Foto CIDOB
El Seminari Internacional ‘Global Cities’ ha debatut al CIDOB els reptes que enfronten les ‘Ciutats Globals’. Les discussions van ser el preludi de la Biennal del Pensament ‘Ciutat Oberta’, que reunirà en diferents espais de Barcelona, del 15 al 21 d’octubre, a multitud de persones, sobretot dones, de l’àmbit acadèmic, de l’activisme i de l’art, per pensar en aquests reptes del futur.
Barcelona és ja una ciutat ‘okupada’ en part, pel (especulatiu) sector immobiliari-financer, per les (evasores) empreses tecnològiques i les “classes creatives” o les elits del capitalisme mundial, que penetren en els territoris de manera transnacional i estan generant un procés de ‘gentrificació planetari’. És el que la sociòloga Saskia Sassen ha anomenat “les noves geografies del poder” que seran el format del futur, si no se’ls-hi oposa resistència.
Per això, en el Seminari Internacional ‘Global Cities’ els temes abordats durant els dos dies de debats (27 i 28 de setembre) a les quatre taules del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB), giraven al voltant d’aquestes problemàtiques: Les resistències i alternatives a la segregació espacial; Les ciutats en la governança global; El dret a la ciutat i Els futurs i possibles models urbans.
Dones, feminismes i ciutats, actors en ascens
Professionals i personal institucional de diverses organitzacions mundials, en van ser les i els ponents. A la primera taula l’alcaldessa Ada Colau, que ja va recordar en la presentació oficial -compartida amb el president del CIDOB, Antoni Segura– l’ existència de “persistents desigualtats socials, segons l’espai que s’ocupa a la ciutat”. En aquest sentit i en una de les taules es va quantificar que els 15 minuts que separen Pedralbes de Torre del Baró significa una diferencia d’11 anys en l’esperança de vida de les persones.
L’alcaldessa considera que “no estem en una època de canvis sinó en un canvi d’època”, perquè “la revolució tecnològica ho està modificant tot. Les incerteses generen amenaces” però també “oportunitats” i va destacar l’ascens de “nous actors: les dones,el feminisme a escala global i les ciutats, on es localitzen les empreses dels sectors financers, econòmics i tecnològics”.
Desde l’esquerra Teresa Caldeira, Sergi Picazo, Ada Colau, Antoni Segura i Josep Ramoneda. Foto CIDOB
Falta capacitat normativa per canviar les regles del joc
Ara, va continuar Ada Colau “la gestió municipal ja no és política en minúscules, sinó en majúscules i amb candidats globals” (en al·lusió al candidat francès a l’alcaldia de Barcelona). Segons la seva opinió, cal “reivindicar la discussió i trencar tòpics” perquè tenim “reptes enormes que qüestionen la pròpia democracia”; i hem de “reflexionar-los a nivell global, perquè estan connectats, com les grans desigualtats o el canvi climàtic”. Amb aquest objectiu de mobilitzar i debatre, va anunciar que, en diferents barris de Barcelona, tindria lloc a partir del 15 d’octubre la Biennal de pensament ‘Ciutat Oberta‘.
Ada Colau va lamentar que “falta capacitat normativa per canviar les regles del joc” en aquesta globalització, que segueix sense governança i facilita que els “grans grups de capital comprin sòl i edificis sense responsabilitat, ni pagar impostos” perquè “no hi ha poders públics amb força suficient per fer que paguin”. Són “operadors globals” enfront de “ciutats sense poder” perquè aquest és estatal. Per això, “cal revisar les competències” va afirmar. I això mateix ja ho va defensar el mes de juliol a l’ONU, juntament amb les i els seus corresponents de Madrid, Berlín, Londres, París, Nova York, Montreal i Ciutat de Mèxic.
Controlar els preus dels lloguers i evitar l’especulació
A Nova York, els alcaldes i alcaldesses d’aquestes metròpolis van presentar una Declaració Conjunta on van demandar més poder per a les ciutats perquè es pugui regular el mercat de l’habitatge i dotar-se de recursos amb l’objectiu de controlar els preus dels lloguers i evitar l’especulació immobiliària que, a poc a poc, s’està apoderant de grans espais de les seves ciutats a través de firmes opaques i/o fons ‘voltors’.
