Si les lesbianes existeixen des que el món és món, com és que no han tingut influència de cap mena en el decurs de la història? Per què no coneixem als nostres dies més dones lesbianes exercint càrrecs públics i tasques de responsabilitat social? Potser perquè sempre han estat invisibles? Dolores Juliano i Raquel Osborne¹ expliquen les causes d’aquesta invisibilitat, referint-se al període franquista:
“El lesbianisme oficialment no existia i no es pot parlar del que no existeix. El repressor règim franquista destinava les seves presons a les dones que cometien els ‘delictes femenins’—prostitució, adulteri i infanticidi (és a dir, avortament)—: aquestes eren les que transgredien l’ordre masculí. Les lesbianes n’estaven fora. Reconèixer-ne l’existència hauria implicat reconèixer que aquell ordre no incloïa totes les possibilitats, que hi havia altres maneres possibles d’organitzar la vida, altres sentiments que calia tenir en compte, altres mons. Era més fàcil fer veure que allò no existia com a opció; en tot cas seria una patologia, i de les patologies se n’encarregaven les famílies i el sistema mèdic-psicològic”.
Mecanismes d’invisibilització i negació
A la invisibilitat que pateixen les lesbianes pel fet de ser dones cal sumar-hi la negació sistemàtica de la seva sexualitat en una societat que només entén la sexualitat femenina supeditada a la masculina. Sense penis ho hi ha sexe. Queda clar, doncs, que a més d’invisibilitzar les dones lesbianes també cal negar-les. Les lesbianes no poden existir en un sistema patriarcal, catòlic, heterosexual i fal·locèntric, perquè si existissin quedaria demostrat que aquest sistema no és pas l’únic possible, ni segurament el millor. En conseqüència, els mecanismes del poder, en mans de l’home heterosexual pels segles dels segles, s’han encarregat històricament d’esborrar les lesbianes del mapa per considerar-les una amenaça per a la seva supremacia.
Històricament trobem almenys cinc factors d’invisibilització i negació de les lesbianes: el llenguatge, la legislació, la religió, la ciència/medicina i la cultura/els mitjans de comunicació.
El llenguatge
El llenguatge invisibilitza les dones cada vegada que es fa servir el masculí de manera genèrica o la paraula “home” per referir-se tant a homes com a dones. S’han obert molts debats al voltant d’aquesta qüestió al llarg dels darrers anys, però el cert és que la invisibilització de la dona queda legitimada per les institucions encarregades d’establir les normes lingüístiques a Catalunya i a Espanya. La primera accepció d’”home” del Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC diu així: “animal mamífer amb mans a les extremitats toràciques i peus a les extremitats abdominals perfectament diferenciats, que es distingeix sobretot de tots els altres animals per l’extraordinari desenvolupament mental i perquè és l’únic animal que té facultat de parlar”. És ben clar, doncs, que “home” també inclou el concepte “dona”, mentre que la definició de “dona” fa referència només a “femella de l’espècie humana”. Passa això mateix en consultar el Diccionario de la RAE, en què “hombre” es defineix com “ser animado racional, varón o mujer”, mentre que la definició de “mujer” és “persona del sexo femenino”.
En paral·lel, ben sovint es fa referència a les lesbianes mitjançant insults, tal com recull Raquel Platero ²: “Alguns dels apel·latius que s’han associat al lesbianisme al llarg del segle XX han estat: malaltes, desviades, artistes, perverses, perilloses, dolentes, pecadores, transvestides, borratxes, cunyades, excèntriques…; en resum, persones estranyes que encara no sabem si són dones o no”. Per tant, el llenguatge ens fa invisibles com a dones i ens insulta com a lesbianes.
La legislació
Com a subjectes invisibles en la vida pública i social, les lesbianes no van patir les lleis repressives del franquisme de la mateixa manera que els gais. Trobem milers d’homes gais represaliats per la Ley de Vagos y Maleantes i per la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación, però només coneixem dos o tres casos de lesbianes empresonades durant el règim franquista. El cas més conegut és el de Maria Helena N.G., detinguda a Barcelona el 26 de març del 1968. Tenia 21 anys i el seu únic delicte va ser entrar en un bar vestida d’una manera considerada poc adient per a les dones de l’època, tal com explica Raquel Platero ³: “L’expedient ens aclareix les circumstàncies de la seva detenció i destaca el seu transvestisme, la seva ‘actitud sospitosa’ i la seva ‘irresistible inclinació’. Sense disposar de més dades que aquest expedient criminal podem pensar que el fet de ‘no poder passar amb èxit per un home’ mentre prenia un vi en un bar és el fet principal de la seva detenció”. La Maria Helena va passar 127 dies empresonada i no va poder tornar a Barcelona durant dos anys.
