La jugadora de bàsquet de la lliga universitària nord-americana Brittney Griner, un nou cas de visibilitat lèsbica que passa desapercebut
Mentre a les nostres contrades continuem esperant amb candeletes la sortida de l’armari d’alguna dona de rellevància pública, en altres països com els EUA ja fa anys que s’ha superat aquest estadi i se centren ara en analitzar com són rebudes en societat aquestes declaracions públiques d’homosexualitat, sobretot si provenen de dones que, a més, es dediquen a l’esport.
És per això que el diari The New York Times ha comentat abastament el cas de la Brittney Griner, una jove nord-americana de 22 anys que fa 2,03 m d’alçada, juga a la lliga universitària de bàsquet NCAA a l’equip de la Baylor University (Waco–Texas) i ja és considerada com la Michael Jordan del bàsquet femení, és a dir, com la millor jugadora del món.
Fa pocs dies ha dit públicament que és lesbiana. Aquesta seria, sens dubte, la notícia al nostre país; però als EUA el titular ha estat un altre de ben diferent en alguns dels pocs mitjans que n’han volgut parlar: “Female Star Comes Out as Gay, and Sports World Shrugs” (“Una estrella de l’esport femení surt de l’armari i l’esfera esportiva no s’immuta”), diu el titular de The New York Times. Segons aquest diari, un dels més prestigiosos dels EUA, la notícia hauria d’haver despertat l’interès de molts més mitjans de comunicació generalistes i hauria d’haver servit, com a mínim, per reobrir el debat social sobre l’homosexualitat femenina. El mateix article afirma que, si hagués estat un esportista home qui s’hagués declarat gai públicament, la notícia hauria estat una bomba mundial.
També son ‘invisibles’
Per sort, hem tingut l’oportunitat de comprovar-ho. El 29 d’abril, el jugador de bàsquet nord-americà Jason Collins ha aparegut a la portada de la revista Sports Illustrated com el primer jugador de l’NBA en actiu que ha sortit de l’armari. Tot i que la notícia de la Brittney Griner va saltar a la premsa fa més d’una setmana, és a dir, que porta bastants dies d’avantatge en relació al cas Collins, si busquem a Google “Jason Collins basketball gay” es comptabilitzen al voltant de 188 milions de resultats de la cerca, mentre que “Brittney Griner basketball lesbian” en comptabilitza al voltant de 46.200. Aquestes xifres són del 30 d’abril i deixen clar que la dimensió i l’abast d’una i altra notícia són bastant diferents, tot i que també hem de tenir en compte que la jove jugadora encara és a la lliga universitària, mentre que en Collins és un jugador veterà amb dotze anys d’experiència a la lliga professional nord-americana.
Tot plegat ens fa concloure, altre cop, que les lesbianes no interessen i que les lesbianes esportistes, encara que siguin d’elit, encara interessen menys. Sembla que interessa tan poc parlar-ne que la majoria de mitjans de comunicació les neguen i les invisibilitzen encara que elles mateixes vulguin fer-se visibles. ¿Potser perquè les lesbianes com la Brittney, orgulloses de ser com són i competents en allò que fan, no responen als estereotips definits habitualment des dels mitjans de comunicació?
Raquel Platero explica que “las representaciones de las lesbianas están construidas alrededor de arquetipos e imágenes estereotipadas. Están hechas por y para la audiencia heterosexual, que promueve imágenes que refuerzan la feminidad de las lesbianas pensadas como icono erótico para los varones y que las muestra dentro de los patrones de género deseables para las mujeres: ser madres y esposas”¹. I que consti que la Brittney Griner és un cas extraordinari: va ser nomenada Jugadora de l’Any 2012 per l’AP i millor jugadora de la Final Four de la NCAA; és la primera dona que ha anotat més de 2.000 punts i que ha fet més de 500 taps a la lliga universitària nord-americana.
En resum: una dona rellevant del món de l’esport diu que és lesbiana i ningú no ho comenta. Això seria genial si volgués dir que el fet de ser lesbiana no té cap importància i no ha d’interferir negativament en la seva carrera; però seria desastrós si impliqués, altre cop, la voluntat de negar, silenciar i invisibilitzar el lesbianisme per tots els mitjans. I pel que s’explica a l’article del diari nord-americà, per desgràcia ens trobem més aviat davant del segon cas.
¹Raquel (Lucas) Platero. Las lesbianas en los medios de comunicación: madres, folclóricas y masculinas. Ed. Melusina, 1ª edición 2008
