Sovint et trobes amb persones que t’expliquen, amb to bel·ligerant —bel·ligerant perquè saben que tu ets a les antípodes del seu argumentari—, que des de la més tendra infantesa els seus nens eren molt nens i només volien jugar amb pilotes i les seves nenes eren molt nenes i es només delien per bressolar les nines. I tu escoltes aquestes teories, que vénen a dir que la necessitat d’anar vestides de rosa d’elles se situa en un gen encara no estudiat del genoma humà. T’ho escoltes amb ganes de saltar a la jugular del o la teòrica de torn i amollar-li: “és la publicitat, idiota”.
Perquè et sembla insòlit que ments tan brillants no s’hagin parat ni un minut a pensar que els rols de gènere no són innats —si ho fossin, les nenes d’avui serien com les del segle XVIII i sabrien brodar i no pas llegir— sinó que són apresos: ens els ensenyen no tan sols des que naixem sinó també quan som a la panxa de la mare. Alguns estudis de psicologia han demostrat, per exemple, que no es parla amb el mateix to a un fetus femení que a un de masculí. Exactament com encara hi ha molta gent que atribueix peücs de color rosa a una nena acabada de néixer, però de color blau si és un nen.
Els rols s’aprenen jugant, per imitació: de la mare, del pare, de companys i companyes… i de la televisió! Considerant que les nostres criatures de 4 a 12 anys passen anualment 960 hores davant de la pantalla, és a dir, el mateix nombre d’hores que a l’escola, és obvi que els continguts televisius contribueixen amb escreix a modelar els estereotips de gènere.
Feu-ne la prova: poseu-vos a la vora de la tele, ara que ve Nadal i, sense parar atenció al contingut, mireu d’endevinar, pel color i la música, a qui s’adrecen els anuncis de joguines: els de nenes són roses i amb tonades enganxoses i carrinclones; els de nens, de colors vius i músiques alegres.
La publicitat per a elles se centra bàsicament a fomentar el seu esperit maternal (ninos que ploren, sangloten, vomiten o s’orinen damunt!), a recordar-los que han vingut a aquest món a netejar (des d’escombres fins a planxes) o a estar boniques (maquillatges, bijuteria, llaços per als cabells…). Els anuncis per a nens solen relacionar-se amb la hipertròfia de l’agressivitat (joguines bèl·liques), amb l’aventura (exploradors), amb la velocitat (cotxes) o, fins i tot!, amb el coneixement.
I el que és pitjor és que, en la darrera dècada, en comptes de millorar, hem anat enrere: cada cop els anuncis tenen un contingut més marcadament sexista. Amb paraules d’Amelia Valcárcel: “La publicitat no connecta amb les dones reals perquè no les vol conèixer”. De manera que s’entesta a tornar-nos als nostres llocs “de sempre”.
