OPINIÓ
Ja fa temps que dones dels països musulmans ens alerten sobre la seva injusta situació de desigualtat, sobre la manca de llibertat, la tortura i la mort en molts dels seus països.
(He escrit aquest article a partir d’un treball que vaig publicar a Revista l’Espill, núm. 18, l’any 2004: Cròniques d’una vida sense justicia. Considero que aquest article publicat el 2004 és vigent, com a mínim en allò essencial. De validesa i actualitat gairebé absolutes.)
Ja fa temps que dones dels països musulmans ens alerten sobre la seva injusta situació de desigualtat, sobre la manca de llibertat, la tortura i la mort en molts dels seus països. Algunes són escriptores que creuen en l’incommensurable poder de les paraules i s’han proposat superar el caràcter insuportable del silenci, fer visible la seva cruel situació col·lectiva. La veritat és una eina destructiva, i aquestes escriptores s’han entestat a desbaratar l’univers fonamentalista fora del qual no hi ha res més que el caos i la bogeria. Elles ho han vist amb els seus ulls i han estat expulsades de l’univers comú perquè no s’han resignat a la brutalitat de la història, de la seva història, i tampoc a la condició d’abús i tirania. Han escrit llibres que trastornen, que acompanyen els lectors al pou de si mateixos, que no permeten dormir.
Enmig de tot aquest paisatge tan poc estimulant, és un heroisme que una dona s’entossudeixi a escriure i publicar un llibre. Ben segur que a les forces socials, polítiques i religioses influents d’aquests països –és a dir, una població pràcticament del tot masculina–, el fet que aquests llibres arribin a publicar-se els deu semblar obra de Satanàs. Però cada dia ens arriben a casa nostra notícies d’obres noves escrites per dones que viuen en països en conflicte, països on són considerades, en els casos més favorables, una mica més que esclaves; llibres escrits per iranianes, iraquianes, pakistaneses, marroquines, egípcies… en els quals invariablement i al marge de la història o del tema s’adverteix una denúncia ben clara sobre la situació d’opressió de les dones. L’esperit de la literatura d’aquestes escriptores és, doncs, la resistència; la resistència a l’ensorrament de la seva dignitat. Són relats impressionants, a vegades escrits en condicions molt difícils, penes, problemes, perills que fan posar els pèls de punta. Personalment reclamaria una lectura activa i assídua d’aquesta mena de novel·les, de les autobiografies i autoficcions que es publiquen periòdicament. Faig meves les paraules d’ Humbert Humbert, el personatge principal de Lolita, la famosa obra de l’escriptor rus Nabòkov: «Et necessito, lector, perquè ens imaginis, perquè no existiríem de veritat si no ho fas». Com podem, si no, deixar constància d’aquesta realitat atroç en la història de la humanitat? La vida representada amb sang, mutilació i mort.
Llegir “Lolita” a Teherán
Amb l’obra Leer ‘Lolita’ en Teherán, la professora iraniana Azar Nafisi ha elegit l’autobiografia per a reproduir-nos la textura de la vida en una societat totalitària on les persones es troben desemparades en un món il·lusori i ple de falses promeses; un món on s’ha d’ésser molt lúcid per a distingir el salvador del botxí. A més, pel que fa a les dones, s’ha d’ésser molt valent per a testimoniar-ne l’opressió, la discriminació i els ultratges als quals són sotmeses en aquest país, l’Iran.
El triomf, l’any 1979, de la revolució de l’aiatol·là Khomeini i la proclamació de la república islàmica foren determinants a l’hora de donar un fort impuls a l’onada integrista que s’estengué per tot el món musulmà i que arribà al zenit a l’Afganistan amb els talibans al poder. La legislació de la sharía reemplaçà el sistema jurídic vigent i es convertí en la norma. L’edat conjugal descendí als nou anys, l’adulteri i la prostitució es castigaven amb la mort per lapidació, i les dones passaren a valer davant la llei la meitat que els homes. A la ministra d’Educació del règim anterior la posaren en un sac i la mataren a pedrades i cops de bastó.