Al CIDOB, però, l’alcaldessa va acabar aquesta intervenció amb optimisme perquè el dia següent el Plenari de l’Ajuntament aprovaba finalment l’acord per reservar un 30% dels nous immobles per a pisos d’habitatge social.
El periodista Sergi Picazo, va recordar que la població urbana ha crescut més del 25%, que la meitat de la ciutadania mundial viu en el 2% del territori del planeta i com a moderador, va obrir el debat i va donar la paraula a l’antropòloga i catedràtica de Planificació Urbana y Regional de la Universitat de Califòrnia, Teresa Caldeira.
Sao Paulo, el mateix racisme policial que als Estats Units
Aquesta professora de Berkeley va definir Sao Paulo com una ciutat molt segregada que ha tingut dos processos de transformació: 1) l’autoconstrucció de cases per part dels pobres en els anys 90, que després van ampliar, dividir i llogar a dones joves, mares amb nens i a persones LGTBI i 2) els traficants de drogues, convertits en ‘emprenedors immobiliaris’ en construir cases i pisos a diferents i significades àrees de Sao Paulo.
Tot això, va explicar la catedràtica (que ha fet estudis comparatius de Los Angeles i Sao Paulo), en un context “amb forts nivells de violència, homicidis i amb una brutalitat policial que segueix sent molt alta, sobretot contra la joventut i les persones negres”. La “mateixa categoria de racisme” va subratllar, que als Estats Units.
El periodista i filòsof Josep Ramoneda, va expressar que la ciutat és “un fenomen territorial i no digital” (en al·lusió a la ‘uberització’ d’algunes activitats laborals) i que és determinant que “la ciutat sigui un ‘subjecte polític’ davant l’ensorrament de l’Estat nació”.
El turisme crea ‘guetos’ a l’ inrevés, tancats a la població
Ramoneda considera que “cal reduir les fronteres humanes, per evitar la fractura de la ciutat” ja que “el turisme crea ‘guetos’ a l’inrevés perquè els tanca a la población” local. Teresa Caldeira va mantenir que “totes les ciutats estan segregades i que la manera com es segrega va canviant”. En al·lusió al Brasil, va explicar que “Sao Paulo està més segregat perquè la perifèria no té infraestructures” però Rio de Janeiro, encara que “la gent estigui més propera, va afirmar, és una ciutat més violenta on s’hi mata més” (el 2017, segons dades facilitades aquests dies d’eleccions, Brasil va registrar 64.000 assassinats).
Ada Colau va recordar que hi ha “dinàmiques globals que aterren localment com la migració i la mercantilització de la ciutadania”, que aquí “es concedeix per la compra de propietats de 500.000 euros”; això és una “desigualtat violenta” i va apel·lar a “polítiques desagregadores i desmercantilizadores dels béns i serveis públics”. L’alcaldessa va posar com a exemple de “permeabilització de les fronteres dels barris” l’acabada d’estrenar línia del metro de la Marina, que ha significat un “sentiment de pertinença i menys segregació” per a aquelles persones que, fa anys, ho van sacrificar tot per la ampliació del port”.
L’alcaldesa Ada Colau debatent sobre Barcelona amb Josep Ramoneda. Foto CIDOB
L’extrema dreta s’ha apropiat de les pors
També va recordar que “descomercialitzar porta a la conflictivitat” i per això hi ha “crisi en l’esquerra europea” perquè ha evitat el conflicte i “no s’ha confrontat amb els poders i els privilegis”. Per això, per a Colau “no és casual que l’extrema dreta s’hagi apropiat de les pors” per als seus propis interessos. En aquest sentit, Ramoneda va recordar que l’epicentre d’aquest fenomen va ser la crisi de 2008 i sobretot perquè “no es parla de les pors objectives (falta d’ocupació o retallades sanitaries) i es canvia per la migració”. L’extrema dreta és el “producte de la por a no poder governar les desigualtats” ocasionades per “l’hegemonia liberal o el neoliberalisme”. La fi de la socialdemocràcia, segons el filòsof, va ser “quan Tony Blair va assumir les polítiques de Margaret Thatcher” a la Gran Bretanya.
