Per Ana Rodríguez García *
A finals del mes de maig passat va visitar Astúrias la reconeguda advocada feminista Monserrat Fernández Garrido, convidada per Astúrias Laica, Tertúlia Feminista Les Comadres i Asamblea Feminista Asturiana (ASFEMAS) per presentar “Tres generaciones rebeldes”, llibre en què desgrana la història de la seva família, que és la història amb prou feines explicada sobre els anys que segueixen a la Guerra Civil, o com es “transiciona” des de la brutalitat a través de la pobresa del poble i sobre els cossos i les forces de les dones.
És un exercici de memòria personal, històrica i feminista. Feminista perquè duu a terme una anàlisi completa i, sense deixar-se encegar per la brillantor de l’heroïcitat masculina de la lluita clandestina per la llibertat, descriu la realitat tal com és per a la meitat del gènere humà, les dones, pobres entre els pobres, reprimides entre els reprimits, les que viuen sota dues dictadures, la pública i la domèstica.
Taula de la presentació al Museo Barjola de Gijón
Les organitzacions esmentades han unit esforços en l’intent de no permetre que el silenci abocat sobre la vida i les experiències de les dones es perpetuï en l’anomenada Memòria Històrica, que no serà tal si no posa llum sobre elles. En cas contrari serà, com a molt, Memòria Històrica Masculina i ni tan sols això, atès que la resistència antifranquista desenvolupada pels homes trobava suport a la tasca desenvolupada per mares, esposes, filles i germanes, militants o no, que, a més, no tenien on amagar-se i patien una salvatge repressió.
En aquesta línia de treball memorialista feminista, un any abans havien donat a conèixer la història investigada per Fermina Cañaveras sobre Ravensbrück, el camp de concentració de l’Alemanya nazi per a dones, que va divulgar de manera novel·lada -per la destrucció massiva de les dades sobre les pràctiques d’aquest camp en particular, l’oblit de la societat i el silenci de les víctimes, que dificultaven la completesa de la investigació- a “Putas de campo” (després donaria lloc a “El barracón de las mujeres”). Fermín Cañaveras explicava que el seu llibre va néixer gràcies a tres dones. La història que els homes -botxins i companys de captiveri, alguns fins i tot camarades- han estat capaços de fer de les dones al “camp del qual mai no es parla” ens porti a la tristor. La història dels darrers 50 anys ens fa sentir que la Guerra Civil es perd cada dia, amb l’oblit i amb l’afront.
Aleshores apareix un llibre nascut gràcies a tres generacions de dones, que només podia ser escrit per una persona amb la força, l’entusiasme i l’alegria de Montserrat Fernández Garrido: Tres generacions rebels.
Dijous, 23 de maig, arribava la reconeguda feminista a Gijón per, sense descans, acudir a la presentació del llibre que se celebraria al Museu Barjola. Allí va poder filar brillantment allò personal amb allò col·lectiu: va començar, com ho fa al llibre, parlant del seu naixement a la Maternitat de Barcelona, on va ser lliurada per la seva mare de ser venuda com tants nadons pels quals es pagaven grans sumes de diners i que eren arrabassats a les seves mares recent parides, normalment sota pretext de mort prematura. Criada en una barraca, sense aigua corrent ni electricitat, va passar fred mentre aprenia a escriure i recitar poesia, per després estudiar fins arribar a ser la famosa advocada feminista en què es convertiria. Res d’això no es pot entendre sense mirar enrere i esmicolar les restes de país que van quedar després de la guerra i els anys més durs de la repressió, l’indestructible optimisme dels que actuaven en la clandestinitat. El pare, que li va transmetre l’amor per les lletres, era militant d’esquerres, torturat i condemnat a dotze anys de presó. Abans que ell, el seu avi matern ja era un heroi, recordat amb afecte a la província de Granada, que es va veure obligat a “anar-se’n” a la muntanya després de ser advertit que el buscaven per fer-li la “passejada”. Va passar 9 anys a la muntanya, sent dirigent d’una nombrosa partida. No només els homes de la família patien tortura i persecució. L’àvia i la mare de l’autora van patir la persecució i la repressió, la crueltat i la manca d’humanitat dels torturadors, que mai no han hagut de retre comptes pels seus actes en un gir inesperat d’una mena de política de reconciliació que ha volgut esborrar part de la història.
Fernández Garrido deixa clara la seva posició, la seva mare i la seva àvia van ser heroïnes silenciades: els herois eren moltes vegades opressors. Ho eren a casa seva, ho eren amb les dones de la seva família, de les que esperaven que els servissin i a les que podien maltractar. I res d’això no ha de ser silenciat, encara menys pels que volen mantenir encesa la flama de l’esperança de la República, de la llibertat i de la igualtat.
El llibre aborda finalment la tercera generació d’aquesta saga de lluitadores: la seva. Montserrat Fernández Garrido és una militant feminista i ens parla del moment actual i dels motius per continuar sent feministes. Entre altres coses, aborda la prostitució, el lloguer de ventres i les granges de dones embarassades “estabulades”, la mutilació genital de nenes i l’assetjament i la violència sexual quotidiana que vivim les dones.
Entrevista i donació del llibre al director i a la bibliotecària de la Biblioteca Pública Jovellanos
Després d’aquesta interessant i reeixida presentació en què el públic guardava absolut silenci, l’endemà, l’autora va acudir a una cita amb personal de la Biblioteca Pública Jovellanos acompanyada de representants de les associacions amfitriones per lliurar un exemplar dedicat destinat al préstec interbibliotecari de Astúries.
Un dels bonics racons de la llibreria Una habitación própia
Aquella tarda del divendres 24 de maig, l’autora va acudir a un segon acte, convidada per la llibreria feminista de Gijón, L’habitació pròpia, consistent en un col·loqui precedit d’una petita entrevista en directe, que es va centrar en l’activisme i les experiències de l’advocada. L’abús sexual a menors, nenes i nens per part de membres de l’Església catòlica a Espanya va ser un tema central en aquesta activitat que només va acabar quan va arribar l’hora de tancament.
La guerra no es perd cada dia si una tercera generació no només manté la flama encesa, sinó que encén la metxa. I això és el que transmet Montserrat Fernández Garrido en les seves intervencions i en la seva obra: hi ha esperança.
*Ana Rodríguez García. Feminista jurista. Tertulia Feminista Les Comadres. ASFEMAS.
