OPINIÓ
Elba Esther Gordillo és un fenomen complet i reeixit del sistema. Un portent polític que un dia va posar de genolls al Partit Revolucionari Institucional (PRI), l’antic partit d’Estat i l’actual partit en el poder. Qui va governar sense cartera i va fer el cim en aliança i solidaritat entre poderosos.
Va treure del PRI el sindicat més gran d’Amèrica Llatina, amb un milió 500 mil afiliats; va crear el seu propi partit polític, va deixar córrer la seva imatge de poderosa que li van construir mestres dissidents i mobilitzats des de finals dels anys setanta fins a la data i de l’esquerra militant que es va encarregar dia a dia de construir acuradament aquesta imatge de força i impunitat.
Per exemple, el 2006, Andrés Manuel López Obrador la va definir com la principal actora en el triomf legal de Felipe Calderón. La va qualificar com la màxima operadora política que va aconseguir doblegar polítics, governadors, gremis, cacics locals i al magisteri que, segons aquest líder carismàtic i molt poderós, van aconseguir vots fraudulents per evitar que el Partit de la Revolució Democràtica (PRD) arribés a la presidència de la República.
Mite o realitat. Elba Esther Gordillo va ser encimbellada pel sistema. Això en la política mexicana té un valor inestimable. Qui té aquest poder, des del del president Álvaro Obregón a la data, és qui “maneja el país”, “manipula les masses”, “acumula diners”, “fa negocis”, “aconsegueix impunitat” i el més important: es venera, s’afalaga, se li té por i per descomptat, en llenguatge tradicional, se li té respecte.
Elba Esther Gordillo va tenir una mica més, reverenciada i reconeguda en aquest sistema antidemocràtic, es va construir a si mateixa des de baix. Una amiga em recordava fa ben poc, aquesta dada que no està en cap article periodístic ni comentari de cap especialista: va començar en la secció 36 del SNTE, amb prou feines amb l’edat necessària i va créixer lentament, amb molt “sacrifici”. Amb els homes del poder, aquesta és una dada fonamental, ho justifica tot.
Després li va agradar. Es va corrompre. Ni més ni menys que de la mateixa manera com ho van fer una immensa llista de líders sindicals, camperols, cacics regionals, dirigents socials i polítics. El sistema social-patriarcal ha consentit i fomentat aquest perfil. Ha recreat les bondats del “cacicazgo” que reparteix, que delega béns materials i simbòlics als seus seguidors. Que premia i que castiga, que té autoritat davant dels seus “súbdits” exercint totalment l’autoritarisme.
Elba Esther Gordillo durant dues dècades va aconseguir molts drets i beneficis per al professorat. Va crear un sistema piramidal de salaris, un treballador comú, quan deixa de treballar, no cobra salaris i és possible que no sell torni a contractar. Els mestres a Mèxic mai s’exposen a això, no importa que deixin de fer classes setmanes i setmanes, que marxin i ocupin les places dels pobles, que tanquin comerços i carreteres, que com molts casos documentats violin a nenes o nens i mai siguin castigats. Són intocables, tenen dobles places, vacances envejables, estrenes de 90 dies, en fi, tenen el que cap treballador d’aquest país posseeix i tot gràcies al poder de la mestra i clar, em direu, a les seves pròpies lluites. I és cert, tant com la resta. A més, es neguen a ser avaluats i són responsables solidaris del desastre del sistema educatiu nacional.
Han entès malament el valor d’un sindicat que avui, per descomptat, està tot en risc. Les plomes i les boques flamígeres han mostrat ja la seva misogínia i la seva capacitat devastadora de les figures de les que se serveixen i que deixen de tenir poder. Això ja està en el compte regressiu en contra del magisteri.
