Després de mesos de lluita àrdua contra la Federació Espanyola de Tennis, les jugadores professionals han pogut arribar a un acord gràcies, en part, al Consell Superior d’Esports.
Segons sembla, aquest òrgan esportiu està força acostumat a fer d’intermediari entre les federacions i els seus esportistes o membres… És una llàstima que haguem de recórrer a aquesta institució per resoldre problemes que, en teoria, beneficien l’esport. El cas és que, finalment, les jugadores, que es mereixen tot el respecte del món, un respecte que els seus col·legues masculins van aconseguir fa molt de temps, han guanyat alguns drets, com per exemple, la creació d’un consell encapçalat pel president de la Federació Espanyola de Tennis, José Luis Escañuela, i el Consell d’Esports, que inclourà representants de les jugadores i de les entrenadores.
Els sis caps visibles d’aquest esport femení, María José Martínez, Carla Suárez, Anabel Medina, Lourdes Domínguez, Arantxa Parra i Núria Llagostera, es van revoltar el 16 de setembre passat, quan es va donar a conèixer la convocatòria de competició de la Copa Federació, a causa del tracte que la Federació els donava, no només amb elles, sinó, en general, a tot el tennis femení. Les queixes no només se centraven en el poc finançament que rebien, sinó també en l’aspecte mèdic, que les discriminava respecte dels nois. A tot això, s’hi afegia el fet que la mateixa Federació no els donava suport ni complia els pactes acordats prèviament.
Moltes veus es van mostrar contràries a les jugadores, i els van retreure els pocs èxits professionals que havien acumulat fins al moment, sobretot, si es comparaven amb els que havia obtingut Rafa Nadal o fins i tot Arantxa Sánchez Vicario o Conchita Martínez. I, per descomptat, i sense desmerèixer ningú, de Rafas Nadal, Arantxas i Conchitas no se n’aconsegueixen gaires en aquesta vida, i no es pot esperar que cada generació tingui el seu crack mundial en nòmina, i molt menys en el tennis femení.
I això passa, principalment, perquè no es té cura de l’esport base. Els entrenadors no potencien les nenes igual que el nens. Els tornejos que disputen elles disten molt de ser seriosos, mentre que els dels nens, per contra, obtenen totes les atencions. Així doncs, amb aquesta base, quan una jove ha de començar a plantejar-se el seu futur, no dubta ni un sol segon, i opta per emprendre una carrera professional allunyada del tennis perquè, fins aleshores, no li han fet veure el seu veritable potencial.
Esperem que, gràcies a aquesta “revolta” de les jugadores professionals de més nivell de l’Estat espanyol, el futur del tennis femení pugui canviar, encara que sigui a poc a poc. I és que cal confiar en el progrés de les futures estrelles tennístiques, siguin del sexe que siguin i, amb aquest objectiu, la Federació de Tennis té l’obligació de potenciar a les i als joves que vegi amb expectatives de futur, siguin del gènere que siguin.
