El passat dimarts 27 d’octubre va tenir lloc al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona la Jornada Feminismes i canvi institucional: celebració de Beijing+20, organitzada per la Regidoria de Cicle de Vida, Feminismes i LGTBI del consistori barceloní.
La jornada va voler commemorar el 20è aniversari de la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing en el marc de la IV Conferència Mundial sobre les Dones de les Nacions Unides al setembre del 1995.
Aquesta Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing va significar l’inici de la estratègia del “gender mainstreaming” o “transversalitat de gènere” i precisament a la jornada s’ha analitzat quins han estat els avanços assolits i els reptes pendents en aquests 20 anys respecte a aquesta estratègia.
La jornada va ser l’oportunitat per a presentar, per part de la regidora de Cicle de Vida, Feminismes i LGTBI, Laura Pérez, l’aposta ferma del govern de Barcelona per tal d’introduir el principi d’igualtat de gènere en totes les seves polítiques, a través del nou Departament de Transversalitat de Gènere a l’Ajuntament barceloní.
Reptes per a la transversalitat de gènere
La jornada va començar amb la intervenció d’ Angela O’Hagan, investigadora i professora de la Glasgow Caledonian University, que va analitzar el concepte transformador de “gender mainstreaming” per a la introducció de l’anàlisi de gènere en totes les polítiques públiques però va qüestionar si realment hi ha hagut un canvi polític profund des de la seva introducció. I es que, des de la Declaració de Beijjing, s’han promulgat lleis i disposicions de gènere a totes les legislacions nacionals i hi ha hagut molts avenços en l’àrea d’igualtat el món del treball i en la lluita contra les violències masclistes, per exemple, però s’ha fracassat en la incorporació de la perspectiva de gènere en la política en general, va destacar O’Hagan.
També va criticar la institucionalització i l’allunyament de les polítiques de gènere de les pròpies dones i moviments de dones i va denunciar que els governs europeus esta fallant a les dones amb les seves polítiques d’austeritat ja que, tot i que les dones han estat les principals afectades per la crisi econòmica, “a l’hora de d’aplicar més retallades del dèficit, on era la preocupació pel benestar de les dones?”. Tampoc s’ha vist el compromís polític real amb la igualtat a l’estat espanyol, on el pressupost per a polítiques d’igualtat s’ha reduït un 49% en els darrers anys a nivell estatal, i un 32% de mitjana a les Comunitats Autònomes.
“Hi ha hagut un canvi discursiu però les principals desigualtats no han estat superades”, va denunciar la professora O’Hagan. Quant als principals reptes pendents, la investigadora escocesa ho te clar: “El gran canvi vindrà només per un canvi de rols reals en l’àmbit familiar i de les cures”, afegint que també cal millorar en els aspectes d’accés de les dones a la educació pública i en la lluita contra el sexisme al món laboral. “La transversalitat de gènere encara pot ser motor de canvi però només amb un compromís polític prolongat i un decisiu lideratge de gènere per tal d’impulsar-lo, a més d’un necessari anàlisi dels pressupostos amb visió de gènere”, va concloure O’Hagan.
Experiències en el territori
La jornada va comptar també amb la participació d’Ana Alberdi, secretària general d’Emakunde, l’Institut Basc de la Dona, Pilar Gutiérrez, responsable de la Unitat de Gènere de l’Institut Andalús de la Dona i de Marta Selva, ex-presidenta de l’Institut Català de les Dones, que van explicar les seves experiències en la inclusió de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques d’Euskadi, Andalusia i Catalunya. Ana Alberdi va destacar la importància que ha tingut la Llei d’igualtat a Euskadi per tal d’avançar en la transversalitat de gènere a les polítiques públiques i que estableix la obligatorietat d’una estructura fixa responsable d’igualtat a cada departament i també el compromís polític que es va reflectir en la crida del Lehendakari per a acomplir els objectius de la llei. Pel que fa a les dificultats, Alberdi va destacar la dificultat per fer entendre les polítiques d’igualtat a la ciutadania i sobre tot la limitació de pressupost; “la percepció que la igualtat ja està aconseguida és un gran obstacle”. Per la seva banda, Pilar Gutiérrez va ressaltar la rellevància dels informes anuals d’impacte de gènere que realitzen a les institucions andaluses i també la importància de la igualtat d’oportunitats reals dintre de la mateixa gestió pública, i descrivint com a repte pendent per a la transversalitat el de la coordinació eficaç entre institucions i també entre departaments i àrees de la mateixa institució.