Teresa Caldeira va afegir que “els actuals mecanismes democràtics”, ja no permeten fer res perquè “els partits ja no representen a la ciutadania”. En la seva opinió, no sap quin és el pitjor escenari si Europa, Estats Units o el Brasil. Al seu país, hi havia un Ministeri de les Ciutats que ara s’està desmantellant. “El Partit dels Treballadors (PT) va reduir la fam i la desigualtat social al Brasil i la gent de la perifèria va arribar a la Universitat”, va recordar. Sao Paulo “té ara llum i mes carrers asfaltats” que abans, però “es va generar molt odi per la corrupció”.
Falten recursos perquè les despeses estan descentralitzades
Colau va intervenir per preguntar-se si “la provisió de serveis per part del pare-Estat”, ha propiciat una “desmobilització de la ciutadania” que sembla “dretanitzarse i individualitzarse”. Això va passar al Brasil, li va contestar la professora Caldeira: amb el PT es va produir “una millora, en termes de consum (neveres, automòbils, viatges en avió) però no en drets”, va afirmar. Ramoneda va insistir que les ciutats “necessiten recursos” perquè “encara tenim entre el 12/14% del pressupost, igual que durant el franquisme” i perquè “les decisions estan centralitzades però les despeses descentralitzades”.
En efecte, al Brasil hi ha un “enorme retrocés” va lamentar Betânia Alfonsin, professora de la Fundação Escola Superior do Ministério Públic (FMP) do Rio Grande do Sul i per això, va manifestar, “és imprescindible que l’Agenda Urbana global parli del Dret a les ciutats”, perquè ‘la juricitat’ és important, però “també les polítiques (de democratització i gestió municipal)”. Alfonsin, que és directora de l’ Instituto Brasileiro de Direito Urbanístico (IBDU), va explicar precisament en què consistia aquest “retrocés enorme” del seu país pel que fa al dret a la ciutat, a la taula de debat amb aquest nom, moderat per Eva García Chueca, coordinadora del programa Ciutats Globals del CIDOB.
L’odi als pobres és el reflex del tracte als esclaus al Brasil
Segons l’opinió de la directora del IBDU, “Brasil és el campió de la desigualtat com a conseqüència de l’esclavitud” perquè el seu ‘procés d’urbanització’ va tenir “l’abolició de l’esclavitud com el marc fundacional d’una societat profundament desigual i jerarquitzada”. “L’odi als pobres, és el reflex del tracte als esclaus” va afirmar Betânia Alfonsin i “el trist fil conductor de la desigualtat que augmenta”. La professora va esmentar un “dèficit habitacional de 6.355.000 places”, simultani a l’existència de més de “7 milions d’immobles buits”.
El contrapunt d’aquesta desigualtat, va afirmar Alfonsin, han estat els moviments socials. Ja en la Constitució (1988) es va introduir una reforma urbana amb “l’objectiu d’atendre les funcions socials”. Més tard, els ‘Pressupostos Participatius’ van assenyalar com a ‘condició obligatòria’ l’opinió dels diferents districtes en les decisions de la ciutat. I el 2001, s’arriba a l’Estatut de la ciutat que legisla (Art.2º) que “la política urbana té l’objectiu d’ordenar el ple desenvolupament de les funcions socials de la ciutat i de la propietat urbana” i dóna unes “directrius molt concretes: Garantia del ‘dret a les ciutats sostenibles’, entès com el dret a la terra urbana, a l’habitatge, al sanejament ambiental, a la infraestructura urbana, al transport i serveis públics, a la feina i al descans, per a les actuals i futures generacions”.
Primera Llei de Dret Públic del món sobre Polítiques Urbanes
El 2002 el Fòrum Social Mundial (FSM) de Porto Alegre va assumir la ‘Carta Mundial pel Dret a la Ciutat’, que és “una victòria del Fòrum Nacional sobre Reforma Urbana” i es converteix en “la primera Llei de Dret Públic del món sobre Polítiques urbanes, en un país on hi ha hisendes de més de 7,5 milions d’hectàrees explicava, que superen la superfície de Bèlgica”. I segons la directora del IBDU aquesta llei ha estat “molt important per a les ciutats i les zones rurals d’Àfrica”.
Ja amb “el cicle de governs del PT amb Lula da Silva i Dilma Rousseff”, va prosseguir Betânia Alfonsin, es crea el 2003 el Ministeri de les Ciutats (ara desmantellat), que tenia com a objectius: combatre les desigualtats socials, transformar les ciutats en espais més humanitzats i ampliar l’accés habitacional, el sanejament i el transport” amb l’expansió de “programes de regularització de la terra i programes habitacionals”. (Recordem que l’altra ponente brasilera parlava de ciutats segregades perquè a la perifèria no hi ha infraestructures).
