Les dones fem bé d’analitzar i denunciar tot el camí que ens queda per recórrer a casa nostra. Però la feina que ens queda per fer aquí no ens pot fer perdre de vista les lluites en què participen, amb moltes més dificultats que les nostres, companyes d’arreu del món. Perquè si aquí avancem lentament, hi han països on el feminisme o el dret a ser una dona lliure no avança, o potser són tant petits i lents els canvis que no resulten visibles. Guatemala i Marroc serien dos exemples de països on les dones no poden desenvolupar-se plenament i amb normalitat com éssers humans.
La violència misògina a Guatemala és un mal endèmic que si bé esta relacionat directament amb la pobresa que pateix el país, també es conseqüència d’una guerra i d’una etapa de post-guerra no superada. La violència contra les dones gaudeix d’una empara institucional que justifica el feminicidi; un discurs que es va construint en la pròpia societat, on es legitima la violència i es justifiquen els plans de seguretat del país. L’anti-feminisme i segles de cultures patriarcals impossibiliten el camí cap a la igualtat. Per això té el valor que té el discurs i l’acció de Maria José Sian del Centre d’Acció Legal pels Drets Humans de Guatemala. Una veu que ens explica com les dones polítiques de Guatemala, a més de ser una minoria, són clarament favorables a mantenir les dones en un paper purament assistencial i de cura. També les dones indígenes que si bé lideren i impulsen moviments socials no fan cap lectura interna i crítica de la seva pròpia cultura que és clarament desigual. Guatemala, segons UNICEF és un dels llocs més perillosos del món per les dones, un país que viola onstantment el seus drets humans. Per la seva banda, l’activista Zohro Koubia de l’Associació Marroquina en Drets Humans denuncia que les primaveres àrabs han estat en realitat una contra-revolució per les dones que pateixen veritables passos enrere. En el cas del Marroc on la desigualtat ja existia, es veu incrementada per la nova inseguretat jurídica i judicial. L’article 19 de la nova constitució estableix que el govern “intentarà” protegir la igualtat, obviant l’obligatorietat i sempre que no sigui contraria a les lleis del Islam. A més, s’ha atorgat al poder judicial la facultat de dictar sentències segons criteris discrecionals. Així doncs, les dones al Marroc no disposen, avui, de cap marc jurídic i ni cap garantia judicial que les protegeixi.
La constitució seria el marc general, però també trobem codis o lleis que limiten profundament la llibertat, i en el cas del Marroc trobem el Codi de Família clarament contrari a la llibertat i als drets essencials de les dones.
De fet, es tracta d’un manual jurídic d’opressió i de manipulació dels homes vers les dones. El divorci deixa les dones sense la custòdia del fills, sense cap dret a patrimoni i sense cap tipus compensació econòmica. Segueix existint la poligàmia. Pel que fa als violadors de nenes poden esquivar la presó si es casen amb la víctima, i en el cas de les violacions a dones adultes -si aquestes no podem demostrar el delicte- seran condemnades a dos anys de presó mentre que els homes condemnats de violació només han de complir tres mesos.
Respecte a la herència, les dones només poden heretar una tercera part del patrimoni familiar però la demanda d’aquesta part genera tants conflictes familiars que esdevé un dret no exercit. Es calcula que el 66% de les dones entre 18 i 55 anys pateixen violència de gènere i aproximadament el 50% prové de l’entorn familiar.
Aquests dos testimonis van ser possibles gràcies a la feina i la bona organització d’ACSUR, organització que treballa per implementar estratègies feministes en els programes de les ONGD i en executar projectes en pro de la igualtat.
Ara que hem identificat noms, persones i organitzacions que ens permeten imaginar futurs millors només ens queda posar-nos a treballar o no deixar de fer-ho com fins ara. Per les dones d’allà. I per les d’aquí.
