OPINIÓ
L’any 2015 l’orangutana Sandra es va convertir en el primer exemplar d’una espècie animal considerat jurídicament com a persona no humana.
Amb 33 anys, la justícia argentina li va reconèixer els seus drets. La història és entendridora. L’AFADA (Associació de Funcionaris i Advocats pels drets dels Animals) tot considerant que la Sandra vivia en condicions degradants per estar tancada en una capsa de ciment, va portar el cas als tribunals. El govern de la ciutat de Buenos Aires, propietari del zoo on vivia, va haver de garantir-li “les condicions naturals d’hàbitat i les activitats necessàries per tal de preservar les seves habilitats cognitives”. I tot va ser gràcies a una jutgessa, Elena Liberatori, qui, a més, i segons relaten les cròniques, es va fer molt amiga de la Sandra.
A mi tot plegat em sembla alliçonador i al meu Quillo, no diguem. “Jo també soc persona no humana, mama?”, em preguntava l’altra dia, sempre a la seva manera, és clar. “Tu ets més humà que molts de dues potes”, va ser la meva resposta. El meu Quillo va de per tot comportant-se com una personeta sociable, educada i cívica. Mai no deixa una caqueta on no toca (i si ho fa, ja la recullo jo), no borda, no es baralla amb ningú i no mossega ni a qui jo desitjaria que ho fes. Si anem a un lloc públic, jeu on li pertoca, abans d’un semàfor s’atura, accepta estoic les carícies de qui el vulgui tocar, tot i no haver demanat permís…, en fi, una joia. Aleshores, per què no el deixen entrar a determinats llocs on sí tenen accés criatures que cabriolen com energúmens allerades per les seves famílies? Haureu comprovat que a la platja, per exemple, hi ha més porqueria humana que canina. Plàstics, ampolles, tampons, preservatius… de tot se’n troba; i els maleits hams, deixats de la mà de pescadors irresponsables, amb el perill de clavar-se als peus humans o foradar els estómacs canins. Poca broma! Però no està sancionat, en canvi, passejar tranquil·lament amb el teu pelut o peluda, llençar-li una pilota a l’aigua i comprovar com la rescata fidel i te la porta a la mà representa una multa d’entre 600 i 3.000 € depenent de la població. (Veieu legislació).
Reconec que el meu instint maternal és nul, però he treballat molts anys amb la mainada i espero que això compti a l’hora de reconèixer-me aquesta afirmació: el meu gos es porta més bé que moltes criatures de dues potes, i —afegeixo— que qui les va parir directa o indirectament. Però, si algun cop he gosat queixar-me de la conducta incívica d’alguna d’elles, aviat ha sortit l’adulta de torn, en general la mare visiblement ofesa, per replicar-me: “És que és un nen” (tot i ser una nena, tant se val). Gran descobriment!. Doncs precisament per això se li ha d’explicar que, quan vius en societat, cal seguir unes normes mínimes tan senzilles com que els seients del transport públic no són trampolins, el terra de l’ambulatori no és una piscina, les taules del restaurant no es fan servir de trinxeres, etc. etc.
Foto:La Sandra, el Quillo i el Xupito”
La prova irrefutable que les nostres mascotes són persones no humanes és la resposta que generen a les xarxes socials. Al meu Facebook rebo una mitjana per entrada de 15 likes, 3 o 4 comentaris i un o dos cops compartit (com a màxim, l’última vegada que vaig recomanar un curs de literatura només dues persones van clicar el ditet de “m’agrada” i ambdues són habituals dels likes posi el que posi. Emocionant!). Però si publico una noticia del meu Xupito el percentatge es dispara a uns 200 likes, més de 40 comentaris i ves a saber quants cops compartit. En qualsevol cas, Xupito, el gat blanc, insolent, malcarat i consentit té molt més èxit que jo i les meves cabòries.
I no vull ficar-me en política. Quants governants hi ha que borden, mosseguen i es barallen més que el meu Quillo, són més insolents que el meu Xupito, embruten més que tots dos plegats i, ves per on, acumulen més fallowers, més vots, més reconeixement… tot i deixar milers de morts escampats per mars i platges, tot i evacuar els seus pudents gasos fins ofegar el planeta.
Està ben girat aquest món!
