Publicat a Periodismo con botas
A principis dels anys vuitanta, els diaris espanyols relataven com “els activistes” havien assassinat “amb dos precisos trets” a una persona, i remataven la crònica explicant que “en alguns cercles del poble” a la víctima se la tenia per xivata. Quan una bomba va matar un obrer de la central nuclear de Lemoiz, uns dies després El País va recollir la reivindicació d’Eta i les seves detallades explicacions, i va titular així: “La mort del treballador es va deure a motius imprevisibles”.
En aquests anys hem après que és immoral escriure des del punt de vista de l’assassí, desplegant les seves raons i les seves justificacions, mentre amb el peu empenyem una mica el cadàver perquè quedi tapadet sota la taula i no incomodi. Per això, per aquest aprenentatge, ara a molts ens repugna semblant prosa complaent amb el terrorisme.
Però hi ha violències amb les que encara no hem fet aquest recorregut. Hi ha un tipus de violència ben concreta que a Espanya mata a unes 60 o 70 persones cada any, fereix a centenars i asfíxia la vida de milers. Si aquesta violència s’encebés amb altres grups-no sé, imagineu a cinc o sis periodistes, polítics o futbolistes assassinats cada mes, i dotzenes d’ells ferits i centenars de amenaçats-es produiria una gran reacció social, una indignació.
Però en el cas de la violència contra les dones aquesta reacció amb prou feines es produeix. Cada any moren 60 o 70, pateixen maltractaments uns quants milers, moltíssimes altres pateixen inferns silenciosos o com a mínim controls i coaccions més subtils. És una violència exercida per homes per a dominar la vida d’aquestes dones. I els culpables gaudeixen, encara, de certa tolerància social. Molta major tolerància de la que ens agradaria reconèixer.
Aquesta violència es minimitza i els mitjans de comunicació sovint construeixen relats comprensius amb els agressors, que apareixen caracteritzats com a bons veïns que saluden a l’ascensor quan treuen a passejar el gos, era un noi normal!, Fins i tot estudiants modèlics i treballadors honrats a els que de sobte els ha entrat una ofuscació i han matat a la seva parella. Un arravatament, un curtcircuit, una reacció aïllada que queda dins dels límits del crani de l’assassí. La disculpa de “crim passional”: és que qualsevol podria reaccionar així.
Un atac de rauxa el pot tenir qualsevol, deia precisament un famós articulista que va dedicar una columna a comprendre l’assassí i dir-li “t’has pasao, mascle”, mentre li donava copets a l’esquena. Li pot passar a qualsevol: la gran fal làcia. Jo no l’accepto per a mi: si la meva parella m’ enganya, em foto i punt. Prenc una decisió però per descomptat no reacciono amb violència. No obstant això, l’articulista descrivia l’assassí com “un noi normal”, que havia sofert una gran decepció amorosa i per això havia matat la seva parella. El crim és terrible, escrivia el tipus, però també és comprensible que el dolor de l’home el portés a assassinar a la dona. És que ella li havia posat les banyes i, escolta, “hi ha moltes formes de violència”.
“Hi ha moltes formes de violència”. ¿No us sona d’alguna cosa aquesta excusa?
El masclisme: un paisatge
La justificació de la violència masclista és minoritària. Sí, és clar. Però les xifres no són de broma: si una dona decideix abandonar a un home, al 6% de la població espanyola li sembla justificable una reacció violenta. El percentatge sembla petit, però suposa gairebé tres milions de persones.
D’aquí surten els 400.000 casos anuals de violència masclista, que es tradueixen en unes 135.000 denúncies. I en 70 assassinats. Afegeixo una dada interessant sobre les famoses denúncies falses de maltractaments, inventades per dones malèvoles que volen arruïnar l’home i quedar-se amb els nens, la casa i el cotxe: només el 0,018% de les denúncies per maltractament van resultar falses, el percentatge més baix entre tots els delictes.
Totes aquestes dades els va repassar Miguel Lorente, delegat del Govern per a la violència de gènere en una xerrada que va donar recentment a Bilbao.
Si bé la justificació és minoritària, Lorente va subratllar que la reacció social davant aquesta violència és molt baixa: només el 1,5% de la població la considera un assumpte greu. La societat considera que no hi ha tant masclisme o que no és preocupant.
El problema consisteix a identificar el masclisme només amb la violència, amb les seves manifestacions més brutals. I com que els 60 o 70 assassinats, per molt tràgics que siguin, no tenen més rellevància estadística, aquí es queda la cosa. Tots “tranquis”, que tampoc n’hi ha per tant. Quatre animals als quals els hi falta un bull.
Però el masclisme no són només els esclats. El masclisme és un paisatge: un terreny ampli i comú de desigualtats, en què el poder i l’autoritat dels àmbits públics segueix en mans aclaparadorament majoritàries d’homes, i en què moltes relacions de parella estan marcades pel domini habitual de l’home sobre la dona, aquest és el paisatge en el qual arrela la violència, més subtil o més brutal, física o psicològica, en el qual troba justificacions, un cert empara o una indiferència que el deixa fer. Aquest és el terreny abonat del qual brollen, de sobte, els esclats.
El masclisme no és la violència: és la desigualtat. I la violència és la manifestació extrema d’aquesta desigualtat.
No és casual que les pitjors violències es desfermin quan la dona decideix separar-se de l’home, és a dir, quan ella reacciona contra la desigualtat i contra el control que exerceix ell. El masclista viu la pèrdua de control sobre la seva dona com una minva de la seva homenia (que la dona l’abandoni no li resulta trist sinó humiliant) i la manera última de reivindicar la seva homenia i la seva autoritat és la violència.
Els empresonats per homicidis masclistes, va explicar Lorente, no presenten alteracions psicològiques. No són malalts mentals. No els hi manca un bull. El problema és que han construït un sistema de domini i que en els casos extrems recorren a la violència més brutal per mantenir-lo: tenen ple coneixement del que fan quan ataquen a la dona, els testimonis de les víctimes estan plens de frases amenaçadors del tipus “ja et vaig dir el que et volia fer, no ho veus”. La majoria dels assassins de dones es lliura després a la policia o truca a un familiar per explicar-li el que acaba de fer o intenta suïcidar-se. Accepten les conseqüències, perquè el primordial per a ells és que han restablert la seva posició dominant, i han arribat fins a l’extrem per aconseguir-ho.
Per això cal entendre que els assassinats masclistes no són simples arravataments, sinó que s’alimenten de la desigualtat. El problema de fons és aquest sistema social en què encara les dones tenen menys oportunitats i papers més limitats i submisos, en el qual els homes compleixen sovint uns rols típics que els donen avantatge però que creen relacions injustes (i que sovint són un llast i una font de frustracions per als propis homes), en què moltes relacions de parella deriven en sentiments de possessió i control … Cal no perdre-ho de vista: són les reaccions contra aquesta desigualtat les que solen deslligar la violència dels dominadors .
I diria que l’assumpte de la indiferència afecta especialment als homes. És significatiu el que passa amb el 016, el telèfon confidencial per maltractades: quan la persona que truca per demanar ajuda no és la víctima, sinó algú del seu entorn, en el 80% dels casos són amigues, mares, filles, germanes … Només una trucada de cada cinc la fan homes. O sigui, que en general estem a les beceroles.