La religió
Si coneixem tants pocs casos de lesbianes represaliades durant el franquisme és perquè van ser les lleis morals i religioses, no pas les polítiques, les que van castigar-les i negar-les. No es pot detenir allò que no existeix, però sí que es pot “reeducar” en l’àmbit familiar amb l’ajut de l’església catòlica i de la psiquiatria. Per tant, trobem aquí dos factors més d’invisibilitat i negació de les dones lesbianes: la religió i la ciència/medicina. En temps de Franco, les dones només podien ser mares i esposes; les que no volien o no podien seguir aquest camí només tenien el convent o la solteria com a alternatives, sense comptar la prostitució, això si no les declaraven boges o incapacitades, és clar, i llavors eren sotmeses a tractaments agressius com els electroxocs, ben sovint amb seqüeles irreversibles.
Va ser la Sección Femenina de la Falange Española y de las JONS una de les institucions encarregades de “tutelar” el comportament de les dones, a través de normatives com la Economía Doméstica para Bachillerato y Magisterio (1958), que establia com s’havien de comportar les dones respecte als seus marits: “En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así, no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes”.
La ciència
Mentrestant, la preocupació principal en el camp mèdic era “detectar” lesbianes; la seva invisibilitat era tan alta que s’inventaven mètodes per trobar-les, tal com explica Thais Morales (4): “En aquest àmbit tenim el catedràtic de medicina legal de la Universitat de Saragossa Valentín Pérez Argilés, que, a més de comparar l’homosexual amb els tuberculosos per allò de la propagació de la malaltia, va idear una prova infal·lible per descobrir si un sospitós era homosexual o lesbiana o no. (…) “cal convidar la persona que enllaci les mans i tracti d’unir els colzes davant del cos. En l’home normal aquesta operació és impossible i formarà una V invertida. En la dona sana, al contrari, els colzes es tocaran amb facilitat i els braços dibuixaran una Y davant del cos”.
La cultura i els mitjans de comunicació
Pel que fa als mitjans de comunicació, és evident que les lesbianes no hi estan presents, ni durant el franquisme, ni abans, ni ben just als nostres dies. És normal, si pensem que els mitjans reprodueixen i idealitzen una realitat que mai no ha tingut en compte les lesbianes. A això cal sumar-hi el fet que les lesbianes i les dones en general han tingut accés a la cultura a partir del segle XX a l’Estat espanyol, la qual cosa ha incrementat encara més la invisibilitat i la manca de referents culturals i literaris per a les dones homosexuals.
Com van sobreviure les lesbianes durant el franquisme?
Matilde Albarracín (5) ho ha explicat prou bé, a través de la seva investigació sobre cinc dones lesbianes nascudes entre 1910 i 1920. Durant els anys de la repressió, les dones lesbianes van mirar de passar desapercebudes aprofitant la seva invisibilitat social. Disfressaven les relacions de parella com si fossin de tipus familiar o d’amistat, altres vegades es casaven amb amics gais per salvar les aparences i sovint creaven xarxes de suport, principalment de tipus econòmic. Les trobades a casa de dones benestants o les sortides al camp eren freqüents, i s’inventaven noms de guerra i argots per reconèixer-se entre elles. Així, “ser del asunto” volia dir “ser lesbiana”; les dones homosexuals més grans es feien dir “libreras”, i les més joves, “tebeos”. Així van transcórrer els anys més foscos del franquisme, entre trobades clandestines i jocs de paraules.
Després de Franco
Després de Franco van arribar la transició política, les llibertats, la derogació de les lleis repressives, la democràcia, els primers moviments feministes i homosexuals. Els homes gais tenien causes per les quals lluitar, com ara l’amnistia dels represaliats, però les dones lesbianes no tenien res; havien estat invisibles i continuaven sent-ho. Per tant, van buscar aliances, però no van funcionar. La relació entre lesbianes i feminismes sempre ha estat difícil; des d’alguns moviments feministes s’ha considerat que la presència de dones lesbianes a les seves files dificultava l’adhesió i la militància de les dones “normals”, mentre que a algunes dones lesbianes els podia resultar difícil d’entendre una lluita en què, al cap del dia, les dones tornaven a casa per dormir amb l’”enemic”.