La mestra va complir totalment i com els homes del sistema -hi una llista immensa- va procurar servir cada president de la República, al seu partit original: el PRI al qual es va afiliar des dels anys 70, a consentir i dialogar amb la dissidència i a proporcionar recursos per marxes, protestes i altres. El professorat d’Oaxaca ha aconseguit les millors prestacions de tota la República. Fa 22 anys que no paren i prenen pel mes de maig i altres mesos places, carrers, carreteres i edificis.
Avui Elba Esther, a qui ningú l’hagués tocat si s’hagués disciplinat com ho va fer moltes vegades pagarà els seus excessos. I això no obeeix al degut procés, a la investigació seriosa i responsable ni a una política de anticorrupció profunda. No, no es tracta d’això: avui el sistema ja no la necessita, ja no la vol, perquè les seves accions, en altre temps reconegudes com audaçes, ja no els serveixen.
Elba Esther Gordillo com totes les esposes de presidents, com Martha Sahagún, comprava roba i joies de marca a preus increïbles, accessible només a integrants de la reialesa o magnats, i també és clar a la classe política mexicana. Elba Esther, la mestra, disposava com els directors d’empreses de l’Estat, d’un avió particular i comptava amb un seguici, va comprar propietats a l’estranger, igual que molts dels seus coreligionaris, alguns en el poder i en el cercle més proper de la nova administració. El seu pecat és la indisciplina i haver cregut que el seu poder li era suficient i això és pecat en aquest sistema. Cal pertànyer a un grup i respondre al grup. Diguin si aixó no és cert.
Quan es van complir 50 anys del reconeixement als drets polítics universals de les mexicanes, la professora Gordillo va formar part d’un grup de 21 dones -totes amb poder real-, a les quals se’ls va atribuir el perfil d’una petita màfia que pretenia portar a la presidència de la República a una dona. Es va pensar que podria ser Martha Sahagún de Fox Els opinadors i columnistes van fer un crit al cel. Com bons mascles.
Aquest grup va aixecar una “tolvanera” i una por tan gran que es va convertir en actes de persecució, violència, desprestigi per a cadascuna d’elles provinent d’amics, companys de partit, cacics diversos i líders d’opinió, la campanya va ser intensa. Tant que un llibre commemoratiu d’aquesta celebració, va desaparèixer de les llibreries en menys d’un mes, va haver-hi libels, trampes, campanyes de desprestigi. Aquesta va ser una andanada que va resultar reeixida. Totes van ser enderrocades pel poder masculí.
Avui, gairebé 10 anys després -complirem 60 anys del vot femení a l’octubre pròxim- cap d’aquelles que van ser identificades amb desitjos d’arribar a la presidència de la República, es va salvar. Totes estan en la banca o són supervivents callades, amb poders de segona o tercera, algunes s’en van anar a casa a teixir per als seus néts; altres són ambaixadores, lluny de Mèxic, algunes són consultores.
Per què hauria de sobreviure la mestra, quan els seus excessos són inacceptables? No és pels milions que va desviar, si és que això es pot o no comprovar. No pel que va fer per pacificar aixecats o aixecades, a qui defenestrar o procurar la seva desaparició. No pels seus crims polítics o sindicals sinó per haver perdut el rumb i haver-se oposat a la nova i màxima autoritat.
Com a dona és l’última d’aquestes 21 -una mica menys- a qui l’audàcia de demanar, exercir o pretendre eternitzar el seu poder no se li va permetre. Hi ha altres casos locals que poden il·lustrar aquesta situació, de presidentes municipals o dirigents polítiques castigades.
Per tant jo no crec en la neteja democràtica, ni en els canvis de discurs. Ni en la reforma educativa. Penso que Elba Esther en haver-se guanyat molt bé aquesta alçada de polítics a la mexicana, demostrant la mesura de la vulnerabilitat d’almenys tres presidents i perquè d’aquí a poc arribarà als 70 anys, calia castigar-la, com a exemple, mil vegades repetit , que aquí, en la política mexicana tot es pot, menys dir-li que no el president de la República.
Això. Ara veurem el que segueix. Ella haurà de descansar en pau encara que sigui en una cel·la.
