Foto: Sandra Cartasso
La poeta, cantant i activista política que va combatre l’Apartheid, està convençuda que les històries poden canviar als éssers humans. I a això es dedica: a narrar i també cantar-les. Per primera vegada a Buenos Aires, va explicar a Página /12 l’origen dels seus relats.També va detallar la lluita que va fer contra el règim segregacionista. I com es viu avui a Sud-àfrica.
“Un dia vaig entrar a una biblioteca, em queia la baba, era la primera vegada. I una senyora que estava darrere del taulell em va dir: “No, no pots entrar perquè ets negra”.Jo li vaig dir:
Jo No sóc negra, sóc algú a qui li agraden els llibres! Aquestes són les coses que et fiquen a la política, t’agradi o no t’agradi. “Amb aquesta petita història, la poeta Gcina Mhlope sintetitza com es vivia l’apartheid a Sud-àfrica. Però no li agrada quedar-se només amb la història de sofriment que va ser la segregació racial al seu país. “Nosaltres no ens vam descriure com a persones de l’apartheid, teníem unes vides meravelloses malgrat totes aquestes coses”, diu. En aquesta entrevista parla més del poder dels relats per transformar els éssers humans. I regala dues adorables històries per a nois i noies i no tant.
On va néixer i com era la seva vida allà?
Vaig Néixer a Durban a la costa sud-est de Sud-àfrica. Vinc d’una família que parla zulu. Sóc la única noia d’una família de vuit germans. Els primers anys vaig ser criada per la meva àvia, que era una molt bona contista, explicava molts contes i això em va donar molta sort. L’haver escoltat aquestes històries va fer que la meva imaginació pogués volar. També em va ensenyar a trobar-li el gust de les imatges que ens ensenya l’idioma. La forma en que la meva àvia anava descrivint aquestes coses era el que em permetia volar. Com que jo era una noia molt curiosa i feia preguntes, la meva àvia em deia: “tinc una història per explicar-te sobre això” …
Què feien els seus pares?
El Meu pare treballava per a una petroliera. El seu pare havia estat enverinat en la mateixa empresa petroliera. Abans que al meu avi el poguessin enterrar, els blancs van venir a buscar el meu pare per posar-lo a la feina que havia tingut el meu avi. Vaig tenir dues mares perquè el meu pare es va casar dues vegades. Ell va tenir set nois amb la seva primera esposa.
La meva mare biològica vé d’una altra banda, d’un altre terme. Va estar casada, va tenir també vuit nois i va tenir una relació d’un abús molt fort amb un altre marit. I després, quan va venir a la ciutat de Durban, va conèixer al meu pare i aquí vaig néixer jo. Vinc d’aquestes dues famílies i per això un dels meus llibres es diu “Com l’amor d’un fill”. Em vaig quedar amb la família del meu pare des dels dos anys. La meva mare no em venia a veure i així va ser com veia al meu pare tot el temps i me’n vaig anar sentint com a casa.
Allà la va criar la seva àvia, la que li explicava contes?
Sí. Quan tenia 10 anys va venir la meva mare a buscar-me i ningú va saber on era. Això em va traumatitzar molt. Plorava moltíssim. El poble on vivia la meva mare tenia unes muntanyes molt altes i em sentia com en una presó. Tot i que estava a dues hores de distància res més, semblava que quedava molt més lluny i allà vaig haver d’aprendre a parlar l’idioma per encaixar d’alguna manera. Jo sempre vaig ser bona acadèmicament. Era com si em tiressin a un riu que estava inundat però jo tenia una branca a la qual podia agafar-me. Per a mi aquesta branca era el llibre, jo em focalitzava en els estudis tot el dia, tot el temps que podia. Així va ser com vaig aprendre a estimar aquest terme i vaig començar a escriure les meves primeres coses quan tenia 17 anys, encara vivint en aquest terme. Crec que ser de fora i no encaixar fa que una es torni molt observadora i aquest va ser el naixement de l’escriptora.
Les Biografies sobre vostè destaquen com una curiositat que va ser empleada domèstica, com ho viu i com va ser aquesta experiència?
Quan Vaig arribar a Johannesburg no tenia on parar i em vaig quedar amb una de les meves germanes que era treballadora domèstica. Jo vaig acabar la secundària i estava buscant alguna beca per poder anar a la universitat, però per tenir alguna cosa per menjar primer vaig trobar feina en una fàbrica de roba durant alguns mesos. I després vaig trobar feina com a empleada domèstica netejant una casa d’una altra persona. Van ser 42 dies però als mitjans els encanta dir que “ella ara és molt famosa però en el seu moment va ser una treballadora domèstica”. És molt emocionant dir-ho d’aquesta manera.
