OPINIÓ
Durant el franquisme i fins a la Constitució del 1978, qualsevol càrrec públic que volgués accedir a una plaça havia de jurar lleialtat als Principis del Movimiento Nacional per mostrar la seva adhesió al règim.
Això va fer, per exemple, que un fotimer de professorat antifranquista els hagués de jurar si volia donar classe un cop passades les oposicions. Si se’ls hagués aplicat una espanyolofòbia paral.lela a la russofòbia imperant —no contra un dictador, no contra un govern, sinó contra un país— no haurien pogut sortir del país.
És esfereïdor, doncs, saber que s’exigeix condemnes del règim de Putin a gent molt diversa, artistes, tennistes (a la resta d’esportistes, no tant), cantants…, quan, si ho fan (hi ha qui ho fa, per descomptat), queden a mercè del règim dictatorial sobretot si viuen a Rússia. ¿S’imaginen si s’haguessin aplicat aquestes mesures a l’Espanya franquista; per exemple, per connivència amb el règim nazi o per ser un país dictatorial? Era difícil condemnar directament el règim perquè aquesta condemna hauria resultat condemnatòria. És dolorós veure que diferents universitats insten les i els estudiants russos a tornar al seu país pel simple fet de ser d’on són. Per ser d’un lloc determinat. Justament quan cap pianista de Rússia, n’eren cinc, ha pogut venir al Concurs Maria Canals perquè no han pogut sortir del país. Afortunadament hi haurà representants d’Ucraïna.
La soprano russa Anna Netrebko ha estat prohibida per totes dues bandes: l’Òpera de Zuric va considerar que la condemna de Netrebko de la invasió no era prou contundent contra Putin. Abans La Scala de Milà, el Met de Nova York i Hamburg ja li havien cancel.lat actuacions. L’Òpera Novosibirsk de Sibèria ha anul.lat un concert que tenia previst al juny per traïdora a Rússia.
És dolorós veure que diferents universitats insten les i els estudiants russos a tornar al seu país pel simple fet de ser d’on són
És potser encara més esborronador saber que la filmoteca d’Andalusia ha anul.lat una projecció de Solaris (1972) d’Andrei Tarkovski, que s’han suspès cursos sobre Els germans Karamàzov (1879), el testament literari de Fiódor Dostoievski, o sobre Guerra i pau (1867) de Lev Tolstoi com a represàlia per la invasió d’Ucraïna, ¿a qui estan represaliant? Es tracta d’autors que van morir i escriure molt abans de Vladímir Putin i el seu sinistre règim. Això sí que és posar portes al camp. ¡Però sí és que s’ha arribat a prohibir que es toqués Babi Iar (1962), la simfonia en què Dmitri Xostakóvitx evoca la massacre de gent jueva que va tenir lloc al 1941 al barranc homònim a prop de Kíiv! ¡Xostakóvitx, massacrat al seu torn pel règim soviètic!
Es posen a l’alçària de Meta Platforms que permet a usuàries i usuaris de Facebook i d’Instagram d’alguns països (per algun lloc es comença) incitar la violència contra l’exèrcit rus i fer crides a la mort de Vladímir Putin i el president bielorús Aleksandr Lukaixenko, segons correus electrònics de Meta descoberts per Reuters el passat dijous 10 de març. Un canvi temporal (?) en la seva política d’incitació a l’odi, afirmen amb cinisme. Com si l’odi i Meta no fossin gairebé sinònims. De moment, encara no permetran crides contra la població russa en general.
Gran honor emular un personatge tan tenebrós com l’amo de Meta, Mark Zuckerberg, autor de tantes i tantes maniobres antidemocràtiques i desestabilitzadores. Seria hora de revisitar l’interrogatori que li va fer Alexandria Ocasio-Cortez quan el 23 d’octubre del 2019 el van fer comparèixer al Congrés ianqui.
La russofòbia escapça, mutila, la literatura, la cultura, tota, tant l’europea com la universal. Alimenta i dona raons al dictador; a més a més la intolerància europea i ianqui no ajuda els grups pacifistes que planten cara a la guerra als carrers de Rússia, no va a favor de cada dissident que es juga el físic, que s’exposa a multes i a penes de presó considerables. Al contrari, com que pot victimitzar qui no mou un dit, qui no dissenteix, contribueix a aïllar i deixar encara en una solitud més gran qui protesta.
