Samarreta reivindicativa de TV3 (Foto: Lídia Vilalta)
El meu uter no es del ministre, ni del papa, nomès es meu, reclama Isabel-Clara Simó
Amb el recinte de la Capella plena de gom a gom, la periodista Maria Eugènia Ibáñez va moderar una taula d’escriptores al voltant del tema de la Violència contra les dones que, segons l’organització de la BCNegra i Criminal, és un bon ‘espai per denunciar i combatre una conducta irracional que afecta dones de totes les edats i condició’.
Les convidades a debatre van ser l’escriptora i periodista Isabel-Clara Simó, l’escriptora Gemma Lienas i la productora cinematogràfica Verónica Vila-San-Juan, tot just iniciada en l’ofici de novel·lar.
La moderadora plantejava les seves preguntes a la taula, però el desig d’oposar-se a determinades polítiques publiques i creences, feia que algunes intervencions comencessin amb opinions prèvies i diverses de les autores. De fet, Isabel-Clara Simó abans de contestar com s’ha d’afrontar en la novel·la aquesta Violència contra les dones, va explicar que, per a ella, hi ha dos tipus de novel·la negra: a) la d’enigma, on la intriga convida a buscar la persona assassina i b) la de denúncia, on l’escriptura serveix per analitzar ‘el costat tèrbol de la societat’ des de la investigació d’un delicte.
L’escriptora va aprofitar també l’escenari per fer una denúncia especial sobre els menors homosexuals que pateixen assetjament sexual en els patis de les escoles. De manera que, segons Simó, no cal ser dona per denunciar qualsevol tipus de violència i, en concret a la novel·la negra, li agrada el crim perfecte.
Verónica Vila-San-Juan, va explicar que per evitar només un únic punt de vista, ja sigui de dones o homes en qüestions de violència, ella ha escrit la seva primera novel·la, Impunitat, amb Andreu Martín i així inclou dos punts de vista. I opta també pel crim perfecte, per exemple, en la seva novel·la, ‘com els maltractadors surten lliures dels jutjats’ ella els fa segrestar per una mena de sicari i els empresona per sempre, amb l’acord del co-oautor.
Gemma Lienas va afirmar, sense empatx, que escriu des del seu punt de vista i des d’un determinat ambient i context; A més, va criticat el que es pretén anomenar ‘ literatura de dones; em posa malalta’ afirmà i va qüestionar per què no es jutja a Gabriel García Márquez tot i ser patriarcal i egocèntric especialmente en la seva novel·la ‘Memòria de les meves putes tristes‘ (2004).
D’esquerra a dreta Ibáñez, Simó, Vila-San-Juan i Lienas. (Foto Carmen Grimoldi)
Atenció amb l’assetjament moral i psicològic
Lienas va recordar que el cas d’ Ana Orantes (la dona assassinada pel seu marit després d’explicar la seva situació a la televisió, a finals dels anys noranta) va ser el detonant de la visibilització d’aquesta terrible realitat a la societat espanyola. Personalment, per a ella va ser el llibre de la doctora francesa Marie-France Hirigoyen ‘L’ assetjament moral: el maltractament psicològic en la vida quotidiana‘, que va llegir quan vivia a Estrasburg el que li va mostrar totes les cares de la violència.
En aquella època, Lienas va escriure el ‘Diari lila de la Carlota‘. I va afirmar que aquests temes son dels que conversa en les seves xerrades amb l’adolescència a les escoles, perquè ‘el control és un tipus de violència i compte amb els missatges telefònics que pregunten constantment on ets !!!’ va alertar.
Isabel-Clara Simó, que creu que la novel·la ni és didàctica ni adoctrinadora, va recordar antics casos d’homes violents les dones dels quals opinaven fins i tot ‘m’ho he merescut’. Entre ells va citar el poeta Puig i Ferrater en la seva relació amb una ballarina de Paris. ‘Li va trencar el crani amb una planxa de les antigues de ferro, però no el van detenir perquè no era la seva esposa’. Si ho hagués estat, va afirmar, la policia francesa l’ hauria arrestat, i va destacar que algunes ‘dones són les portadores del masclisme’. Ella va reclamar, però, la total llibertat de decisió de totes les dones en afirmar que ‘el meu úter és meu i de ningú més, ni del ministre, ni del papa’.
Gemma Lienas va tornar a expresarse en contra en exclamar que els seus llibres sí que tenen voluntat d’ajuda i són menys literaris. I aquest és el cas dels Diaris de Carlota (el blau, el lila i el vermell). I aprofità el seu torn per advertir els pares assistents al debat que ‘les seves nenes estan sotmeses a la violència sexual; tots els nois els demanen que es depilin el pubis perquè l’única referència i model que tenen és la pornografia’, afirmà.
Ella ‘les anima a buscar-se altres parelles que les facin gaudir el sexe d’igual a igual’. També va recordar que en algunes lletres de ‘música rap es viola, i això és el que va calant com a model ‘.
Vila-San-Juan va opinar que això és un problema d’educació, però, Lienas va recordar que els inputs externs i de la xarxa són masses i que els pares ja no els controlen. Així que va insistir que ‘els models es poden i s’han de modificar per incloure el respecte cap a la dona’.
De femmes fatals a protagonistes
Sobre si les dones escriptores han ajudat a canviar els estereotips, hi va haver disparitat d’opinions; per a Gemma Lienas sí que ‘les dones han fet canviar les mirades sobre determinats temes, com l’adulteri femení, perquè, a més, de l’adulteri masculí no se’n parlava’ i aquesta mirada es deu a la revolució que ha significat l’accés a l’educació per part de les dones.
Isabel-Clara Simó va opinar que és la decadència de les religions el que ha permès aquest nou punt de vista i, sobretot, el canvi en el llenguatge; han desaparegut frases com ‘la va posseir’ … Per Verónica Vila-San-Juan no és sinó la incorporació de la dona al treball el que ha fet canviar perspectives.
Finalment, totes van consensuar que ‘ l’accés al vot, a la cultura i a la independència econòmica’ ha funcionat com l’eix vertebrador de tots aquests aspectes que han estat com’ els vasos comunicants’ per a la qüestió principal: la llibertat d’elecció i decisió de les dones. Hem passat de ser la ‘dona fatal o la secretària a ser les protagonistes de les nostres vides’ conclòs.
Sense Mitjans Públics no hi ha Democràcia
Una altra de les taules multitudinàries va ser el debat que buscava culpables de l’ assassinat del periodisme (Qui ha Assassinat el periodisme?), moderada per Ignacio Escolar i amb la presència de l’escriptora i periodista Maruja Torres i els també periodistes, Pere Rusiñol i José Sanclemente. En aquest debat, l’organització de la BCNegra i Criminal, es va solidaritzar obertament amb TV3 al exposar una de les seves semarretes en què es llegia que Sense mitjans públics no hi ha democràcia.
