OPINIÓ
Ja fa temps, massa temps que som invisibles, que als mitjans estem infrarepresentades i que trobem informes diversos que ho evidencien, però malgrat les lleis seguim sent negades.
Ja no parlo d’invisibilitat sinó de negació.
Aquesta setmana, el Govern i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya han denunciat blocs i vídeos que són clarament misògins, que demanen, fins i tot, que ens prenguin els drets de ciutadania i ens tornin a allò que som, al nostre estat primigeni de serves i submises. És fort que en ple segle XXI això hi sigui, però aquesta és la punta de l’iceberg, la de l’extrem, la que es mostra clara però que ha d’anar acompanyada de complicitats socials i estereotips culturals que perviuen i ens neguen.
Som negades, no només invisibles. Som la majoria social i se’ns vol submises i callades. L’extrem és un, i és aquest: brutal, denunciable i que cal eradicar, però els mitjans executen de forma quotidiana aquesta negació, els exemples són múltiples i diaris.
Podem posar alguns exemples que passen per normals i alguns, inclús, del tot menyspreables:
Debat de política general, portada: 3 homes defensen arguments dues dones exhibeixen moda al Parlament. Era així?
Jornades de 40 anys de feminisme: cap breu, cap portada, cap menció. Amb alguna excepció: les castelleres que hi van participar a l’acte inaugural i la “conyeta”rediofònica del perquè les feministes anàvem a les jornades.
24 anys de la Mostra Internacional de Films de Dones. Públic mixte i divers, a les places i a la filmoteca. Cap menció a la premsa.
Si a més, com fa la magnífica iniciativa de denúncia i visibilització “On són les dones” fem una anàlisi més a fons de la presència de dones en les tertúlies i espais d’opinió als diferents mitjans ens trobarem que la majoria social no hi és o hi és de forma molt minoritària.
És una estratègia evident, no és invisibilitat és negació i desempoderament. Fa uns dies un reportatge a TV3 sobre les persones refugiades “Myfriend” apuntava (tant en el reportatge com en el debat posterior) la necessitat de sortir als mitjans, de ser visible per ser present, per no passar a l’oblit; les dones en sabem molt d’això: formem part d’allò que es vol negar, menysprear i excloure. Es pot fer des dels extrems, negant-nos els drets, però també es pot fer des de la complicitat, amb el tant ridiculitzat per la dreta espanyola, heteropatriarcat convertint-nos en objectes, en anècdota, negant-nos la presència, insultant-nos quan la reclamem.
Quan les i els independentistes parlem de desconnexió sovint no hi ha la mateixa manera de veure les coses. Quan les dones parlem de desconnexió sabem de què parlem: el patriarcat ha perdut la nostra credibilitat i ens pot negar i invisibilitzar però seguirem parlant, escrivint i denunciant que ho fa. I aquells que s’escandalitzen i ens titllen de radicals poder han de fer un examen de consciència i una introspecció a fons d’allò que diuen i allò que fan, segur que els ajudarà a l’equilibri. Nosaltres seguirem i ho farem des de l’aportació positiva que sempre hem fet a tots nivells: social, econòmica, cultural… i que s’amaga i es nega, però no callarem.