Ja va explicar com va néixer l’escriptora, quan va néixer l’activista política?
Vaig fer moltes coses en el medi. La part cultural del govern francès va començar a enviar mestres a Johannesburg on jo estava vivint. Vaig treballar en fer pel·lícules durant sis o vuit mesos. Em van entrenar per a ser locutora de notícies a la BBC de Sud-àfrica. I va ser sorprenent veure com podia utilitzar la meva veu sabent com parlar correctament. Vaig començar també a interactuar amb grups que estaven a Johannesburg recitant poesia. I quan un no té els papers per viure on ha de viure, en una ciutat gran, sempre la policia l’està perseguint.
Per què? Quins papers necessitava?
Havia de tenir un llibre de referències, que havia de portar un segell. És com un passaport. Si vivies en un poble i havies d’anar a una ciutat gran: havies de tenir un passaport. I si no, hi anaves presa. I a mi em van arrestar moltes vegades només per no tenir aquest segell.
I er què no el tenia?
Perquè no havia nascut a Johannesburg. Per ser una persona negra simplement. D’això es tractava l’apartheid. Fins i tot si no volies entrar en política, la policia t’ensenyava com entrar en política. Llavors com més una començava a tenir problemes amb la policia, més començava a veure què és el que passava al país. Jo no vaig poder entrar a una biblioteca fins que vaig tenir 21 anys. Un dia vaig entrar a una biblioteca, em queia la baba, era la primera vegada. I una senyora que estava darrere del taulell em va dir: “No, no pots entrar perquè ets negra”. Jo li vaig dir: “Jo no sóc negra, jo sóc algú a qui li agraden els llibres!” Aquestes són les coses que et fiquen en la política, t’agradi o no t’agradi.
Hi havia alguna persecució especial per a les dones negres?
Havíem de portar aquests passes també. I hi ha el fet que quan a una dona la arresten: la poden violar. Li poden fer qualsevol tipus de coses. Quan jo era part de la Federació de Dones, a una de les meves amigues la van arrestar. Tenia un nadó de tres mesos i la van separar del seu nadó. No els importava el teu nadó. A nosaltres ens empresonaven i ens deien terroristes. Jo estava en un grup secret de suport als detinguts. Hi havia gent a la qual l’ arrestaven i quedava detinguda sense judici i et podien tenir presa tot el temps que volguessin.
Estem parlant dels ’80?
Sí. I també podien arrestar nois de 10 anys. Una de les meves obres que va estar en molts llocs del món es diu: Nascut a la RSA (República de Sud-àfrica). El personatge que jo tenia està basat en una dona que estava en aquest grup de detinguts i era mare de diversos nois. Sempre suplicava que en sortís bé d’ aquesta història que jo personificava totes les nits al teatre. La dona a la qual jo representava no va tenir l’oportunitat d’estar davant tantes audiències a Estats Units, a Índia, a Suïssa.
Quan vaig guanyar el premi de millor actriu a Nova York, l’Obie Award, sabia que no era el meu premi sinó que era el de moltes d’aquestes dones, de moltes d’aquestes mares. En ser part d’aquest comitè de defensa de detinguts, la policia m’arrestava molt sovint, em feien preguntes i m’empresonaven sempre. I quan jo estava fent altres obres, la policia podia veure-les, o venien al suburbi on jo estava i em deien: “Si volem et podem matar”. I jo sabia que tenien raó, de fet van matar a alguns dels meus companys. Quan vaig marxar de l‘Alexandra Township van venir un dia en un vehicle militar i van disparar cap a la meva habitació i jo per sort ja no hi era.
Què és l’Alexandra Township?
-És un suburbi, un poble. Hi havien aquests pobles per als negres, per als indis, per als que eren de raça mixta i els suburbis bonics per als blancs. Per això calia pertànyer a aquest poble, no es podia viure a la ciutat si ets una persona negra. Venies al matí d’hora a la ciutat a treballar i a les 17:00 havies de sortir de la ciutat. A la nit la ciutat era blanca.
Aquestes obres les feien a la ciutat o als suburbis?
