Fa uns segles l’haurien cremat a la foguera. Silvia Federici, feminista incansable, la historiadora i autora d’un dels llibres més descarregats de la xarxa Caliban i la bruixa. Dones,cos i acumulacio originària, és entrevistada a blogs.publico.es * per Maite Garrido Courel – amb Nombres Vermells hi exposa de manera rigorosa les raons polítiques i econòmiques que es van ocultar després de la caça de bruixes. El seu últim llibre, Revolució a punt zero, és un recull d’articles imprescindible per conèixer la seva trajectòria intel·lectual.
Amb ull escrutador, la italiana Silvia Federici porta més de 30 anys estudiant els esdeveniments històrics que van donar lloc a l’explotació social i econòmica de les dones. En el seu llibre ” Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació originària ” (Traficantes de sueños, 2010), fixa el seu punt de mira en la violenta transició del feudalisme al capitalisme, on es va forjar a foc la divisió sexual del treball i on les cendres de les fogueres van cobrir d’ignorància i falsedats un capítol essencial de la Història.
Federici parla per Nombres Vermells des del seu despatx del departament d’Història a la Hofstra University de Nova York sobre bruixes, sexualitat i capitalisme, i es proposa “reviure entre les generacions joves la memòria d’una llarga història de resistència que avui corre el perill de ser esborrada “
Com és possible que la matança sistemàtica de dones no s’hagi abordat més que com un capítol anecdòtic en els llibres d’Història?. Ni tan sols recordo haver-ho donat a l’escola…
Aquest és un bon exemple de com la Història l’escriuen els vencedors. A mitjan segle XVIII, quan el poder de la classe capitalista es va consolidar i la resistència en gran part va ser derrotada, els historiadors van començar a estudiar la caçera de bruixes com un simple exemple de supersticions rurals i religioses. Com a resultat d’això, fins no fa gaire, pocs van ser els que van investigar seriosament els motius que s’amaguen després de la persecució de les ‘ bruixes’ i la seva correlació amb la instauració d’un nou model econòmic.
Com exposo a ” Caliban i la bruixa …”, dos segles d’execucions i tortures que van condemnar a milers de dones a una mort atroç van ser liquidats per la Història com a producte de la ignorància o d’alguna cosa pertanyent al folklore. Una indiferència que ronda la complicitat, ja que l’eliminació de les bruixes de les pàgines de la història ha contribuït a trivialitzar la seva eliminació física a la foguera. Va ser el Moviment d’Alliberament de la Dona dels anys 70 el que va revifar l’interès per la caçera de bruixes. Les feministes es van adonar que es tractava d’un fenomen molt important, que havia donat forma a la posició de les dones en els segles venidors, i s’identificaven amb la destinació de les ‘ bruixes’ com a dones que van ser perseguides per resistir-se al poder de l’Església i l’Estat.Esperem que a les noves generacions d’estudiants sí que se’ls ensenyi la importància d’aquesta persecució.
Hi ha alguna cosa, a més, que inquieta profundament, i és el fet que, excepte el cas dels pescadors bascos de Lapurdi, els familiars de les suposades bruixes no s’alcessin en armes en defensa després d’haver lluitat junts en els aixecaments camperols.
Desafortunadament, la majoria dels documents que tenim sobre la caça de bruixes van ser escrits per aquells que ostentaven el poder: els inquisidors, els magistrats, els dimonólegs. Això significa que hi pot haver exemples de solidaritat que no hagin estat registrats. Però cal tenir en compte que era molt perillós per als familiars de les dones acusades de bruixeria que se’ls associés amb elles i més alçar-se en la seva defensa. De fet, la majoria dels homes que van ser acusats i condemnats per bruixeria eren parents de les dones sospitoses. Això, per descomptat, no minimitza les conseqüències de la por i la misogínia que la pròpia caçera de bruixes va produir, ja que va propagar una imatge horrible de les dones convertint-les en assassines de criatures, serves del dimoni, destructores d’homes, sedunt-los i fent-los impotents al mateix temps.
Exposes dues conseqüències clares pel que fa a la caçera de bruixes: que és un element fundacional del capitalisme i que suposa el naixement de la dona submisa i domesticada.
