Friday 29 March 2024

Friday 29 March 2024

Compartir

Entrevista a Núria Bendicho Giró, autora de “Terres mortes”

Nuria Bendicho. Foto @Laura Rubio Troitiño

Núria Bendicho va néixer el 1995 i al gener del 2021 publicava la seva primera novel·la amb l’editorial Anagrama. 

Fou just un any després que el jurat del 5è Premi Llibres Anagrama de Novel·la que va guanyar l’Anna Ballbona amb “No soc aquí” la valorés molt positivament i en recomanés la publicació.

El gener d’enguany la novel·la ja va per la quarta edició i des de la seva publicació ha estat finalista del XXII Premi Llibreter i del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2021.

Aquesta irrupció d’una noia jove que ha estudiat filosofia però també s’anomena autodidacta i que ha viatjat molt i ha llegit sobretot els clàssics ha sorprès per la força amb què entra al panorama literari català i per l’acceptació que ha generat entre el públic.

En aquesta entrevista parlo amb ella de la novel·la i de moltes altres coses que sorgeixen.

Com has viscut aquest reconeixement tan unànime per part de jurats, llibreries, públic lector i premsa dels darrers dos anys? T’ho esperaves?

Ningú no espera que la seva primera novel·la triomfi i emocioni a tanta gent. Quan comences a escriure, et fas un tip de sentir que viure de l’escriptura és molt complicat i que millor que et dediquis a una altra cosa. Poca gent confia que faràs una bona peça, perquè fer una bona peça requereix molt esforç, talent i capacitat crítica per poder discernir si allò que escrius paga la pena o no. Jo vaig intentar no vacil·lar i lluitar per acabar-la. Tenia la intuïció que agradaria almenys a un públic molt llegit, perquè he dedicat quatre anys de la meva vida a cuidar cada detall de la novel·la i a pintar amb paraules allò que he après dels meus mestres, persones que dominaven la llengua i entenien la condició humana.

Com sorgeix la primera idea d’aquesta novel·la i com arribes a presentar-la al premi de l’editorial Anagrama? El confinament per la pandèmia hi té alguna relació?

A voltes m’apareixen escenes que no puc esborrar de la memòria i que mica en mica acaben convertint-se en una novel·la. Quan tinc tota l’estructura creada, començo a escriure-la. El confinament no hi té res a veure, perquè Anagrama em va dir que em publicava dos mesos abans que l’Estat ens obligués a tancar-nos a casa. De fet, durant el confinament vaig dedicar molt poc temps a la literatura. Estava massa ocupada intentant comprendre la violació de drets fonamentals que exercia l’Estat en aquell moment i llegint sobre els fraus fiscals de Joan Carles I i els dos articles constitucionals que el protegeixen de forma absolutista i autoritària.

La teva potent i intensa estrena com a autora impressiona perquè la història és molt sòrdida i molt tràgica, però, més enllà de la història, com a lectora tens la sensació que ens sacseges contínuament i que ens obres molts interrogants sobre qüestions ètiques i morals. Era la teva intenció?

Cap escriptor pretén que la seva obra deixi indiferent al lector. En el meu cas, emperò, no vaig adonar-me del grau de truculència de l’obra fins que vaig acabar-la i em vaig disposar a pensar-la. De fet, temia que fos massa violenta i que Anagrama la rebutgés. Tenia molt clar que volia escriure una obra que a mi m’agradés, que m’oferís plaer a mi en el moment de llegir-la. Eren inevitables, doncs, les similituds de “Terres mortes” amb les obres que m’apassionen: “La mort i la primavera” de Rodoreda, “Absalom, Absalom” de William Faulkner

Has fet una novel·la rural i tu ets de ciutat. T’ajudava l’entorn rural a fer-ho més terrible o qualsevol dels fets exposats es podrien explicar de forma similar situats en un entorn urbà?

L’ésser humà, per desgràcia, és el mateix a tot arreu. Quan era petita pensava que teníem molta sort perquè la gent bona era majoria. Ara ja no penso així. Crec que no ens adonem del dolor que causem perquè poca gent és capaç d’analitzar-se o atrevir-se a reconèixer la pròpia crueltat. Si hagués escrit una novel·la ambientada en un espai urbà, la brutalitat dels meus personatges seria la mateixa. No vaig preguntar-me per quin motiu situava la meva història al món rural. Em va sortir de forma natural perquè gran part de la literatura que he llegit és de gent que treballa la terra. Suposo que no concebia la literatura d’una altra manera.

La història està narrada de manera atemporal i també costa de situar geogràficament, sembla que això per tu no és important i et centres més en què coneguem cadascun dels personatges a partir del seu propi infern i visió del que va passant en primera persona. Això li dona una dimensió més política i moral a la novel·la perquè sembla que narris fets que han passat i seguiran passant arreu. Ho expliques amb voluntat de canviar-ho o amb una certa resignació?

Volia narrar personatges que exemplifiquessin la condició humana. El fet de no situar-los temporalment ni espacialment m’ha permès universalitzar-los d’alguna manera. A voltes deixo anar sentències moralitzadores com si baixés Déu del cel a explicar-nos com hem de viure. Soc una moralista, jo! M’ho diuen tots els amics.

De quines fonts literàries, cinematogràfiques i teatrals beu la teva obra? Són molt diferents de les que t’han atribuït a partir de l’èxit d’aquest primer treball literari?