Azar Nafisi ens parla de l’esquizofrènia d’una república islàmica escindida en dues: la de les paraules i la dels fets. En la república islàmica de les paraules, la dècada dels noranta (3) començà amb promeses de pau i reforma. Un matí, el Consell dels Guardians, després d’àrdues deliberacions, havia elegit l’antic president Hojat-olEslam Ali Khamenei, successor de l’aiatol·là Khomeini. Khamenei estava vinculat a alguns dels grups més conservadors i reaccionaris de la minoria governant, però també era conegut pel seu mecenatge a les arts. De fet, havia rebut una dura recriminació de Khomeini per haver suavitzat el to de la condemna teològica de Salman Rushdie. Però aquesta mateixa persona –en paraules de la professora Nafisi–, «el nou cap suprem, que ostentava ara el més alt títol polític i religiós del país, que exigia el més gran respecte, era un farsant». Khamenei optà per unir-se al bàndol dels més reaccionaris. En aquesta decisió, no sols hi influïren les seves creences religioses; s’hi recolzà per tal de rebre suport i protecció política, i per compensar la manca de respecte que sentien per ell els seus mateixos col·legues. La nova esperança era el poderós i antic portaveu del Parlament, Hojat-olEslam Rafsanjani, el primer que meresqué el nom de reformista. Parlà de liberalitzar les lleis, però aquestes reformes significaren, una vegada més, «que podies saltar-te les normes i ensenyar un floc de cabell per sota del mocador. Era com dir que podies ésser una mica feixista o un comunista moderat». El liberalisme del president Rafsanjani, igual que el del seu successor, el president Khatami, no passà d’aquí. Els que es prengueren seriosament les seves reformes i la liberalització pagaren un preu molt alt, a vegades amb la vida, mentre els seus botxins quedaven lliures i sense càstig. Quan l’escriptor dissident Saiidi Sirjani, que imaginava que comptava amb el suport presidencial, fou empresonat i torturat (i finalment assassinat), ningú no l’ajudà; un altre exemple de la tensió constant entre la república islàmica de les paraules i la dels fets, una tensió que encara avui dia continua.
Instaurada la república iraniana, el nou govern no trigà a aprovar normes que restringien la vestimenta de les dones i les obligaven a dur chador o un mantó llarg i el mocador. L’experiència havia demostrat que l’única manera que aquestes normes fossin acatades era imposar-les per la força. La desobediència es castigava de diverses maneres, des de sancions econòmiques fins a setan-ta-sis fuetades i la presó. Més tard, el Govern creà les conegudes esquadres de la moralitat: grups armats de quatre persones d’ambdós sexes que patrullaven pels carrers en un Toyota blanc per garantir el compliment de les lleis. Vigilaven que les dones duguessin el vel degudament, que no anessin maquillades i que no passegessin amb homes que no fossin familiars propers… no caminaven dretes, sinó que ajupien el cap, no podien ésser vistes, ni escoltades, ni advertides i, per això, no miraven mai els altres vianants. És a dir, havien d’esdevenir invisibles.
L’Iran era, doncs, (quan a l’any 2004 vaig escriure l’article Cròniques d’una vida sense justícia) un país on tots els gests, fins i tot els més privats, s’interpretaven en sentit polític. Els ulemes el governaven, i la religió s’utilitzava com a instrument de poder, com a ideologia. Els colors del mocador d’Azar Nafisi o la corbata del seu pare eren símbols de decadència occidental i de tendències imperialistes. Pels carrers es podien llegir consignes escrites a les parets amb grans lletres: «Els homes que duen corbata són lacais dels americans; el vel és la protecció de la dona». No dur barba, estrènyer la mà de l’altre sexe, aplaudir o xiular en reunions públiques, era considerat un acte de conspiració imperialista per exterminar la cultura de l’Iran.
Aquest fou el cas de la professora Nafisi, a la qual, davant la seva desobediència (no sols per negar-se a dur el vel –yihab–), limitaren de totes les maneres imaginables, la controlaven i l’espiaven, i finalment li negaren la plaça universitària que li corresponia. Les últimes setmanes abans de deixar la universitat s’enfrontà reiteradament a d’altres docents perquè mantenien llarguíssimes i insulses discussions encarades a eliminar paraules de determinades obres mestres de la literatura. Nafisi ens diu: «Podia algú concentrar-se en la feina, dur a terme una tasca de nivell i profitosa, quan el que preocupava la junta de professors era eliminar la paraula vi d’una novel·la de Hemingway?». L’escassa qualitat acadèmica de la universitat, la moralitat mesquina que exhibia triomfalment i l’estretor de mires l’havien desil·lusionat indefectiblement.
És la tardor de 1995 quan l’autora decideix, després d’abandonar voluntàriament la universitat, reclutar set alumnes i dur a terme al seu propi domicili un curs de literatura. Podem dir que Leer ‘Lolita’ en Teherán és una autobiografia revestida de ficció: l’autora ens adverteix que ha modificat certs aspectes i comportaments dels seus personatges principals, les set alumnes, per encobrir-les de les dramàtiques conseqüències que s’esdevindrien si la censura en conegués els noms i els fets reals. Desenganyades de la tràgica i absurda farsa dels absolutistes fonamentalistes, es refugien a l’interior del domicili de Nafisi i, malgrat el pànic que les corprèn, es neguen a ésser com els altres, com els seus acusadors, com «ells». En les sessions del seminari, llegien i discutien llibres de la literatura universal prohibits pel règim islàmic totalitari, el qual, si se n’hagués assabentat, ho hauria reprimit amb càstigs contundents i brutals. Vivien en una cultura que menyspreava les obres literàries; només tenien valor, eren «importants», quan servien per a allò que, pel que sembla, era molt més necessari: la ideologia del règim islàmic. Però enmig del context en el qual malvivien, valia la pena arriscar-se; aquell seminari era un intent desesperat d’escapolir-se, de gaudir d’un bri de llibertat durant unes hores a la setmana de la paranoia que contaminava l’ambient. El llibre es titula Leer ‘Lolita’ en Teherán perquè una de les obres que comenten és la coneguda novel·la Lolita de Nabòkov.