La caçera de bruixes, així com la tracta d’esclaus i la conquesta d’Amèrica, va ser un element imprescindible per instaurar el sistema capitalista modern, ja que va canviar d’una manera decisiva les relacions socials i els fonaments de la reproducció social, començant per les relacions entre dones i homes i dones i Estat. En primer lloc, la caçera de bruixes va debilitar la resistència de la població a les transformacions que van acompanyar el sorgiment del capitalisme a Europa: la destrucció de la tinença comunal de la terra; l’empobriment massiu i la inanició i la creació en la població d’un proletariat sense terra, començant per les dones més grans que, en no posseir una terra que conrear, depenien d’una ajuda estatal per subsistir. També es va ampliar el control de l’Estat sobre el cos de les dones, en criminalitzar el control que aquestes exercien sobre la seva capacitat reproductiva i la seva sexualitat (les llevadores i les ancianes van ser les primeres sospitoses). El resultat de la caçera de bruixes a Europa va ser un nou model de feminitat i una nova concepció de la posició social de les dones, que va devaluar el seu treball com a activitat econòmica independent (procés que ja havia començat gradualment) i les va col·locar en una posició subordinada als homes. Aquest és el principal requisit per a la reorganització del treball reproductiu que exigeix el sistema capitalista.
Parles del control dels cossos: si en l’Edat Mitjana exercien les dones un control indiscutible sobre el part, en la transició al capitalisme “els úters es van transformar en territori polític controlats pels homes i l’Estat”?
No hi ha dubte que amb l’adveniment del capitalisme comencem a veure un control molt més estricte per part de l’Estat sobre el cos de les done, dut a terme no només a través de la caçera de bruixes, sinó també a través de la introducció de noves formes de vigilància de l’embaràs i la maternitat, i la institució de la pena capital contra l’infanticidi (quan el nadó naixia mort, o moria durant el part, es culpava i s’ajusticiava la mare). En el meu treball sostinc que aquestes noves polítiques, i en general la destrucció del control que les dones a l’Edat Mitjana havien exercit sobre la reproducció, s’associen amb la nova concepció que el capitalisme ha promogut del treball. Quan el treball es converteix en la principal font de riquesa, el control sobre els cossos de les dones adquireix un nou significat; aquests mateixos cossos són llavors vists com màquines per a la producció de força de treball. Crec que aquest tipus de política és encara molt important avui en dia perquè el treball, la força de treball, segueix sent crucial per a l’acumulació de capital. Això no vol dir que en tot el món els patrons vulguin tenir més treballadors, però sens dubte volen controlar la producció de la força de treball: volen decidir quants treballadors estan produint i en quines condicions.
A Espanya, el ministre de Justícia vol reformar la llei de l’ avortament, excloent dels supòsits la malformació del fetus, just quan les ajudes a la dependència han desaparegut
Als Estats Units també estan tractant d’introduir lleis que penalitzin greument les dones i limitin la seva capacitat d’escollir si volen o no tenir fills. Per exemple, diversos estats estan introduint lleis que fan que la dona sigui responsable del que li passa al fetus durant l’embaràs. Hi ha hagut un cas polèmic d’una dona a qui han acusat d’assassinat perquè el seu fill va néixer mort i després es va descobrir que havia utilitzat algunes drogues. Els metges van excloure el consum de cocaïna com a causa de la mort del fetus, però va ser en va, l’acusació va seguir el seu curs. El control de la capacitat reproductiva de les dones és també un mitjà de controlar la sexualitat de les dones i el nostre comportament en general.
Tu mateixa ho planteges: per què Marx no es va qüestionar la procreació com una activitat social determinada per interessos polítics ?
Aquesta no és una pregunta fàcil de respondre, ja que avui ens sembla evident que la procreació i criança dels fills són moments crucials en la producció de força de treball i no per casualitat han estat objecte d’una regulació molt dura per part de l’Estat. Crec, però, que Marx no podia donar-se el luxe de veure la procreació com un moment de la producció capitalista perquè s’identificava amb la industrialització, amb les màquines i la indústria a gran escala, i la procreació, com el treball domèstic, semblava ser l’oposat de l’activitat industrial. Que el cos de la dona es mecanitzés i es convertís en una màquina per a la producció de força de treball és una cosa que Marx no podia reconèixer. Avui en dia, als Estats Units almenys, el part també s’ha mecanitzat . En alguns hospitals, òbviament no els dels rics, les dones donen a llum en una línia de muntatge, amb tant de temps assignat per al part, si excedeixen aquest temps se’ls fa una cesària.
