OPINIÓ
Quan discutim sobre l’augment de la desigualtat, de la pobresa, dels empresonaments, de les execucions immobiliàries i altres injustícies, si simplement participem en discussions concretes sobre l’augment de la disparitat, no captarem una realitat més àmplia que hauríem enfrontar.
Necessitem un nou llenguatge. Utilitzo el terme «expulsions» per assenyalar la radicalitat d’aquest canvi necessari.(1)
Per exemple, necessitem un nou llenguatge per expressar el fet que un nombre creixent de persones adultes dels barris pobres dels Estats Units mai ha tingut una ocupació; l’expressió “aturat de llarga durada” és massa difusa i no aconsegueix captar una condició estructural radical. El nostre llenguatge ha de reconèixer que els 52 milions de persones identificades per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) com «persones desplaçades» gairebé mai tornen a casa, a causa que les seves «llars» han estat substituïts per nous edificis luxosos, per una plantació o per una zona de guerra. En realitat, tant els aturats de llarga durada com els desplaçats han estat expulsats de la societat.
Aquestes i moltes altres expulsions adopten formes específiques en cada lloc del món, i tenen continguts específics en diversos àmbits: economia, societat, política. De fet, són tan específics en cada lloc i en cada àmbit -i són estudiats en general en aquests contextos tan específics- que és difícil veure que potser siguin les manifestacions superficials de tendències més profundes que transcendeixen aquestes divisions clàssiques. Per tornar als dos exemples esmentats: els experts en la desocupació de llarga durada en el Nord Global no estudien als desplaçats al Sud Global, i viceversa. I, no obstant això, a la base, aquests desplaçaments comparteixen un element simple i comú: hi ha persones que són expulsades (en general de forma permanent) fora del que havia estat la seva vida.
Hem de trobar formes de discutir les vores sistèmiques ocultes a l’interior del territori d’allò nacional. Aquestes vores no s’han de confondre amb les fronteres nacionals o altres divisions politicoadministratives, tot i que en alguns casos poden coincidir. A més, una vegada que els aturats o els desplaçats, o altres de les tantes versions dels expulsats, creuen aquesta vora sistèmica, s’invisibilitzen; són menys propensos a ser part del càlcul del PIB per càpita o d’un cens. S’invisibilitzen quan s’aplica a les persones, als llocs, a les petites empreses que fracassen, als barris destruïts pels huracans, als barris desolats per les execucions hipotecàries, etc.
Totes aquestes expulsions, i altres que no s’esmenten aquí, coexisteixen amb el creixement de “la” economia, fins i tot malgrat que l’espai de l’economia s’està contraient. Aquesta coexistència del creixement (mesurat de la manera convencional) amb les expulsions incrementa la invisibilitat d’aquells que són trets del seu treball i de la seva llar.
Les formes complexes de coneixement que admirem entren en joc en moltes d’aquestes expulsions -en particular, les matemàtiques avançades utilitzades en els algoritmes de les finances, i les innovacions legals complexes que permeten l’apropiació massiva de les terres que es van disparar el 2006. Penso que aquesta mala utilització del coneixement és un tema important en la nostra economia política global actual. Posa en relleu el fet que formes de coneixement i intel·ligència que respectem i admirem sovint es ttoben en l’origen de llargues cadenes de transaccions que poden acabar en simples brutalitats. Un exemple d’una expulsió simple seria la dels treballs insalubres i mal pagats que formen part de les complexes lògiques d’externalització. Les formes complexes de coneixement produeixen grans expulsions, com quan es construeix una enorme presa que enterra pobles sencers i terres de cultiu, fent visible la seva banda destructiu.
Certs casos extrems fan marcadament visible la mala utilització del coneixement. Per exemple, les anomenades hipoteques subprime que es van desenvolupar en la dècada del 2000 eren part d’un projecte financer destinat a desenvolupar nous tipus de valors recolzats per actius i un deute amb garanties. No s’han de confondre amb les hipoteques subprime del període anterior, patrocinades per l’Estat, i destinades a ajudar a tenir una casa a les famílies amb ingressos realment modestos.
Les noves versions de les hipoteques subprime van utilitzar les llars modestes que van participar en el joc per satisfer la creixent demanda de valors recolzats per actius dels inversors, en un mercat on el valor extraordinari dels derivats era de 630 bilions de dòlars, és a dir, 14 vegades el valor del PIB mundial.
Els inversors estaven demanant a crits alguns valors recolzats per actius reals, no només derivats sobre taxes d’interès o elements que funcionessin mitjançant llargues cadenes d’hipotètics. La complexitat de l’enginyeria financera es va desplegar per desvincular el (modest) valor real dels habitatges i de les hipoteques dels valors recolzats per actius dirigits als circuits de les altes finances. Es van utilitzar diverses maniobres financeres per camuflar la petitesa dels béns materials reals. Es van desenvolupar mecanismes per part de les altes finances a esquena de “la gent comuna”. L’objectiu consistia a desvincular-se’n, encara que els compradors de la casa no podien pagar-la, això realment no importava -el grup d’alts inversors ja hauria guanyat els seus diners, i només aquells que mantinguessin les hipoteques patirien amb l’eventual crisi.
Quan aquesta curta i brutal història va acabar en 2010, s’havien signat més de 13 milions d’aquests contractes, i 9 milions de llars -el que podria equivaler a uns 30 milions de persones o més- havien perdut les seves llars, segons la Reserva Federal. Ara aquest mecanisme s’està desenvolupant a Europa, on cada any centenars de milers de famílies estan perdent les seves llars. Una de les xifres més altes d’execucions hipotecàries a Europa procedeix d’Alemanya, el país que pensàvem que havia evitat totes les formes de crisi.
Quan els considerem a tots en conjunt, les diverses expulsions entre països poden tenir un major impacte en la formació del nostre món que el ràpid creixement econòmic de l’Índia, la Xina i alguns altres països. De fet, aquestes expulsions poden coexistir amb el creixement econòmic si ho calculem amb les mesures estàndard.
Però aquestes expulsions no ocorren per casualitat; s’elaboren. Els mecanismes d’aquesta “elaboració” van des de polítiques elementals a tècniques complexes que requereixen coneixements especialitzats i formes d’organització intricades. I els canals d’expulsió varien molt. Inclouen des de les polítiques d’austeritat que han ajudat a reduir la mida de l’economia de Grècia i d’Espanya fins a les polítiques ambientals que permeten les emissions tòxiques de les enormes operacions mineres.
Històricament, sovint els oprimits s’han aixecat contra els seus “amos”. Avui dia, tot i els moviments de resistència a tot el món, tal oposició sovint és frenada per la forma en què els oprimits han estat expulsats, ja que sobreviuen a una gran distància dels seus opressors. Abordar aquesta realitat de forma completa requerirà reconèixer el caràcter radical d’aquestes expulsions -un lleuger creixement de l’ocupació, una mica més d’ajuda per a l’habitatge: res d’això serà suficient per restaurar les dimensions de la justícia social en aquest món.
Saskia Sassen és catedràtica de Sociologia a la Universitat de Columbia a Nova York i professora visitant a la London Schoool of Economics. Especialista en temes com la globalització, l’urbanisme i les migracions humanes, el 2013 va ser guardonada amb el Premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials. El seu últim llibre és Expulsions: brutalitat i complexitat en l’economia global (Katz, 2015)
[1] Aquest assaig i la xerrada en Disposable Life es basen en el meu últim llibre: Expulsions: brutalitat i complexitat en l’economia global (Katz, 2015).
Traducció per David Torres Pascual
Publicat:www.sinpermiso