Més valdria recordar russes com la pintora Elena Osipova (tot i que molts mitjans la presenten com una anciana sense cap més atribut ni mèrit), una supervivent del setge de Leningrad, detinguda a Sant Petersburg el 2 de març per protestar contra la guerra, valenta, amb dues pancartes pintades per ella que ja va usar el 2014: «Soldat, deposa l’arma i seràs un heroi».
El coratge de la productora de televisió Marina Ovsiànnikova, filla de russa i ucraïnès, que el 14 de març va interrompre una emissió en directe de notícies de la televisió controlada per l’estat per protestar contra la invasió d’Ucraïna: «No a la guerra. Aturin la guerra, no es creguin la propaganda, aquí els estan mentint. Russos contra la guerra». El seu exemple ha fet forat.
La gosadia de Veronika Belotserkovskaia, una blocaire de gastronomia, que és la primera de les tres acusades per la nova llei russa «contra notícies falses» que criminalitza les crítiques a la guerra. En efecte, ha criticat durament l’agressió russa contra Ucraïna. Les acusacions podrien comportar-li fins a quinze anys de presó. Una de les altres, és la siberiana Marina Novikova; de la tercera, no se’n sap la identitat. Totes cinc són un exponent de com estan patint també a Rússia per molt que el sofriment d’Ucraïna sigui incomparable.
Personalment i mentre no prohibeixen llegir, m’aixoplugaré en llibres que, escrits fa temps, molt abans de Putin, aquest èmul d’Stalin, posen davant els ulls en forma d’obra mestra tots els estralls i els horrors de les guerres; les externes i les internes. Donen compte mil.limètricament i força anys abans del que ara mateix està passant a Ucraïna i a Rússia. Guerra, setges i repressió.
Com el fonamental Diario del sitio de Leningrado de Lidiya Ginzburg, escrit principalment el 1942, l’any en què hi va néixer justament Elena Osipova, però que no fou publicat fins al 1987. El si de tanta literatura russa del segle passat.
Com els esglaiadors Relats de Kolimà de Varlam Xalàmov. Aterridora narració de les embrutidores atrocitats que s’infligien als camps de treball siberians, viscudes per Xalàmov en pròpia pell al llarg de més disset anys. Els Relats no es van poder publicar a l’URSS fins al 1987.
Si els Relats de Kolimà només es van poder distribuir a Rússia abans del 1987 a través de l’arriscada pràctica del samizdat (còpia i distribució clandestina de literatura prohibida), el Rèquiem d’Anna Akhmàtova, escrit entre els anys 1934 i 1940, no es va editar fins al 1963. Abans va haver de ser memoritzat a trossos per diverses persones que van ser la veu silenciosa i invisible d’Akhmàtova.
El Rèquiem d’Akhmàtova, nascuda prop d’Odessa, el prefaci incorporat incorporat en aquestes línies*, és un llarg poema sobre els infernals mesos fent cua a les portes de la presó de Leningrad a final dels anys trenta per veure el fill empresonat. Hi va aconseguir fondre la seva veu amb la veu col.lectiva.
Si el primer d’aquests llibres és un manual del que pot arribar a ser el setge més espantós i perllongat, els altres dos són una crònica de fins a quin punt el poble rus ha hagut de patir sota la bota d’elits lladres i depredadores de tots colors al llarg dels segles.
*Vaig passar disset mesos d’aquells anys esgarrifosos del terror de Iejov fent cua davant la presó de Leningrad. Un dia, algú d’entre la multitud, em va reconèixer. Darrere meu hi havia una dona amb els llavis morats de fred que, pel que es veia, no havia sentit mai el meu nom. Es va despertar de la intumescència en què tots ens trobàvem i em va preguntar, en un xiuxiueig a cau d’orella (allà tothom parlava xiuxiuejant):
—Vós ho podríeu descriure, tot això?
I jo li vaig dir:
—Sí, puc.
I llavors, quelcom que s’assemblava a un somriure va lliscar per damunt d’allò que un cop havia estat el seu rostre.
Anna Akhmàtova. Rèquiem
