Esohe Aghatise. (Foto www.iipdigital.usembassy.gov)
La d’Esohe Aghatise és l’única cara morena, en el mar de cares blanques del congrés de feministes italianes de l’octubre de 2013 a Paestum ” Libera ergo sum”.Anem a fer un cafè plegades amb la idea de fer-li un parell de preguntes per a La Independent, però la conversa amb ella segueix fins a la nit, plena de sorpreses, i el temps es fa curt.
Esohe Aghatise va nèixer a Nigèria, un país definit “emergent”, amb 510 llengües vives, la població més nombrosa, jove i fèrtil d’Àfrica, (més de 174 milions d’habitants que fàcilment podrien arribar a ser 402 milions el 2050), però la majoria viu amb menys d’un dòlar al dia, i té una esperança de vida de 52 anys … La meitat de la població resa a Allah, una altra part al Déu de la Bíblia o de l’Evangeli, d’altres veneren Ogun i els déus Yoruba, o tenen creences tradicionals en les divinitats de les pluges i del temps. Nigèria té un tron d’or al palau de govern, els seus polítics guanyen més que Obama, i té una indústria cinematogràfica amb més títols a l’any que Hollywood. A més té el delta més gran del món, d’on surten rius de petroli, que semblen inesgotables.
Shell en el Delta del Niger. (Foto www.nairaland.com)
La “maledicció del petroli, explotat per companyies estrangeres i controlat per una successió de governs militars que han respost amb massacres a les protestes populars”, segons l’escriptor Wole Soyinka, premi Nobel de Literatura, ha creat al país un progrés distorsionat, amb l’abandonament de certes zones agrícoles i petites indústria, per anar córrent a la ciutat. Lagos, la seva ex capital, la ciutat més poblada d’Àfrica, amb una àrea metropolitana de 21 milions d’habitants i una criminalitat altíssima, fa olor de benzina, en tenir oleoductes que travessen els barris. La gent forada les canonades per revendre el petroli.
L’actual president Obasanjo ha promès portar electricitat per a tothom… el 2056! La guerrilla lluita des de fa 15 anys al Delta contra les companyies, segrestant de tant en tant treballadors, però no ha aconseguit canvis, opina Esohe, per divisionisme intern.
On trobar motius d’esperança? Les dones, tot i la càrrega de la tradició, d’acord a la qual són bàsicament esposes i mares, (tot treballant activament per al sosteniment familiar) constitueixen, o poden constituir, si reben educació, una gran força de canvi. Ja que, fins i tot en condicions difícils, lluiten per millorar la seva condició, per exemple practicant l’osusu, un préstec rotatiu en un grup de 10 dones, per costejar casaments o funerals. Tradicionalment, la poligàmia servia per augmentar els braços útils a la família, i donava prestigi a l’home: ara és pura irresponsabilitat posar al món tants fills, si no saps com mantenir-los, opina Esohe. Moltes dones estan disposades a migrar per a benefici de la família, l’ayeru, o família extensa, que és tot per a elles. Arreglar un sostre que degota, pagar les medicines per a la mare malalta i altres necessitats.
Van començar a anar a Europa en els anys vuitanta. Uns espavilats van preparar les trampes. “Ves a Itàlia a cuidar gent gran o canalla, apa, que paguen bé!”, deien a la més animada. Abans, calia fer un ritual, prenent un beuratge fastigós amb líquids orgànics i aigües de rentat de cadàvers, perquè es quedés psicològicament subjecta. Quan arribava a Itàlia, era obligada amb la violència a prostituir-se, passant llargues nits al fred dels carrers, amb la por de la repressió policial i les pallisses del seu “amo”.
Quan la agafaven sense documents, l’expulsió era immediata, mentre el seu explotador sortia de la presó després d’una breu pena, (molt menys severa que al seu país), per les paradoxes de la burocràcia.Unes quantes es tornen “madame”, arribant a explotar les nouvingudes.