Era en aquests pobles. I hi havia un teatre en un mercat a la ciutat i aquest teatre era l’únic a Johannesburg en què blancs i negres podien actuar. Hi havia una altra estació de policia que es deia John Foster i de vegades havies de anar-hi fins i tot després d’haver mostrat la llibreta. I havies de tenir un permís extra per fer una obra a la nit si eres una persona negra. Després d’actuar tornaves en el col·lectiu al teu poble i a l’entrada d’aquest poble, la policia t’estava esperant. Li mostraves el teu llibre de referències, el teu permís. I et preguntaven: “Què fas quan estàs actuant? Cantes? Vine, canta per nosaltres”. Eren les 11.30 de la nit, de vegades feia molt de fred. Jo començava a cantar i ells se’n reien a la cara. Tenien armes enormes i una no tenia opció.
Quant De temps va durar això?
Molts Anys. Fins al final de l’apartheid. Però no ens focalitzàvem en això durant l’apartheid perquè nosaltres vivíem les nostres vides també. Si vostès miren a la gent que viu a Palestina avui, no saben el que és la pau perquè estan vivint moments horribles però de vegades s’enamoren, de vegades s’han de rentar els plats, de vegades necessiten un parell de sabates.
A vegades la gent mira cap a Sud-àfrica i ens posa com a la capseta de l’apartheid.
Nosaltres no ens vam descriure com a persones de l’apartheid, teníem unes vides meravelloses malgrat totes aquestes coses. Si nosaltres ens haguéssim permès ser engolits per l’apartheid estaríem ara plens d’odi i hauríem volgut matar tots els blancs. Però no es tracta d’això, nosaltres som una nació triomfant i crec que el mateix passa a Sud-amèrica amb totes les coses horribles que van passar. Quan un va caminant per Sud-amèrica no diu “pobra gent que va ser torturada pels espanyols o pels portuguesos”. Jo et miro a tu com un ésser humà, no sé quins són els teus avantpassats. No sé si vénen de nadius americans o si vénen del costat blanc, no sé qui sou però et miro com una persona.
Relata contes per a nois i noies i per a persones adultes, de què parlen?
Jo escric contes, escric poesia i escric música. Jo vaig començar a escriure contes tradicionals per a nois però vaig començar també a crear històries perquè hi havia certs temes que no tenien la suficient atenció. I hi va haver algunes coses que a mi em van començar a inspirar. Les històries que vaig començar a escriure són per als més joves i jo mai vaig pensar que això seria el que em portaria cap a aquest costat. Hi ha una història sobre una noia que es diu Zoleka a qui li demanen que reciti un vers de la Bíblia i està terroritzada perquè pensa que decebrà a la mare i a la mestre. I ho passa molt malament preparant-se per aquest dia. Però la seva mare l’ajuda i practiquen.
Finalment el dia de l’esdeveniment, quan esmenten el seu nom i tothom està cantant a l’església i ella mira, i de cop i volta hi ha tants ulls que l’estan mirant que s’oblida de tot. El que ella temia que succeís finalment va succeir. Després el seu germanet la crida: “Hola Zoleka! Hola Zoleka! “I tots comencen a riure a l’església però la seva mare la mira amb molt d’amor, i quan veu aquest amor que surt de la cara de la mare fa el que ha de fer, ho diu meravellosament i surt tot bé. Per a mi és aquesta cosa de la família, que treu el que un té a dins quan pensa que és feble i que no ho pot aconseguir. Aquests llibres la gent els compra per als seus fills petitons i vénen i em diuen: “Aquesta història em parla a mi”. Penso en algú que és fantàstic en les matemàtiques, les ciències, en els negocis o de sobte és en el CEO d’una gran empresa i ha de parar-se i donar un discurs i es congela. I aquí la història d’Zoleka comença a tenir sentit. Per això jo escric sobre experiències de la vida real. Per a mi és important parlar des del meu cor.
Com és això?
Hi ha una història que va esdevenir una expressió de dansa. És la història d’una noia jove a la qual li agradaven les aus. Era molt bonica i els nois deien que era molt bonica però que era estrany que li agradessin tant les aus. Els homes van començar a arribar i es volien casar-se amb ella i ella deia “no, aquest no”; “No, aquest altre tampoc”. Rics, bé plantats, ben vestits, no li importaven. Aleshores el seu pare es va enfadar, els homes es van cansar de preguntar i al final ella va ser l’única que no s’havia casat del seu grup etari. Es va asseure en una barraca amb unes senyores que li van ensenyar a fer artesanies. Va començar a fer unes polseres i uns barrets molt bonics, cistelles. I mentre estava treballant amb aquestes dones va començar a cantar cançons molt antigues que la gent ja les estava començant a oblidar. Va aprendre la poesia de l’ensenyança més antiga. I aquestes senyores li deien que la seva bellesa s’havia convertit en una cosa màgica amb tots els aprenentatges que ella havia aconseguit. Per descomptat, altres es reien d’ella, feien bromes. Però un dia va aparèixer l’home dels seus somnis. Estava envoltat per centenars d’ocells. Ell la va abraçar i els ocells van començar a volar i a tirar algunes plomes. I les dones que eren allà van començar a córrer i a recol·lectar aquestes plomes i li van fer un vestit de núvia amb aquestes plomes. La gent li deia que mai havien vist un vestit semblant a aquest.