L’aliança entre lesbianes i gais no va anar pas millor, en part per la marcada misogínia d’un sector del moviment gai, entesa dins de la societat patriarcal que encara perdura als nostres dies, i perquè els interessos de gais i lesbianes tampoc no són exactament els mateixos. En conseqüència, les dones lesbianes només tenien una cosa segura després de la mort del dictador: estaven igual de soles que abans, és a dir, igual de soles que sempre.
I avui?
Avui ens pot semblar que vivim en termes d’igualtat a causa de l’acció dels mitjans de comunicació. La societat de consum ha engolit les lesbianes, igual que ha engolit la resta de col·lectius socials que s’allunyen de les convencions generals. Però això no vol dir que hi hagi igualtat real i plena, només vol dir que el capitalisme i els mercats utilitzen les lesbianes per vendre i fomentar el consum de certs productes, res més. És per això que les dones lesbianes són avui una mica més visibles, però ho són en funció de la definició que en fan la societat de consum en general i els mitjans de comunicació en particular. Segons explica Raquel Platero ( 6), les dones lesbianes es defineixen a partir d’estereotips que serveixen els desitjos i les necessitats del sistema patriarcal i heterosexista, principalment dones hiperfemenines que exciten la libido dels homes heterosexuals a través de la pornografia, parelles de dones que centren la seva relació en la maternitat i dones perverses que sedueixen pobres dones heterosexuals mares de família, a més de folklòriques que apel·len al morbo popular i fan pujar les audiències televisives.
Sensació d’igualtat
És evident que als nostres dies no hi ha lleis repressives contra les lesbianes, ben al contrari, existeixen lleis d’igualtat de gènere i de no discriminació per raó d’orientació sexual. Els mecanismes de discriminació són avui molt més subtils, gairebé imperceptibles, però continuen impedint la igualtat real i plena de les dones lesbianes amb la resta de ciutadans i ciutadanes. Ser més visibles als mitjans de comunicació no implica tenir més poder ni reconeixement social, menys encara si la imatge que es dóna de les lesbianes es basa en estereotips d’odi o de servei al patriarcat. Les lesbianes continuen estant soles en ple segle XXI i la igualtat real no s’assolirà fins que conclogui un llarg procés d’empoderament que encara no ha començat. Cal que les lesbianes es defineixin a si mateixes des de l’interior, només així podran fer front a una presumpció d’heterosexualitat que continua ben vigent: tothom és heterosexual fins que no es demostra el contrari.
(extracte de la conferència “El paper de les dones lesbianes i la seva invisibilitat històrica”, dins de les Jornades de Recuperació de la Memòria Històrica de la Comunitat Homosexual i Transsexual, dirigides per Carlos Villagrasa y José Benito Eres i celebrades el 21 de febrer a la facultat de Dret de la UB)
NOTES:
1. “Prólogo: Las estrategias de la negación. Desentenderse de las entendidas”. Dins de “Lesbianas. Discursos y representaciones”. Ed. Melusina. 1ª edición. 2008.
2.” Introducción: la construcción del sujeto lésbico”. Dins de “Lesbianas. Discursos y representaciones”. Ed. Melusina. 1ª edición. 2008.
3. “Apunts sobre la repressió organitzada del lesboerotisme i la masculinitat de les dones en el període franquista”. Dins d’”Homosexuals i transsexuals: els altres represaliats i discriminats del franquisme, des de la memòria històrica”. José Benito Eres i Carlos Villagrasa. Edicions Bellaterra. 2008.
4. “La invisibilitat lesbiana en el franquisme”. Dins d’”Homosexuals i transsexuals: els altres represaliats i discriminats del franquisme, des de la memòria històrica”. José Benito Eres i Carlos Villagrasa. Edicions Bellaterra. 2008.
5.”Libreras y tebeos: las voces de las lesbianas mayores”. Dins de “Lesbianas. Discursos y representaciones”. Ed. Melusina. 1ª edición. 2008.
6. “Las lesbianas en los medios de comunicación: madres, folclóricas y masculinas”. Dins de “Lesbianas. Discursos y representaciones”. Ed. Melusina. 1ª edición. 2008.
*FOTO:
portada del llibre “Elisa y Marcela. Más allá de los hombres”. Narciso de Gabriel. Libros del Silencio, col·lecció Contracorriente. 1ª edició. 2010.