Però a partir de 2013, va assenyalar la professora, ja es van complicar les discussions polítiques: “es va iniciar la lluita per un transport públic, de qualitat i barat, però l’agenda va ser ‘capturada’ per la Rede Globo , (el monopoli dels mitjans de comunicació) que va girar les pautes i els objectius”. I la presidenta Rousseff va passar d’un suport del 65% al 30% i va acabar en un cop parlamentari-judicial-mediàtic”, va afirmar Alfonsin. El seu impeachment va arribar a l’octubre de 2016.
La professora Betânia Alfonsin primera de l’esquerra, a la taula que presentà Eva García Chueca, al centre
Pla de l’establishment brasiler per tombar les polítiques del PT
Precisament el periodista Andy Robinson explicava els dies preelectorals, com va ser el “Pla de l’establishment brasiler (‘la poderosa Federació de la Indústria de São Paulo (FIESP)’ i la influent Rede Globo) per salvar el país” i tombar les polítiques econòmiques del PT perquè “la forta transferència de renda als més pobres havia incomodat gran part de la classe mitjana”. Primer, explicava el periodista, caldria “negar la legitimitat de la victòria de Rousseff en els comicis del 2014” i després, “impulsar l’impeachment de la reelegida presidenta amb una acusació d’escàs fonament (el suposat ús de comptabilitat creativa per disfressar el dèficit pressupostari)”.
Seguint els arguments de Robinson, els empresaris de “la FIESP posarien els diners” i els mitjans de comunicació “liderats per Globus, ajudarien als i a les fiscals a identificar el PT com el culpable de la corrupció institucional al Brasil”. I ja sense Rousseff, el nou president “executaria un pla de xoc econòmic”, que explica el periodista, “consistiria en privatitzacions a ritme accelerat, la venda d’actius nacionals a inversions estrangeres i l’austeritat draconiana. Es desregularizaría el mercat de treball i s’adoptaria una reforma del sistema de pensions”.
Reformes estructurals i despeses públiques congelades durant 20 anys
Això és exactament el que la professora Betânia Alfonsin va enumerar al CIDOB. Michel Témer inicià “a partir de 2017 una sèrie de Reformes estructurals al Brasil: congelació de despeses públiques per 20 anys; reforma laboral, reforma de la seguretat social, reforma de l’ensenyament mitjà i reforma del marc legal de la terra i de la ciutat” amb els següents termes: “modifica la regulació jurídica de 4 sistemes de la terra: 1.Terres de l’Amazones; 2.Terres públiques federals; 3. Regularització de la terra rural i 4. Regularització de la terra urbana (reforma de l’estatut de la ciutat)”, va explicar.
Ara hi ha una ‘conjuntura paradoxal’, va assenyalar Alfonsin. Brasil participa a la Nova Agenda Urbana de la Declaració de Quito (Habitat III) en la qual es parla d’una ‘Nova Visió Compartida’ i on es destaquen “els esforços d’alguns governs nacionals i locals en el sentit de consagrar aquesta visió, referida com a ‘dret a la ciutat’, en les seves legislacions, declaracions polítiques i diplomàtiques”.
La funció social de la propietat, fonamental contra la financiarització
Per a la professora, d’aquesta manera es recupera el “rol estratègic del dret a la ciutat” que, “a més de ser una plataforma política, té avui Juridicitat”. D’aquí la importància del paper de la legislació del Brasil, en què “la funció social de la propietat és fonamental” perquè “si tens plata, compres al país” va argüir Alfonsin. I després del ‘cop parlamentari-judicial-mediàtic’, va explicar que hi va haver un canvi d’estratègia en les demandes per la reforma urbana.
Per concloure, la directora de l’IBDU va insistir que el dret a la ciutat “s’ha d’aconseguir pels moviments socials en la batalla per la Reforma Urbana i pel dret a l’habitatge”. En tota l’Amèrica Llatina, va finalitzar, “les polítiques públiques de regularització de la terra tornen a ser estratègiques en la lluita contra la financiarització de la ciutat i de l’habitatge”. Sobretot, amb l’arribada d’empreses multinacionals i grups financers.