La sexualitat és un altre tema que abordes des d’un punt de vista ideològic, sent l’Església qui va promoure amb gran virulència un ferri control i criminalització. Era tan fort el poder que conferia a les dones que continua aquest intent de control ?
Crec que l’Església s’ha oposat a la sexualitat (encara que sempre ho han practicat d’amagat) perquè té por del poder que exerceix en la vida de les persones. És important recordar que al llarg de l’Edat Mitjana, l’Església també va estar implicada en la lluita per eradicar la pràctica del matrimoni dels sacerdots, que ho veien com una amenaça per a la conservació del seu patrimoni. En qualsevol ca , l’atac de l’Església sobre la sexualitat sempre ha estat un atac a les dones. L’Església té por de les dones i ha intentat humiliar-les de totes les maneres possibles, retratánt-nos com el pecat original i la causa de la perversió en els homes, ens obliga a amagar els nostres cossos com si estiguessin contaminats. Mentrestant,s’ha tractat d’usurpar el poder de les dones, presentant al clergat com a donadors de vida i fins i tot adoptant la faldilla com a vestimenta.
En una entrevista afirmes que segueix tenint lloc una caçera de bruixes. Qui són els heretges ara?
Hi ha hagut caçera de bruixes des de fa anys en diferents països africans, així com a l’Índia, Nepal, Papua Nova Guinea. Milers de dones han estat assassinades d’aquesta manera, acusant-les de bruixeria. I és clar que, com en els segles XVI i XVII,aquesta nova caçera de bruixes es connecta amb l’extensió de les relacions capitalistes en tot el món. És molt convenient tenir camperols lluitant entre ells mentre que en moltes parts del món estem vivint un nou procés d’encerclament,amb la privatització de la terra i un gran saqueig als mitjans bàsics de subsistència. També hi ha proves que part de la responsabilitat d’aquesta nova caçera de bruixes, que al seu torn s’adreça especialment a les dones grans, s’ha d’atribuir a la tasca de les sectes cristianes fonamentalistes, com el moviment pentecostal, que han portat de nou al discurs religiós el tema del diable, augmentant el clima de sospites i la por existent generat pel dramàtic deteriorament de les condicions econòmiques.
“Omnia sunt communia! “,Tot és comú “, va ser el crit dels anabaptistes la lluita i derrota, com comptes en el llibre,va ser escombrada per la Història. Segueix sent igual de subversiu aquest crit?
Certament ho és, ja que estem vivint en una època on sunt omnia privata. Si les tendències actuals continuen, aviat no hi haurà voreres, ni platges, ni mars, ni aigües costaneres, ni terra, ni boscos als quals puguem accedir sense haver de pagar una mica de diners. A Itàlia,alguns municipis estan tractant d’aprovar lleis que prohibeixen a la gent posar les seves tovalloles a les poques platges lliures restants i això és només un petit exemple.
A l’Àfrica, estem sent testimonis de les més grans apropiacions de terres en la història del continent per part d’empreses mineres, agro industrials, agro – combustibles . La terra africana s’està privatitzant i les persones estan sent expropiades a un ritme que coincideix amb el de l’època colonial. El coneixement i l’educació s’estan convertint en mercaderies disponibles només per a aquells que poden pagar i fins i tot els nostres propis cossos estan sent patentats. Així que omnia sunt communia segueix sent una idea radical, encara que cal anar amb compte de no acceptar la forma en què està sent usat aquest ideal distorsionat, per exemple, per organitzacions com el Banc Mundial, que en nom de la preservació de la ‘comunitat global ‘ privatitza les terres i els boscos i expulsa la població que es guanyava la vida així.
Com es podria abordar la qüestió dels comunals actualment ?
El tema dels comunals és com crear un món sense explotació, igualitari, on milions de persones no es morin de fam enmig del consum obscè d’uns pocs i on el medi ambient no sigui destruït, on la màquina no augmenti la nostra explotació en comptes de reduir-la. Aquest crec que és el nostre problema comú i el nostre projecte comú: crear un món nou.
*Publicat a Blogs.publico.es
