OPINIÓ
Aquesta setmana em van succeir uns fets que em van portar a reflexionar sobre la sororitat i algun dels seus límits. En aquest cas el límit el vaig posar jo.
Fa una setmana em van convidar a participar en una taula rodona per visibilitzar la genealogia feminista comarcal i, a falta d’acabar de tancar quines altres dones anaven a conformar la taula, vaig acceptar. A més em vaig comprometre a facilitar les dades d’una altra companya a la qual admire i respecte molt.
Al cap d’uns dies vaig trucar a la companya que em va convidar per facilitar-li el telèfon promès i vaig aprofitar per preguntar-li si ja havien completat la taula per saber amb qui compartiria aquest espai. Em va contestar que no però que estava pensant en trucar a una dona que prefereisc no recordar. Em vaig posar pàl·lida en escoltar aquest nom ja que es tracta d’una senyora que durant força temps em va provocar molt dolor i amb qui preferisc no trobar-me. La meua reacció immediata va ser la de dir que amb aquesta senyora jo no m’anava a asseure en cap taula i, per tant que triessin.
Al cap d’unes hores i una mica més tranquil·la, vaig trucar a l’organitzadora li vaig explicar per sobre la meva reacció i, des de la humilitat, li vaig demanar disculpes reconeixent que jo no era qui per censurar a ningú ni indicar-los a qui podien o no convidar. I amb la mateixa actitud li vaig indicar que rebutjava la invitació per participar en aquella taula.
Aquest fet em va portar a reflexionar sobre la sororitat. És clar que les dones ens hem de donar suport i de reconèixer per poder avançar. Fins aquí ho tinc molt clar. Però què passa quan la sororitat amb una altra dona provoca dolor propi? Aquesta va ser la pregunta durant moltes hores.
Com en altres ocasions he dit, tinc la fortuna de tenir bona mestres de vida. I a alguna d’elles vaig acudir amb aquest dilema perquè m’ajudés a dilucidar. Afortunadament vam arribar a la mateixa conclusió: Les dones hem de compartir lluites, però no necessàriament afectes i, quan arriba el dolor i el sofriment per la causa que siga ens hem d’apartar d’ell, siga qui siga qui ho provoque.
Tinc una altra mestra de vida que és de l’opinió que la sororitat, en el seu sentit intrínsec, no existeix. I que no existeix a causa del treball realitzat pel patriarcat amb l’objectiu de dividir-nos entre nosaltres. I estem dividides formant part d’organitzacions on l’essència fins i tot organitzativa, és patriarcal. Estem dividides per la nostra construcció com a persones que va ser patriarcal en el seu moment ja que se’ns va educar per ser dones submises i dependents i que, malgrat els processos de deconstrucció viscuts per cadascuna de nosaltres, sempre segueix quedant un pòsit que no aconseguim arrencar del tot per diversos motius o fins i tot per desconeixement en molts casos.
Les competències entre nosaltres mai són saludables. Ni individualment ni col·lectivament. Això ho sabem. I, malgrat saber-ho, ho seguim practicant de forma conscient i inconscient. Jo ho vaig practicar inconscientment quan a l’organitzadora la “vaig obligar” a triar entre l’altra senyora i jo. Per això quan em vaig adonar d’aquest fet, la vaig trucar i vaig assumir el dolor que em provocava aquesta senyora i vaig rebutjar la invitació. Vaig posar límits a la meua sororitat, ja que en aquest cas el conseqüent dolor per participar havia de ser molt més gran que el plaer de ser sòrica. Així de senzill. I, també així de dur d’assumir.
Com a fet viscut aquests darrers dies, encara roman en la meva pell. Segueixo donant-li voltes al tema. No al fet d’haver rebutjat la invitació com a mesura d’autoprotecció, sinó a les barreres invisibles però fèrries que al patriarcat i de múltiples maneres ens posa en el camí perquè aquesta utopia anomenada sororitat no sigui possible.
La competència per espais que ja no ens pertanyen, o que mai ens van pertànyer; la manca de generositat entre nosaltres; el simple fet que una altra dona ens caigui bé o no; les diferències a l’hora d’entendre la vida en general i el feminisme en particular, per exemple. Els interessos de cadascuna i en cada moment de la seva vida. I també i per què no dir-ho, els interessos de les organitzacions a les que pertanyem, que solen ser patriarcals i que en massa ocasions ens utilitzen com a moneda de canvi; o els egos desmesurats que també n’hi ha; i un llarguíssim etcètera, són alguns dels seriosos obstacles que, col·locats adequadament, ens allunyen sempre de ser realment sóricas entre nosaltres.
Salvar aquests i tants altres obstacles, és, sense cap dubte complicat. Portem massa aprenentatges patriarcals en les nostres motxilles personals. Són pedres pesades que ens impedeixen avançar adequadament. No sé quina és la solució, sobretot després de l’episodi que he comentat.
El patriarcat ha fomentat una fraternitat ferotge entre els homes que ha aconseguit que es reconeguin i, malgrat totes les discrepàncies que també existeixen entre ells, siguen capaços d’actuar conjuntament davant l’objectiu comú de mantenir els seus privilegis patriarcals. Afortunadament ja s’escolten veus que expliquen que el patriarcat també els perjudica a ells, però aquestes veus masculines encara són minoritàries. Però majoritàriament es continuen reconeixent fins i tot com a iguals en els conflictes armats.
Però, ¿I nosaltres ?, Què passa amb nosaltres? El feminisme, en el seu sentit més ampli i més generós hauria de ser la solució, però tampoc ho aconsegueix per les diferents interpretació i lectures del mateix. O pels diferents interessos en el seues lectures. No ho sé.
No em sent menys feminista per haver-li posat límits a la meua sororitat. M’ha permès una reflexió íntima de quins són els meus límits i, alhora, les meves limitacions.
Això que m’ha esdevingut, fins i tot amb totes les dosis de dolor que conté, m’ha permès reflexionar sobre la real manca de sororitat encara existent entre totes nosaltres. I que consti que em vénen molts noms al cap que, en nom d’aquesta utopia, estan ocupant de forma il·lícita espais que no els pertanyen i perjudicant companyes. Noms que, en major o menor mesura, fan de la sororitat la seva bandera per a benefici propi. I me’n vénen molts.
No tinc solucions davant d’aquests fets. Tinc, això sí i després d’aquesta reflexió, la necessitat de seguir deconstruint-me per buscar algunes pedres i treure-les de la meva pròpia motxilla. I també la necessitat de seguir treballant cada dia per una societat menys patriarcal, més igualitària i per tant, més feminista. Per aquí em trobareu els propers temps.
