OPINIÓ
Als anys 90 Andrea Weiss i Greta Schiller, guionista i directora respectivament, ens van sorprendre amb un documental sobre les dones de la Rive Gauche, Paris was a woman, que es va convertir en film de culte.
Ara, Andrea Weiss en solitari ha realitzat Bones of Contention-Pero que todos sepan que no he muerto, la primera pel·lícula de no ficció que explora el tema de la memòria històrica a l’estat espanyol, tot centrant-se en la repressió de lesbianes, gais i transsexuals durant el franquisme.
Andrea Weiss i el cartell de la pel.lícula.
Weiss adora Barcelona, diu que és la seva segona ciutat desprès de Nova York i li encanta desplaçar-s’hi en bicicleta. És doctora en història cultural americana, escriptora, cineasta i una apassionada de les històries “que mai no s’escolten, les de persones reals que s’esborren per la narrativa històrica dominant”. És per això, segurament, que es va interessar per la situació de la comunitat LGBTI durant la dictadura franquista i, en el seu treball d’investigació, va observar que aquesta repressió estava molt relacionada amb la memòria històrica.
“Milers d’històries de repressió i victimització sota el regim de Franco han estat tan reprimides i ocultes que gairebé han desaparegut. Només poden ser recuperades per la memòria de les persones, i aquestes persones envelleixen, es van morint. Però les experiències de les persones LGBTI estan encara més ocultes i reprimides”.
Bones of Contention no només presenta aquestes experiències personals i desconegudes, sinó que les situa en el context de la lluita pels drets humans.
La figura de Federico García Lorca funciona en el documental com a fil conductor d’ambdues temàtiques. “Quan vaig intentar vincular el moviment de la memòria històrica amb la repressió de les persones LGBTI a Espanya, em vaig adonar que aquestes dues línies estan connectades a través de Lorca, que pot ser un símbol de totes dues lluites. Els seus escrits són premonitoris donat que parlen, de forma tan bonica, no només del seu propi destí tràgic sinó també, de manera indirecta, com en un murmuri, dels anhels de les persones LGBTI y del tràgic destí del seu país”.
Tot just quan rodaven a Granada, explica, van tenir una afortunada coincidència: “El mateix dia que vaig entrevistar Laura García Lorca, neboda del poeta, es va descobrir un document que proba, per primera vegada, que el règim de Franco va ser responsable de la mort de Lorca i que la seva homosexualitat es considera una justificació per al seu assassinat. En essència, mostra com sota Franco la repressió política i l’ homofòbia anaven de la mà”.
Tantes incògnites i tant de mutisme en torn aquests temes, sens dubte, l’ha impactat. “Els silencis van fer la investigació molt difícil —afirma—. Les persones que tota la vida han tingut por de parlar no estan disposades a fer-ho davant una càmera. Moltes lesbianes, en particular, no volien aparèixer a la pel·lícula”. Gran part d’aquesta investigació es va fer mitjançant fotografies i metratge d’arxiu i va resultar força complicat, ens confessa, “trobar evidències visuals d’uns fets que la cultura dominant s’ha entestat a mantenir invisibles”.
Ser “estrangera” no li ha facilitat les coses, molta gent li advertia que deixés estar el tema, que no remogués el passat. Ella, però, va seguir perquè, diu: “No crec que només es puguin fer pel·lícules de la pròpia experiència personal o cultural. De vegades, venint de fora pots aportar una nova i important perspectiva. Però abans cal fer una àrdua tasca per tal de conèixer el millor possible el panorama complet del tema i, desprès plasmar-ho en imatges amb respecte i sensibilitat cultural”
Bones of Contention-Pero que todos sepan que no he muerto s’ha presentat en diverses ciutats de l’Estat: Madrid, Barcelona, Vigo, Alacant i Santiago de Compostela. Poques projeccions per a un documental que mereix seure’s a contemplar… i a recordar. Tant de bo torni a les nostres pantalles!
Més informació:
*Isabel Franc és escriptora i còmica de la ploma.