Prostitues nigerianes a Itàlia ( Foto: http://www.taringa.net/)
Mentrestant, amb la caiguda del Mur de Berlín, ha arribat des dels països de l’Est europeu a l’Occident una marea de dones altes, rosses, instruïdes, apostant a períodes de treballs temporals per millorar les magres economies locals. Moltes van caure en les urpes de les màfies russes o albaneses, que moltes vegades adopten estratègies de festeig per finalment conduir la dona a prostituir-se “per amor” .
Esohe, advocada i docent en dret del petroli, que havia vingut a Itàlia per una beca, i s’havia quedat a Torí per motius sentimentals, va decidir fundar l’associació “Iroko”, per oferir alternatives per a les prostitutes que volen sortir del carrer, informar amb un documental les dones intencionades a partir, a Nigèria, i participant a nivell internacional en la CATW (Coalition Against Traffiking in Women).
“El problema és social”, opina Esohe, “no només d’unes quantes ONG. Si no hi hagués demanda, no hi hauria explotació de dones i nens en xarxes internacionals. “Cal dirigir-se als potencials clients, va dir, i atacar el mite de la “necessitat de l’home” que ha de ser satisfeta com sigui, on sigui, amb qui sigui, sense preguntar-se en quines condicions exerceix aquest treball la dona que tens davant. Com de arrelada és, en els homes, la divisió de la feminitat en tres: la mare, “santa” de pur amor incondicional, la dona, per a la llar, els fills i la missa dominical, la “puta”, per instint i fantasies sense fronteres?”.
A més, en una investigació desenvolupada en 5 països europeus, a la pregunta “per què demanes el servei d’una prostituta?”, la resposta de molts homes no va ser “òbviament, per sexe”, sinó “pel poder de sentir-me home, sense haver de donar explicacions a ningú, sense haver de esforçar-me a seduir”, o també ” per poder expressar tot el menyspreu cap al meu cap, la meva dona, o qui sigui, que en la quotidianitat no ho puc expressar”. En fi, la prostituta com a vàlvula d’escapament per les males relacions socials, com l’alcohol o les drogues. No valdria la pena, llavors, millorar aquestes relacions?
“Cal distingir entre la prostitució lliure i voluntària (minoritària) i la prostitució per necessitat econòmica, falta d’oportunitats, esclavitud encoberta”, va comentar algú a la reunió. A Europa hi ha aproximadament un milió de prostitutes, i mig milió cada any està sotmès a trata (dades de l’Organització Internacional de les Migracions), mentre que al món són 4 milions les dones i mainada obligades a prostituir-se, generant un moviment de 10.000 milions de dòlars. Xifres esgarrifoses.
A Itàlia un sindicat de treballadores sexuals locals demana simplement millors garanties per exercir en seguretat. I les altres? És clar, l’abolició de la prostitució és una utopia. Ho va ser també, en el seu temps, l’abolició de l’esclavitud d’africans i africanes a les plantacions de cotó del Sud dels Estats Units, les “que el vent s’endugué”. Algú ha d’imaginar, abans que hi sigui, un món on els sexes s’expressen i es troben en llibertat i respecte, sense necessitat de compravenda, opina Esohe.
“Suècia, Noruega, Islàndia, han apostat per abolir la prostitució, i pels traficants ja no és un negoci. A Noruega, parlant amb joves, en els petits pobles, vaig entendre com es pot apostar a una altra forma de societat. L’adolescent que és conduït pel pare, (de vegades fins forçat si és homosexual), a iniciar-se en la seva virilitat amb una prostituta, és part d’una societat patriarcal que podem superar. “També França ha decidit intentar-ho, apostant a una llei abolicionista que ha aixecat una polseguera en la societat. Que si, que no, que ni si ni no. El debat seguirà acarnissat, més encara quan, (segons Metges del Món), la prostitució es queda com a última opció per a mestresses de casa o estudiants que han de pagar lloguer o estudis. I totes les lleis es quedaran curtes si la gent del carrer, i sobretot si els homes, no es qüestionen sobre la “normalitat” de rols i comportaments sexuals que fereixen la dignitat de les persones més vulnerables, en contextos de crisi.