Marta Selva va descriure com a importants les seves primeres accions dirigint l’ICD, quan van voler anomenar correctament les coses i els conceptes: “vam voler incomodar per a generar canvis radicals i trencar amb aquesta mena de “bany María” en el qual es trobaven les polítiques d’igualtat”. “També vam voler parlar de l’expertesa femenina, generadora de coneixement, i en vam crear indicadors per a recollir-la”, va explicar Selva, que també va destacar que escoltar les demandes de les dones va ser fonamental per la priorització de les polítiques durant el seu mandat al front de l’ICD. “És important construir una cultura de la relació política que elimini discrepàncies per a arribar a acords”, va explicar respecte als reptes per a la transversalitat de gènere i també va afegir que “encara no hem posat al centre l’autoritat femenina“. “Cal que les polítiques de gènere, més enllà de les lleis i mecanismes, tinguin ànima” va destacar l’ex-presidenta de l’ICD al finalitzar.
Reptes actuals de les polítiques d’igualtat
A la darrera taula rodona de la jornada es va parlar dels efectes de la crisi i dels reptes actuals de les polítiques de gènere. Sandra Ezquerra, professora de Sociologia de la Universitat de Vic, va reflexionar sobre l’economia de les cures i sobre “com promoure un nou canvi de paradigma, un model on tenir cura d’uns i altres no passi ni per l’opressió de les dones ni per la mercantilització”. Va destacar també que, quan parlem de feminització de la pobresa, no parlem només en termes de diners, sinó d’accés a l’habitatge, a la sanitat, etc…”. Tenim una perspectiva molt monetària de l’economia; l’anomenada economia feminista te en compte també el repartiment dels temps i dels treballs i analitza com s’assigna el treball reproductiu amb les dones i el productiu als homes”, va explicar Ezquerra. Pel que fa als reptes actuals per a les dones en el món del treball, Ezquerra va destacar que “tenim major protagonisme econòmic però més precarietat que mai i també hem patit una regressió en la distribució dels temps”. “Hem de posar al centre el treball de cura i no l’assalariat”, va reclamar la professora de Sociologia, tot fent esment a la figura de “cuidador/a universal” promulgat per Nancy Fraser
Per la seva banda, Maria de la Fuente, directora de l’Observatori IQ (Institut per a l’Estudi i la Transformació de la Vida Quotidiana), va destacar la consolidació de les estructures d’igualtat a nivell institucional en aquests darrers 20 anys però també va lamentar que la transversalitat no hagués arribat a les grans àrees de política, les anomenades polítiques “dures”. Segons De la Fuente, les polítiques d’austeritat i retallades de pressupost públic han afectat de manera més forta a les dones ja que, primer, han tocat els grans serveis públics, com l’educació o la sanitat, sectors majoritàriament ocupats per dones i on les dones són les principals usuàries, i també perquè han afectat l’edat de jubilació, que s’ha allargat, afectant a les dones per les seves trajectòries laborals discontínues. També les retallades han reduït dràsticament el suport públic a la cura, com en el cas de la llei de dependència i han afectat el mercat de treball , tot afavorint treballs precaris, com els “mini-jobs”, ocupats principalment per dones. I, és clar!, les retallades han fet que el pressupost per a polítiques d’igualtat s’hagi reduït dràsticament, en un 57%. Per a De La Fuente, “el veritable “gender mainstreaming” significaria canviar les prioritats de les polítiques públiques i aconseguir un lideratge que passi per l’apoderament de les dones als llocs de decisió polítics”.
Per a Joana García Grezner, periodista i activista feminista, per aconseguir una veritable transversalitat, “cal que l’agenda feminista arribi a les institucions i tenir en compte també a les dones no organitzades”. Laia Rosich, de l’Associació El Safareig, va reclamar “treballar contra la violència masclista des d’una perspectiva de drets i no des d’una perspectiva purament assistencial i d’exclusió”. La codirectora d’ El Safareig, que treballa des del 1992 en l’atenció de dones en situació de violència també va destacar que les polítiques de lluita contra la violència haurien de plantejar-se sota el paraigües feminista i des d’una perspectiva d’acció comunitària. També va denunciar l’estigmatització que pateixen moltes dones víctimes de la violència de gènere davant dels òrgans judicials, on no tenen credibilitat; “això es violència institucional”. “Necessitem crear espais segurs contra la violència per tal d’aconseguir l’apoderament col·lectiu de les dones”, va demanar Rosich.
En aquest sentit, la recerca d’una agenda comuna i la necessitat de trobar un espai de reflexió per poder unir el discurs institucional i el dels moviments feministes va ser una reclamació comuna de les participants a la taula.
