OPINIÓ
Per Carme Ballús Molina
Si debatre és confrontar opinions amb algú altre, argumentar les pròpies i escoltar les alienes, entenem que la riquesa del debat no consisteix en què algú imposi la seva opinió, sinó que cadascuna de les persones que hi participin ampliïn la seva mirada sobre aquella qüestió.
Aquestes reflexions venen a tomb arrel d’un “Vermutejant” que vam fer el diumenge 21 de novembre a l’Ateneu Popular La Tintorera de les Franqueses, que duia per títol “El llenguatge inclusiu: obrim la mirada”, on vam debatre sobre el llenguatge inclusiu i les seves implicacions.
La més important, al meu parer, és que la identificació del masculí genèric no com una categoria gramatical pròpia de la nostra llengua -i de la resta de llengües romàniques- sinó com una qüestió hereva d’un món patriarcal, afecta l’estructura de la llengua. Quan per evitar l’ús del masculí genèric desdoblem masculí i femení i per exemple, enlloc de “Els exiliats” diem “Els exiliats i les exiliades”, la resta d’elements de la frase hauran de concordar. “Els exiliats i les exiliades lluitadors i lluitadores”. O bé ho adjectivem en masculí, i així tornem al genèric habitual en català: “Els exiliats i les exiliades lluitadors” o bé adjectivem en femení: “Els exiliats i les exiliades lluitadores”, frase que en realitat ens està parlant de tots els exiliats i només de les exiliades que són lluitadores, de les altres no.
Per a preparar el “Vermutejant” vaig pouar els arguments en la meva pròpia experiència a l’hora d’escriure, en la pràctica com a docent i en la lectura dels articles recopilats al llibre recentment publicat per Eumo Editorial i editat per Carme Junyent “Som dones, son lingüistes, som moltes i diem prou”, on traductores, escriptores, docents, filòlogues i lingüistes donen la seva opinió sobre el tema del llenguatge inclusiu. Tot i anar en una direcció semblant, el ventall de posicions és variat, ja que van des de la més ferma oposició a tot allò que acostumem a entendre com a tal llenguatge fins posicions més contemporitzadores.
Els inconvenients d’aquest llenguatge inclusiu que més apareixen als articles del llibre esmentat i que en bona part comparteixo, són que el desdoblament constant del masculí i el femení, les reiteracions de genèrics com “professorat” o “jovent” o l’ús sovintejat i redundant del mot “persona” en expressions com “persona membre”(Si ets membre d’una associació, certament ets una persona) són elements que acaben despullant el text escrit o el discurs oral d’allò que l’hauria de caracteritzar: agilitat, vivesa i precisió.
De mica en mica, reflexionant sobre tot plegat, es va anar configurant dins meu el que vaig creure que eren les qüestions essencials per posar les bases per a un debat. La més important, que la llengua és viva, canvia amb el temps i es construeix entre tots els qui la parlem. Per tant, si la tendència de la societat és fer present el món femení arreu i també en el llenguatge, hi ha elements lingüístics que probablement persistiran i s’ampliaran, com la feminització de totes les professions. També el desdoblament masculí-femení en textos breus. D’altres elements d’incorporació més recent, com l’ús del femení com a genèric o les formes que exclouen el binarisme, com “totis” enlloc de “totes” o “tots”, el temps ho dirà, depenent sempre de l’arrelament que acabin tenint entre els parlants.
Al debat de La Tintorera un dels participants va defensar amb convicció l’ús del femení genèric en substitució del masculí genèric, argumentant que si fins ara s’havia fet servir el masculí plural com a genèric (“Tots som necessaris”, per exemple) i la societat volia fer visibles les dones, ell lluitaria en l’altre sentit i utilitzaria sempre el femení plural com a genèric (“Totes som necessàries”, hi hagi o no homes a la sala). Jo no en soc partidària, però també penso que qui ho té clar està bé que ho defensi, que ho practiqui i si algun dia tothom qui parla en català s’adreça a la resta de parlants en femení, potser l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) no tindrà més remei que acceptar-ho. Si no, quedarà com una qüestió pròpia d’una època o d’un sector de gent. És així, la llengua: és viva.
El debat del llenguatge inclusiu és ampli i té força més matisos, però en mirar de posar les bases per a la conversa vaig tenir clar que volia fer molt presents dues qüestions més: Una, que si l’objectiu que perseguim és fer visibles les dones en allò que escrivim, les dones hem d’aparèixer als llibres de text; als assajos sobre història de la pintura o de la música; als llibres de ciència; arreu on hem estat amagades durant segles perquè la història s’ha explicat sempre des d’una visió androcèntrica. Està molt bé que coneguem Galileo Galilei, però interessem-nos també per la seva filla Virgínia Galilei, que va ser una de les botàniques més importants del segle XVII. Que molt bé que parlem de la vaga dels miners d’Astúries, però parlem també de les dones que els recolzaven. Valorem les composicions de Robert Schumann, però també les de la seva esposa Clara Schumann. I finalment, que es deixi de parlar de nosaltres només com “la filla de”, “la dona de”, o “la germana de”. La història, gran o petita, s’ha construït també des del món femení.
L’altra qüestió, i per sort també va sortir al debat, és que fent servir el masculí genèric habitual o bé entrant a una sala amb homes i dones i dient “Hola a totes” o per escapar del binarisme masculí-femení, el recent “Hola a totis”, l’essencial és que seguim parlant català. Perquè si no exercim els nostres drets lingüístics, d’aquí uns anys no ens caldrà debatre sobre facetes de la llengua catalana perquè no la tindrem, ras i curt.