Quan s’asseien al voltant de la taula de la sala, es treien molt més que el mocador i el yihab que en la vida social els tapava el cap i els rostres. Molt més que el chador negre o marró fosc, que només deixa al descobert l’oval de la cara i dues mans inusitades. La llum travessava les cortines de les finestres que, com que eren en un país islàmic, havien d’estar obligatòriament cobertes. De fet, en aquests països, els vels duen a terme la mateixa funció que les cortines: traduït literalment, yihab significa ‘cortina’. La funció del vel és idèntica a la de la cortina: ocultar. Quan amaguem alguna cosa és perquè no volem que sigui vista, per evitar mirades que, tal vegada, podrien ésser perilloses. El yihab té aquesta missió: evitar la provocació de desigs turbulents en els homes. Ja ho diu l’Alcorà: «Ordena a les dones creients que humiliïn les seves mirades i que observin la continència, que no deixin veure els seus ornaments més del que està a l’exterior, que es cobreixin amb un vel, que només deixin veure els seus encants als seus marits, als seus pares o als pares dels seus marits, als seus germans o als fills dels seus germans, als fills de les seves germanes o a les dones d’aquests, o als esclaus o criats barons que no necessitin dones [eunucs?], o als nens que no distingeixen encara les parts sexuals d’una dona. Que les dones no agitin els peus de manera que deixin veure els seus encants ocults. Gireu els vostres cors envers Déu a fi d’ésser feliços» (sura XXIV, 31). Per això a les dones se les ensinistra sobre com evitar atraure sexualment els homes: han de sortir de casa el mínim possible, sempre acompanyades per un membre masculí de la família, i han de tapar-se i mantenir-se callades. Ja ho hem dit abans: han d’esdevenir invisibles. En l’imaginari col·lectiu, una dona musulmana es diferencia d’una dona cristiana en el fet que la primera és «verge», pura i blanca, ja que es reserva per al seu espòs i només per al seu espòs. El seu atractiu, el seu poder, sorgeix de la seva modèstia. De les cristianes, bé, què se’n pot dir, de les cristianes, excepte que no són verges. Els autobusos estan dividits en dues parts, i les dones han d’entrar per la porta del darrere i asseure’s als seients reservats per a les dones. Però la paradoxa és servida: als taxis s’accepten un màxim de cinc passatgers, i homes i dones s’apilen com sardines. El mateix s’esdevé als minibusos on les assetgen homenots barbuts i temorosos de Déu.
En aquella sala creen, doncs, una vida artificial; es treuen els vels, escolten música prohibida, s’enamoren, es deixen créixer les ungles i se les pinten. Després, al carrer, s’hauran de posar guants per ocultar-les fins i tot a l’estiu, ja que les ungles pintades, igual que el maquillatge, eren un delicte que es castigava amb flagel·lació, sanció i, fins i tot, amb un any de presó. Què diríeu, com us sentiríeu, si una filla vostra arribés a casa plorant perquè el guàrdia que vigila la porta de la universitat l’ha castigada, l’ha violentada i humiliada, pel fet de pujar corrent l’escala (perquè arribava tard a classe); pel fet de parlar amb persones de l’altre sexe; per dur una rosa premuda entre els seus llavis joves (la qual cosa anava contra la norma); o perquè li han trobat coloret a la bossa? Darrere l’opressió física i real del règim totalitari ve el malson de viure en una atmosfera de por perpètua. Azar Nafisi ens explica que una de les coses que més clarament recorda de la Universitat de Teheran és l’entrada al campus universitari. Al costat del portal principal hi havia una altra entrada petita amb una cortina, protegida per l’arrogància d’un guardià. Les alumnes, sense excepcions, havien de travessar aquella obertura lateral que donava a una habitació fosca on les inspeccionaven. Havien de dur la roba de rigor: el color de la jaqueta, la longitud de l’uniforme, el gruix del mocador, la forma de les sabates. Els remenaven els objectes de la bossa, els fregaven la cara davant el mínim indici de maquillatge, els comprovaven la mida dels anells; inesgotables històries de frustracions i dolor. Ben segur que aquella maleïda porta estava ideada per tornar-les invisibles, per humiliar-les i fer-les sentir vulgars i nul·les.
La veu d’aquestes escriptores és tristesa, súplica, abandonament, crit. Però també esperança, somni. Creen memòria collectiva conscients que avancen enmig d’una jungla plena d’entrebancs. Però elles els sortegen amb lucidesa persuadides que els mots poden fer canviar les coses. Escriuen perquè encara creuen en les paraules, en la literatura. Jo, com elles, també tinc aquesta feblesa.
