“M‘he ocupat més de les dones indígenes, perquè al meu país pateixen una discriminació enorme Els índexs de violència domèstica i social que pateixen són molt grans. I no obstant això es conformen i no denuncien“
Cecilia Vargas, periodista i feminista
Cecilia Vargas és una periodista de Tabasco, que viu a la capital Villahermosa. Fou una de les fundadores de Xarxa de Comunicadores de Tabasco, i posteriorment també de la Xarxa Nacional mexicana i de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere. Darrerament treballava al diari “La Verdad del Sudeste”, però ja fa un any que tela baixa laboral, perquè ha patit diverses recaigudes, i està pendent d’una operació a cor obert. Tot i la gravetat de la seva pròxima intervenció està animada: “Em sento forta, m’ha anat molt bé estar 4 dies amb les companyes de la Xarxa Internacional, en aquesta V Trobada a Mèrida. No m’esperava aquest homenatge tan sentit que m’han fet les companyes. Crec que superaré aquest repte mèdic i aniré endavant”.
És una de de les periodistes més veteranes que van assistir a aquesta trobada internacional. Sempre s’ha mantingut fidel a la seva professió periodística, com a reportera i com a dinamitzadora i promotora de xarxes. En la seva llarga trajectòria professional ha rebut nombrosos premis.
Cecilia Vargas ens explica que va començar la seva vida laboral el 1977 al diari ” El Dia” de Mèxic DF, i que per a ella va ser una veritable escola de reporterisme. Allà va coincidir amb la periodista Sara Lovera, i totes dues van compartir la lluita feminista i política del moment.
Vas començar en el reporterisme de carrer. És el periodisme que més t’agrada ?
He treballat en diversos tipus de mitjans, quan vaig tornar a Tabasco vaig estar un any treballant a Ràdio Tabasco … La veritat és que per a mi no va ser una opció molt positiva tornar a la meva terra perquè em pagaven molt menys. Per això vaig acceptar al cap de poc temps tornar a treballar durant quatre anys en una direcció del Govern regional, com a analista de premsa. Després vaig estar dos anys com a redactora en cap de Notícies del Canal 7 TV de Carat. Al diari “Presente ” em vaig encarregar de la pàgina cultural “Memoria de papel”. La veritat és que a mi m’ha agradat molt més el reporterisme de carrer, parlar amb la gent. la meva voluntat sempre ha estat la defensa dels drets humans i de les dones.
Cecilia Vargas a primer pla i la també periodista Lucia Lagunes al fons
I als anys 70 les dones periodistes es trobaven amb algun tipus de discriminació que les impedís treballar amb llibertat ?
Aparentment la redacció era bastant igualitària. Al diari “El Dia” hi havia moltíssimes dones, i un dia el cap de redacció feia broma que si totes ens quedàvem embarassades alhora el diari no podria sortir al carrer. La veritat és que podies treballar bé, però hi havia cert paternalisme, i els càrrecs els ocupaven els homes.
Per tradició familiar sempre m’han estimulat a treballar com la que més. Cada una és una mica conseqüència de la seva història familiar, i jo vinc d’una família comunista. El meu pare va ser enginyer agrònom i va participar en la reforma d’Álvaro Cárdenas. Érem pobres , però a casa no faltava un diari ni un sol dia… També a Mèxic DF, vaig ser obrera durant 7 anys per poder pagar-me els estudis i ajudar la família. La consciència social em ve de lluny, però el que m’ha dolgut més és la incapacitat d’expressar-se de les dones de la classe més baixa, de les indígenes, a les que jo procurava donar la veu. No en sabien i malauradament encara ara, no saben que tenen uns drets i que els han de defensar elles mateixes.
És d’aquesta primera etapa professional d’on et vénen també les teves conviccions feministes?
Crec que he tingut conviccions feministes des que anava a la Universitat i m’interessava la història sobre com aconseguirem les dones votar i ser votades al nostre país. Les meves millors influències van ser Alaide Foppa (guatemalenca) i Adelina Zendeja, a les que escoltva en cursos i conferències.
Perquè vas abandonar Mèxic DF, si allà potser haguessis tingut una major projecció professional?
Als anys 80 la ciutat de Mèxic em deixà d’agradar … I ja tenia una família, i ganes de tornar a la meva terra. També s’havia acabat la meva feina al diari perquè hi havien hagut canvis en la redacció, i jo ja no podia seguir fent el suplement ” Metròpolis” del qual m’encarregava … A més també resultava atractiu, el primer treball que havia aconseguit a Ràdio Educació de Tabasco. Encara depenia de la Secretària d’Educació i la feina era molt estimulant. Podíem parlar de tot amb gran llibertat.
Uns anys després em vaig integrar en l’equip de reporters de “Presente”. Intentarem canviar la imatge progovernamental que tenia, però als 6 anys es va acabar aquesta “reforma” . Havíem donat suport clarament a López Obrador, en el període electoral, i encara que havia tingut majoria, com tothom sap, no va poder governar, així que per ordre del governador del PRI vam rebre l’acomiadament 10 periodistes.
En la V Trobada de La Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere han reconegut la teva trajectòria professional a favor de les dones. Creus que el periodisme ha pogut ajudar al seu avanç social i polític?
Personalment m’he ocupat més de les dones indígenes, perquè al meu país pateixen una discriminació enorme. Els índexs de violència domèstica i social que pateixen són molt grans. I no obstant això es conformen i no denuncien. Tabasco per la seva situació geogràfica es va mantenir aïllat durant molts anys i la vida tradicional de les comunitats va canviar molt poc. No es creia important que les nenes haguessin d’anar a les escoles, les casaven molt joves i es carregaven de fills. En general i des de fa segles les comunitats van tenir poc contacte amb l’exterior, igual passa a Chiapas. Imagina que per arribar des d’aquí a Mèxic DF es trigava unes 20 hores, creuant males carreteres, rius i llacs. El ferry era el transport rei entre comunitats. Una altra cosa que intentem és crear associacions i agrupacions de dones perquè es defensessin i estiguessin unides entre elles. Però encara ho fan molt poques …
En aquest últim treball a “La Verdad” Vargas confessa que ha tingut un salari reduït, i que no s’hagués pogut mantenir de no ser per la feina del seu marit. “Certament he perdut la salut per tant treballar. Eren moltes hores per guanyar-me la vida, i a més li posava molta passió. Fa anys em van trobar un buf al cor i m’avisaren que m’havia de cuidar i no agafar-me les coses tan a pit, però resulta molt difícil no implicar-se tant en les històries que tractes. Sempre he patit molt, i el fets que es produeixen al meu país cada dia em segueixen produint molt dolor, però ara he de dedicar-me a mi per seguir endavant.Això és el més important”.
Cecilia Vargas amb l’antropòloga feminista Marcela Lagarde
Cecilia Vargas acaba explicant que se sent molt orgullosa de la solidaritat de les companyes de tot l’estat. Quan se li varen declarar les primeres crisis del cor i va haver de fer moltes proves i operar-se, va rebre ajuda econòmica directa de moltes companyes, perquè a Mèxic, la seguretat social és molt lenta per a aquest tipus d’intervencions, i va caldre anar a la consulta privada: “La solidaritat entre nosaltres és el que ens salva a les dones per continuar endavant. Jo l’he viscut en la meva pròpia carn, i ho agraeixo profundament a les meves companyes “
