Acabo d’escriure el títol i veig que queda bé, però que no és ben bé veritat perquè coneixem gent que ha anat al Japó i no està tan lluny. Tenim ben a prop restaurants japonesos, ens arriba el cinema japonès, tenim bones traduccions de literatura japonesa i enguany un autor japonès, Haruki Marakami, ha rebut el premi Princesa d’Astúries de les Lletres. I també fa poc que va sortir la notícia que uns instituts catalans ofereixen el japonès com a llengua estrangera.
I fins i tot podríem dir que el Japó està a prop per l’origami i pel manga, que són molt populars i perquè fàcilment reconeixem la silueta del mont Fuji/ Fujiyama… I també perquè, quan es parla de desastres nuclears, desgraciadament tenim el record inoblidable del bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki i de l’accident de la central de Fukushima.
A la meva primera joventut vaig fer amistat per correu postal (ho dic així perquè es vegi el pas del temps) amb un estudiant japonès que va venir a visitar-nos.
Em va regalar un diccionari de japonès i llibres infantils fàcils per si m’animava a aprendre la llengua. A classe quan explicava els diferents alfabets m’agradava ensenyar aquests materials i reconec que el hiragana, el katakana i els kanji japonesos interessaven sobretot per la seva estètica. També pels anys 70 vaig llegir Mishima i Marguerite Duras (a la biblioteca de Ca la dona podeu trobar molts dels seus llibres) i vaig veure Hiroshima mon amour al cine i Madame Butterfly al Liceu.
Una lectura molt generalitzada d’aquells anys 70 era Adolescencia, sexo y cultura en Samoa de l’antropòloga Margaret Mead, llibre que també tenim a la biblioteca. En canvi no trobo un altre llibre llegit aleshores, El crisantemo y la espada: los patrones de la cultura japonesa de la també antropòloga Ruth Benedict que va tenir una important relació professional i sentimental amb Margaret Mead.
Aquest llibre de Ruth Benedict (1887-1948) va ser escrit a petició de l’Oficina d’Informació de Guerra dels Estats Units per veure si es podia entendre i preveure el comportament dels japonesos a la segona guerra mundial i va tenir molta influència en les idees occidentals respecte de la cultura japonesa i, quan es va traduir al japonès l’any 1948, també va afectar als propis japonesos, malgrat que es tractava d’una recerca de cultura a distància. Les expressions encunyades aleshores de “cultura de culpa” i “cultura de vergonya” foren claus en les discussions més enllà de l’acadèmia.
Sembla que Benedict va ser qui va aconsellar que la continuació del regnat de l’emperador japonès fos part de l’eventual oferta de rendició al final de la guerra. De tota manera, es diu que hi ha hagut tants canvis al Japó des de la guerra que Ruth Benedict no reconeixeria la nació que va descriure l’any 1946.
Parlant del Japó hi ha una autora belga de llengua francesa que té una forta relació amb el Japó que es pot dir que és la seva terra natal perquè el seu pare va ser-hi ambaixador. Es tracta de Amélie Nothomb (1966) que del seu període a Tòquio va escriure dues novel·les Estupor i tremolors i Ni d’Eva ni d’Adam. Jo diria que si consulteu el catàleg de la biblioteca de Ca la dona pràcticament podeu trobar-hi tots els llibres d’aquesta autora.
Continuem amb llibres, però ara d’autores japoneses. Comencem per la clàssica Murasaki Shikibu que fou escriptora, poeta i dama de companyia a la cort imperial i que va ser pionera de la literatura japonesa i mundial amb la novel·la Genji Monogatari El relat de Genji. La popularitat de la seva obra la va portar a la cort de l’emperadriu Akiko com a dama de companyia fins a l’any 1013. L’any següent, va morir i la seva tomba es conserva en l’antiga capital Kyoto. També de Murasaki se’n conserva un diari, Nikki.
Genji monogatari és una extensíssima narració que refereix la vida i aventures amoroses del fictici príncep Hikaru Genji i dels seus descendents intercalant tota mena de narracions testimonis de la societat de la seva època i curts poemes que s’intercanvien els personatges. El conjunt expressa la malenconia existencial motivada pel contrast entre el refinament aristocràtic i les belleses de la natura, i els patiments i misèries dels personatges femenins. També té el rerefons de la filosofia budista.
Veig que al Centre de documentació no tenim les obres de Murasaki Shikibu i faig donació d’una versió de Romance del Genji de l’editorial Juventud de 1941 i el Diari, publicat per Edicions de l’Eixample l’any 1990.
I fent un salt en el temps fins a l’actualitat acabo presentant Yōko Ogawa (1962) els llibres de la qual sí que els tenim a la biblioteca gràcies a la donació de les germanes Glòria i Esther Roig. És una escriptora japonesa en actiu de gran anomenada, que publica des de l’any 1988 amb gran èxit obres de ficció i no ficció, algunes de les quals han estat portades al cinema. Per a mi els títols d’alguns dels seus llibres són molt suggestius com La fórmula preferida del profesor, La residencia d’estudiantes, La niña que iba en hipopótamo a la escuela, totes elles d’editorial Funambulista.
Avui només faig una ràpida presentació d’aquesta autora que ha rebut nombrosos premis perquè confesso que només l’he llegida a trossos. Quan l’hagi llegit de debò ja us l’explicaré més detingudament… perquè el Japó està lluny, però no tant.