Aquesta per a mi és una història per a canalla. I després la podem explicar als adults i la interpreten d’una altra manera. Explico històries a diferents nivells de l’educació institucional i també em conviden les empreses a donar xerrades de motivació i d’això visc.
Per què ens fascinen tant les històries en totes les cultures?
La raó més important per la qual jo explico històries és per despertar històries en altres persones. Perquè quan tu li expliques una història a algú i et diu “això em recorda una cosa que el meu oncle m’explicava a mi”. Si puc realment aconseguir despertar una història en una persona cada vegada que jo n’explico una, ja he fet la meva feina.
Tants anys després d’haver acabat l’apartheid, pot sintetitzar com està Sud-àfrica avui?
Vint-i-un anys després de l’apartheid hem crescut, som una democràcia que permet que els nois de diferents grups racials vagin a l’escola junts, la gent té drets igualitaris, no cal portar cap document per mostrar. Es pot viure on vulguis. Però al mateix temps els canvis no han arribat a tot el món. Hi ha molta gent molt pobre que no té electricitat, que no té aigua corrent. Això és una realitat. És important entendre que nosaltres lluitem per la llibertat, vam guanyar la democràcia però encara no s’ha acabat la lluita.
Els que estem en una posició privilegiada ara som els que hem d’ajudar a altres. Però també hem arribat a un punt que la gent vol que el govern faci coses i diu: “fes això per a mi”. Als polítics els agrada fer promeses en les eleccions: si em votes et lligaré els cordons de les sabates, et raspallaré els cabells també, rentaré els plats de casa teva tots els divendres. I per descomptat no ho fan. I aquí és on la gent comença a ser una mica gandula. Crec que també hem de tornar a portar aquest esperit de treballar dur, que nosaltres mateixos hem de fer les nostres coses. Els nostres pares ens van ensenyar a treballar molt, ens van fer la criança per ser éssers humans dignes. El meu pare em deia alguna cosa així com: “mai es pot guanyar una vaca si ets quedes dormint”. Hi ha gent que creu que pot treballar una miqueta i guanyar molts diners. I és una realitat a tot el món, hi ha molts pares que es queixen que els nois no volen treballar. Quan tinguem una molt bona educació això ens ha de permetre créixer. I llavors no es donarà tant poder als polítics per sobre d’altres.
És la primera vegada que ve a l’Argentina?
-Sí. Vaig venir a participar del Festival de Poesia a Argentina, em rep l’Ambaixada de Sud-àfrica i vaig a interactuar amb altres universitats en diferents províncies. I també vaig demanar visitar el Museu de la Memòria a Uruguai. És una cosa molt especial per al meu cor, perquè jo vull que s’obri un museu de la memòria a Sud-àfrica i el vull dirigir per la resta dels meus dies.
Aquí també n’hi ha …
Veuré el d’Argentina també. Molts ciutadans comuns del meu país no tenen la possibilitat d’escriure els seus propis llibres o que les seves històries es comptin amb un sentit de dignitat i de respecte. És una cosa que jo vaig somiar i desitjo fer fa molt de temps. I el dia abans d’arribar aquí, vam fer un gran anunci a Durban perquè van trobar una propietat que es convertirà en un museu de la memòria. El 17 d’abril va ser un dia molt emotiu per a mi. Ens espera un gran treball. És com un nadó que acaba de néixer i quan has de criar un nadó has de treballar moltíssim.
La seva àvia segueix viva?
Ella va morir, però sento que està viva dins meu. Mantinc viu el seu nom i la seva forma d’art. La meva mare i el pare, tots dos, van morir, però els valors amb els que vaig ser criada tracto de mantenir-los. Si no mantenim aquests valors, la gent començarà a viatjar i a imitar això d’aquí i això d’allà. Fa 33 anys que viatjo pel món i mai vull ser com una altra persona. Vull ser jo mateixa.
*Publicado en Pagina/12