A la primera roda de premsa vaig expressar els meus referents fonamentals, així que vaig deixar molt preparada gran part de la feina dels crítics i els periodistes. Tinc una obsessió amb William Faulkner, però a la meva obra també hi ha molt de Thomas Bernhard, que és radicalment diferent de l’americà. No puc amagar la meva admiració cap a Víctor Català o Mercè Rodoreda, així com tampoc puc negar la influència que la prosa de Prudenci Bertrana ha tingut en la meva obra. Les imatges poètiques de Guimerà em semblen una delícia; a voltes m’ha fet arribar a l’èxtasi amb només una frase. Miro poc cinema, però quan un director m’agrada, l’esgoto. He vist quasi totes les obres de Buñuel, Victor Erice, Berlanga, Ulrich Seidl… Una autora teatral brillant que es mereix el Nobel i que aquí es coneix poc és Caryl Churchill.

A la novel·la tots els personatges masculins tracten molt malament les dones, els infants i els dèbils, però les dones entre elles tampoc no es tracten bé. Creus en la importància de la sororitat i la solidaritat entre dones per superar el masclisme?

No crec, per raons diverses, que mai arribem a enderrocar el patriarcat. La principal és la crisi climàtica. No hi ha prou temps per aconseguir alliberar la dona. L’altre problema fonamental és que la majoria de dones es consideren lliures quan no ho són. S’enganyen per fer més suportable la pròpia esclavitud. És difícil reconèixer i acceptar que el teu pare, el teu germà, la teva parella, el teu amic, t’oprimeixen i et maltracten. De fet, és molt curiós perquè és un pensament que tenen moltes dones i és lògicament impossible… si totes o pràcticament totes fóssim lliures, el patriarcat no existiria o seria quelcom molt reduït. Òbviament, no és el cas. El problema és com alliberar-nos d’unes cadenes que no sabem que duem lligades als turmells.

L’ambient, l’entorn social i la pròpia família ens ajuden a explicar certs comportaments humans excessius, violents o apàtics i fins i tot la bogeria en alguns casos?

Una de les grans trampes de la vida és la infància. Quan menys pots defensar-te és quan més et poden atacar. La violència rebuda quan ets jove et condiciona tota la vida. Si comprens que el món és hostil, forjaràs la teva identitat amb unes estructures disposades a la lluita. Desaprendre les primeres impressions sensibles és una tasca que no he vist fer a ningú. Pots calmar-les, és clar, però la teva identitat queda determinada pel lloc on neixes i sempre romandrà el caràcter que t’han gravat. Per exemple, hi ha estudis que defensen que, malgrat tenir un component genètic que et predisposi a la psicosi, si no has patit cap situació traumàtica a la vida és possible que no se t’activi mai. La bogeria no és tan genètica com ens pensem.

Fas una crítica a la prostitució a la novel·la? Per tu és un cas d’alienació viure-la com alliberadora com li passa a un dels personatges?

Els homes que paguen per sexe són violadors. S’aprofiten de la necessitat econòmica de la dona i la converteixen en objectes que usen per a la pròpia satisfacció. Allò no és sexe, perquè el sexe té a veure amb el plaer i elles no gaudeixen. És cert que no només hi ha dones que es prostitueixen. També hi ha homes que ho fan. El problema és el de gairebé sempre: ho fan per altres homes. Hauríem de qüestionar-nos per què acceptem viure en una societat on els homes puguin accedir lliurement al cos d’una dona quan vulguin. Tothom sap quines són les zones de prostitució de la ciutat. Són accessibles. El que no comprenen moltes dones és que el fet que els homes tractin malament altres dones, que les cosifiquin, afecta el sexe que ells mantenen amb elles. A la majoria d’homes els excita la humiliació i la denigració de la dona. Totes ho sabem. La pornografia ens ho ha ensenyat també.

El vincle mare-filla/fill genera molt patiment a la novel·la i a la vegada ens ofereix els moments de més intimitat i comprensió. Quin paper tenen les mares en poder modificar destins familiars tràgics com els que descrius?

És cert que la mare té un paper central a “Terres mortes”. N’era conscient des del començament. De totes maneres, no et sé dir el perquè. Una cosa que tinc clara és que molta gent ha titllat aquest personatge de cruel i dèspota, però els seus actes estan condicionats per la infància viscuda i la violència rebuda per part del seu pare. No sé fins a quin punt és tan bruixa com tothom la percep. Per mi és el personatge més sensible, malgrat que pugui semblar discordant amb la nostra moral.

El llibre s’està traduint ara mateix del català al castellà. Explica’ns com i quan arriba la proposta de traduir-lo a una altra llengua i si et vas plantejar fer-ho tu mateixa i quan podrem veure’l publicat en castellà i en algun altre idioma.

A finals d’aquest mes surt traduïda al castellà per Sajalín i al maig a l’anglès per 3TimesRebel. Probablement aviat també hi haurà una traducció a l’àrab. Les propostes de traducció van aparèixer quan feia poc que havia publicat “Terres mortes”. Mai vaig plantejar-me traduir jo la meva pròpia obra perquè, tot i que conec força llengües, no en domino cap tant com domino el català. Soc una enamorada de la meva llengua. I una aprenent, també. No s’acaba mai.

IMG 20220302 115722

 “Terres mortes”, Ed. Anagrama, 2021. Fotografia @Elsa Corominas

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Elsa Corominas

Elsa Corominas

Economista, editora, gestora cultural. Escric sobre cultura, literatura, teatre, cine, ciència i educació.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Les institucions catalanes es coresponsabilitzen per assolir la igualtat salarial (i 2)

    Propostes de mesures i accions positives i realistes Aquesta és la taula de...

Europa: Condemna del Parlament Europeu a la Llei Mordassa de Trump / La Independent / Notícies gènere

L’informe sobre les Prioritats per al 61è període de sessions de la Comissió de la...

Barcelona: Conferència de Priyanka Tiwari / La Independent / Notícies gènere

    Priyanka Tiwari és la responsable del projecte de formació ocupacional per a dones...