Sobre el llibre Dones invisibles, de Maria Lluïsa Latorre (Viena Edicions)
“L’odi més llarg de la història, més mil·lenari encara i més planetari que el del jueu és l’odi a les dones”. És una afirmació d’André Glucksmann que explica la llarga tradició misògina i les seves múltiples injustícies. Afortunadament aquest 2011 es compleixen cent anys des de que es va començar a celebrar el Dia Internacional de la Dona, una realitat que tanmateix no impedeix que la igualtat dels sexes sigui una fita encara llunyana, encara que els avenços hagin estat notables (més en uns llocs que en altres, més en uns camps que en altres).
El que no està tan clar és que, constatada aquesta flagrant desigualtat i vista la necessitat d’esmenar-la, encara no s’hagin posat els mitjans perquè les dones que van participar en els canvis històrics d’una manera rellevant, que són unes quantes, recuperin el lloc que els hi pertoca i apareguin als seus corresponents vademècums. I és que una cosa és que en el dia a dia encara pesi l’androcentrisme i, una altra de conseqüències molt més devastadores que la història, es segueixi escrivint només en clau masculina. Tot i que als països democràtics les constitucions instiguen als poders públics a promoure les condicions perquè la igualtat sigui efectiva, la realitat és ben bé una altra i gens afalagadora per a les dones: es vulgui veure o no, la discriminació en els salaris és només la punta d’un iceberg molt més voluminós i perillós si segueix com fins ara a la deriva.
Feta aquesta reflexió, totes les iniciatives són poques en el procés de reescriptura del passat, i molt més si es tracta del passat més recent. Amb Dones invisibles, Maria Lluïsa Latorre posa un granet de sorra en aquest necessari acte de justícia que és treure les dones importants de l’ombra i exposar-les a la llum pública. El seu ventall és ampli i variat, fruit d’interessos en camps i èpoques diverses, amb especial incidència en les dones de l’Edat Mitja i les dones relacionades amb la medicina (la seva branca professional), de manera que ofereix una visió de conjunt que té com a resultat una impressió global molt esperançadora.
Des d’Hipàtia d’Alexandria (la filòsofa neoplatònica que protagonitza la pel·lícula Àgora), fins a la Premi Nobel de la Pau birmana Aung San Suu Kyi (que tot i ser reclosa a casa seva per les forces dictatorials segueix lluitant per la llibertat del seu poble), totes les dones la vida de les quals es glosa en aquest volum són enormement valuoses.
Hi ha dones a aquestes alçades ja conegudes com l’escriptora Murasaki Shikibu, la mística Hildegard von Bingen, la comtessa pacifista Duoda, les pintores Berthe Morisot i Remedios Varo, la científica Rita Levi-Montalcini o la sexòloga Shere Hite. Però la veritable vàlua d’aquest recull -per cert escrit amb habilitat comunicadora i gran solvència- és donar-nos a conèixer l’existència de dones molt més ignorades: des de la francesa Herminie Cadolle (inventora dels sostenidors , presentats a París l’any que es va acabar la Torre Eiffel) a la nord-americana Anna Keichline (arquitecta i inventora entre d’altres estris de la llar d’una aigüera amb safareig).
No totes les grans dones que aquí apareixen són estrangeres. Tenim a la veritable artífex del descobriment de les pintades de les coves d’Altamira (que les va veure per primer cop a l’edat de vuit anys), a una víctima de la cacera de bruixes nascuda a Viladrau, a la fundadora del monestir de Sant Joan de les Abadesses… Són, sens dubte, les dones que van desafiar el seu destí de filles, amants o mares per ser alguna cosa més, d’aquí que moltes d’elles romanguessin solteres per poder dedicar-se en cos i ànima a la seva professió.
Actualment les coses han avançat força i àmbits professionals com la salut i la judicatura són ara plens de dones vocacionals i eficients que contribueixen a una societat no ja equilibrada sinó normalitzada. Però els càrrecs més alts encara porten nom d’home, i són ells els que sortiran als llibres com ja surten majoritàriament als diaris. Seguim vigilant el procés de les dones cap a la normalització professional i que algun dia llibres com aquest, tan necessaris i il·luminadors, no ho siguin tant.
Benvinguda sigui a dia d’avui aquesta feina de Maria Lluïsa Latorre que va néixer com un amistós regal epistolar per capítols a través del correu electrònic.
