)” els alcaldes i les alcaldesses es reuneixen periòdicament per poder introduir les accions “del municipalisme internacional a l’agenda global”.
Agustí Fernández de Losada, el moderador d’aquesta taula, va destacar aquest tipus d’accions pragmàtiques i l’aproximació concreta a les problemàtiques, al marge de la dimensió ideològica i va cedir la paraula a l’investigador associat de la Universidad Centro Latinoamericano de Economía Humana (CLAEH), Enrique Gallicchio, de l’Uruguai, preocupat per saber com fer aquestes aliances internacionals entre el municipalisme.
Negociar l’excedent de la riquesa per als béns públics
Com a Cientista Social, Gallicchio va començar recordant primer que “el context llatinoamericà viu dos processos simultanis: avenços en la descentralització però, alhora, una descentralització”. Existeixen, a més, segons ell, “dos problemes: els governs locals liciten per espais i recursos però després aterren les polítiques externes, que s’han de gestionar localment”. Llavors, es preguntava què cal fer per resoldre aquests problemes?
Per aquest investigador, “les ciutats viuen 3 processos simultanis: 1) la gestió local com a govern del territori; 2) la governança multinivell, és a dir el dia a dia municipal on cal generar aliances per crear serveis (que impliquen conflictes i lluites pel poder entre el govern local i l’Estat) i 3) hi ha la dimensió en l’agenda global”.
Això genera, a més, “tres tipus de relacions. Primer amb el sector privat: “ens sentim envaïts per la ‘uberització’, va afirmar Gallicchio, però opina que (sense ocupació i/o creació de riquesa no es pot viure, sino coexistir) s’ha de negociar l’excedent de la riquesa perquè volem béns públics”. Després cal relacionar-se amb “l’Acadèmia, que ha d’aportar creativament”, deia Gallicchio, perquè “no hi ha mandat clar del sector públic i, finalment, la societat civil”, que “coneix els problemes i ha de participar en la gestió”.
Des de l’esquerra Daniel Chavez, Marty Chen, Lorenzo Vidal, Francesca Bria i Frances Northrop, en l’última taula
Les ciutats no contaminen, són les indústries, que arriben sense invitació
En aquest sentit, ja s’havia manifestat Emilia Saiz en una altra ronda del debat, en expressar que “busquem un canvi de model molt profund, perquè les ciutats són font de finances, però les fan servir, sense permetren’s que decidim” i “no són les ciutats les que contaminen, sinó les indústries, que arriben sense que les convidem”. Hem de canviar l’argumentari, manifestà.
Enrique Gallicchio, va destacar que un ‘problema clau’ és “la manca de participació de les persones joves i va recomanar tenir un pla estratègic com tenen a Medellín (Colòmbia). Allà van constatar que només 400 persones joves participaven en activitats, si l’assistència era presencial, en canvi, en l’àmbit digital van tenir-ne a 14.000. Per tant, va indicar que, “cal repensar com interactuar; s’ha d’incloure després el ‘paper polític i saber què prioritzar” i, per descomptat, incloure “la dimensió de gènere” defensava, per articular a tots els actors i sobretot la participació de les dones.
Co-gestió i coresponsabilitat amb recursos i dimensió internacional
Per a Gallicchio és fonamental “passar de les Aliances a les Plataformes en els territoris per tenir una discussió estratègica d’on arribar”. En un altre dels debats va posar com a exemple una Plataforma Integral territorial de Cuba que, amb les noves polítiques econòmiques de descentralització i privatització, ha posat en marxa una Aliança entre els governs locals, els ‘cuentapropistas’ (petits propietaris) i el govern nacional (els ministeris). “El pla es va iniciar en dues províncies, va explicar l’investigador, i ara ja en són 14”. I va concloure afirmant que hi ha d’haver “co-gestió i corresponsabilitat amb recursos i voluntats” i tot això “aplicar-ho a la dimensió internacional”.
Emilia Saiz va afegir que als Estats Units i el Japó les ciutats “són ben ateses als Congressos dels seus països per poder influenciar i participar a nivell internacional”. Així que va proposar construir estratègies amb ells i utilitzar altres plataformes, com el G-20 (que es reunirà el novembre a l’Argentina) i no només les Nacions Unides. Encara que va afirmar que també és important l’Agenda 2030 per “pensar el desenvolupament d’una altra manera” i veure quin és el futur que volem per a “agendar-lo localment”. Però va insistir, “ens han de donar els instruments i les competències”; és més que negociar pressupostos, va concloure, es responsabilitzar els governs (centrals) del que s’ha acordat”.
Cartell de la biennal que comença dilluns 15 a Barcelona
Biennal ‘Ciutat Oberta’ de Barcelona
L’última taula, no recollida aquí, es va endinsar en els possibles ‘Nous models urbans de desenvolupament’ que, amb tota la resta de les intervencions del Seminari Internacional, els publicarà el CIDOB al gener. Però, a partir del proper dilluns 15, comença la Biennal ‘Ciutat Oberta‘ en la qual s’amplien les discussions per tota la ciutat de Barcelona. Aquí destaquem les que s’inicien amb l’univers de les dones i els reptes del feminisme els primers dies i tindran lloc a la Plaça de Joan Coromines (CCCB). El dilluns 15 d’octubre La ciutat de les dones: conferència de Rita Segato i diàleg amb Gabriela Wiener i L’embolic del gènere: diàleg entre Judith Butler i Fina Birulés. L’Educació del futur: diàleg entre Gayatri Spivack i Marina Garcés el dia 16.
Bel Olid i Eva Piquer seguiran amb diàlegs feministes al Recinte Modernista de Sant Pau el dissabte 20 i les discussions més socials com la relació entre Estat i el mercat o els reptes de la ciutat econòmica, els drets a la ciutat i les desigualtats o la transició cap a una ciutat vivible amb participació de col·lectius migrants, es realitzaran en els següents espais: a Sants a la Plaça Bonet i Muixí, a Gràcia a la Plaça de la Virreina i també a l’Ateneu l’Harmonia. Les persones joves i l’estudiantat també tindran programes educatius i digitals i espais per a debats.
