OPINIÓ
Glòria, Martina, Patricia, Marian, Susana, Sara, Sonia i Celia són les vuit dones de l’associació Ve-la Luz que porten en vaga de fam des del passat nou de febrer a la Puerta del Sol de Madrid.
I allà afirmen que seguiran fins que els grups parlamentaris del Congrés es comprometin a incloure les seues vint propostes en un pacte d’Estat contra la violència de gènere.
Dijous passat es va celebrar al Congrés de Diputats i Diputades una jornada per analitzar, tractar i revisar els compromisos polítics contra la violència cap a les dones. A esta jornada no va assistir ningú en representació del PP, de Ciutadans ni del PNB. No és d’estranyar sabent el poc o gens que aquest tema els importa a aquests grups polítics.
Perquè segurament han d’estar més preocupats (i ocupats) per com “reordenar” els seus pactes polítics per salvar gent corrupta fins i tot carregant-se la credibilitat de la Fiscalia anticorrupció, que pels assassinats de dones i criatures a les mans de malparits masclistes que van creure que elles els pertanyien. Ells i elles, els d’aquests grups polítics, senzillament són així d’impresentables.
El tant desitjat i demandat Pacte d’Estat contra les violència Masclistes els sembla una bona idea només per a les campanyes electorals. I a alguns ni fins i tot això. I mentre, ens segueixen assassinant. Però, segons sembla, els importa poc perquè no actuen.
Les dones en vaga de fam de la Puerta del Sol són un exemple de dignitat per a una societat cansada del menyspreu que els dirigents d’aquests partits mostren cap als problemes de les dones. Però en especial als derivats de la manca de l’aplicació de l’actual llei integral contra la violència de gènere, que com sabem, no inclou com a víctimes a les criatures assassinades pels seus pares maltractadors.
Els dirigents d’aquests partits s’encarreguen d’altres “temes majors” com els de reforçar models de dones com l’ex-ministra de Rajoy, Ana Mato o Cristina de Borbó que mai s’assabentaven de res i tenien plena confiança en els seus marits o ex-marits . Un model de dona que, convenientment reforçat, els resultarà molt més útil que les altres, les que exigim mesures urgents per aturar aquest feminicidi que s’està produint cada vegada que assassinen una dona per ser dona.
“Cada vegada que ens toquen a una, ens toquen a totes”, “Disculpin, però ens estan assassinant” són algunes de les consignes que portem cridant fa anys. Però ells segueixen sords als nostres crits i muts davant les reivindicacions al nostre dret a una vida lliure de violències de gènere. I, com ja he dit en alguna ocasió, les nostres vides els importen un rave. Menys quan toca anar a votar, és clar.
Des del meu punt de vista la corrupció política va molt més enllà dels casos que coneixem (i dels que no coneixem) i que s’estan jutjant. La corrupció política també es dóna quan tenint els mitjans no s’apliquen. Quan tenint les lleis, no s’apliquen. Quan tenint de la mà recursos, aquests són retallats sense contemplacions. I les conseqüències d’això són els assassinats de dones i criatures. Això també és corrupció política, ja que les conseqüències són fatals quan s’han tingut mitjans i no s’ha actuat de forma correcta.
La lliçó de dignitat que les dones de Ve-la Luz ens estan donant a tota la societat és, almenys per a mi, impagable.
Esta dignitat està desapareguda en les files dels grups parlamentaris absents en la jornada de dijous. Van demostrar el que els importen les nostres vides de dones. Res.
Es reuniran de forma urgent els ministeris implicats, crearan òrgans permanents de vigilància i de no sé que més històries, però el de restablir fons per prevenció, sensibilització i actuació en els temes de violències masclistes, d’això res. De reunir-se amb el moviment feminista per analitzar causes i actualitzar l’actual llei, com ja hem vist, res. O, senzillament el d’aplicar en la seva totalitat l’actual llei integral, tampoc res. El de formar tots els agents (policials, jurídics, etc.) també res. El d’actualitzar els criteris per al recompte de víctimes mortals d’aquest tipus de terrorisme, res.
I aquest tipus d’actuacions que es poden realitzar i no es fan per manca de voluntat política haurien de formar part del catàleg de corrupció. Perquè la seva conseqüència ha estat letal per a moltes dones al llarg d’aquest any. Més de vint dones i, almenys una nadó han estat assassinades en el que portem d’any. I encara no ha acabat el mes de febrer.
¿Quan van a decidir aquests senyors (i algunes senyores) representants de la ciutadania i que ostenten el Govern prendre’s de veritat la vida de les dones i les nenes?
¿Quan deixaran de “divertir-se” nomenant i cessant fiscals anticorrupció segons els seus interessos a protegir, per vergonya de la ciutadania, i van a col·locar en la seva agenda política més urgent la negociació d’un Pacte d’Estat contra les violències masclistes?
¿Quan entendran aquesta gentussa que les dones assassinades pel terrorisme masclista ja són moltes més que les víctimes assassinades pel terrorisme polític o gihadista?
¿Quan van a perdre la por i dir les coses pel seu nom i van a tractar aquestes violències masclistes com el que realment són i dir TERRORISME MASCLISTA?
Molt em temo que són massa preguntes per a ells (i elles) i que ens quedarem sense respostes.
Però el que és més greu, ens quedarem sense algunes dones més perquè les van a assassinar. I les van a assassinar mentre aquesta gentussa a les ordres directes del patriarcat més ferotge i assassí, juguen a intercanviar fiscals anticorrupció per posar als que millor els ballen les aigües i els permeten, amb tota mena d’argúcies, mantenir en el seu càrrec a gent no honesta o gent que per ser de la seva elit no entra a la presó malgrat estar condemnat a més de cinc anys.
El patriarcat segueix campant a plaer, tot i la vaga de fam de Glòria, Martina, Patricia, Marian, Susana, Sara, Sonia i Celia. I este patriarcat assassí que elles denuncien amb la seua negativa a ingerir aliments seguirà sentint-se segur i protegit, mentre uns malfactors permeten que a les dones se’ns assassini per ser dones. I el pitjor de tot és que podrien aturar-ho, però pel que es veu, no els interessa fer-ho.
Afortunadament, hi ha altres grups polítics que, almenys dialoguen amb els moviments de dones per buscar solucions a aquest feminicidi atroç. Però el que és més important, almenys per a mi, és que som moltes les que estem de forma present o absent, recolzant la lluita de Glòria, Martina, Patricia, Marian, Susana, Sara, Sonia i Celia.
Elles són un exemple de dignitat. Els que serveixen al patriarcat des dels despatxos del Govern o els seus voltants, un exemple de misèria.
