És el nou model de democràcies islamistes emergents després d’anys de dictadures, millor per a les dones?
OPINIÓ
Al llarg d’aquesta intensa setmana s’han succeït esdeveniments que, de nou, han posat les anomenades “primaveres àrabs” al punt de mira informatiu i, per extensió en el meu particular punt de reflexió i, d’aquí el nom d’aquest article, pels dubtes que m’han suscitat alguns temes.
La mort de l’ambaixador dels EUA a Líbia per un atemptat islamista i la posterior onada de protestes en altres països, majoritàriament governats pels islamistes, m’ha fet pensar en la nova situació de les dones d’aquests països.
A Tunísia, on governa un partit islamista, mentre es redacta una nova Constitució apareix la possibilitat que desaparegui d’aquesta nova Carta Magna la igualtat entre dones i homes ja que per als que governen la dona és “complementària” de l’home, que no igual.
A Egipte les coses són encara pitjor, ja que a la sortida del mes de Ramadà, alguns mitjans de comunicació van denunciar la violació de diverses joves per part d’alguns homes. A més s’està imposant una nova forma de tortura entre les joves manifestants solteres a les quals se’ls fa un examen vaginal per comprovar la seva virginitat i en cas que no sigui així, corren el risc de ser acusades d’exercir la prostitució. També s’estudia la possibilitat de rebaixar l’edat legal per contraure matrimoni dels dinou als nou anys, amb la qual cosa, les famílies poden casar a les nenes a partir d’aquesta edat, negant qualsevol altra possibilitat de vida a aquestes criatures casades a la força.
A Líbia les coses no són molt millor que en els dos països anteriors i a Síria se segueixen dessagnant en una guerra civil.
En tots aquests països governaven dictadors recolzats per occident que, al seu torn els exigien un “cert respecte” als drets humans en general i als de les dones i nenes en particular.
Amb les revoltes de la primavera àrab, avalades i recolzades també per occident amb la finalitat d’accedir a la llibertat dels pobles i per enderrocar règims dictatorials, qui governen ara són règims islàmics elegits “democràticament” els qui prenen el poder substituint als dictadors.
Doncs bé, és dolorós comprovar com en tots ells, els drets i llibertats de les dones s’han vist retallats. I tot això amb el vistiplau i el beneplàcit d’occident i dels Estats Units que van armar els insurgents i ara reconeixen a aquests governs com legítims, menyspreant, per tant els drets humans de les dones.
I a la memòria hi acudeix la revolució a l’Iran, o la situació a l’Iraq o Afganistan, per exemple. En aquests països on hi va haver revoltes i canvis de governs, la situació de les dones i nenes sempre hi va sortir perdent.
No estic qüestionant l’Islam en si mateix, ja que el meu ateisme m’ho impedeix, però sí qüestiono la interpretació que els líders espirituals i polítics fan sobre les dones i el seu paper en la societat. Senzillament les releguen a ser invisibles amb els burques, totalment dependents de les decisions dels homes de les famílies, els neguen la possibilitat de triar com viure les seves vides, les maltracten contínuament des de les institucions, les degraden a ser merament objectes de posseir després del mes d’abstinència del Ramadà, i fins i tot a les dones estrangeres que acudeixen a algun esdeveniment, se les aconsella anar cobertes amb pantalons folgats, sense escots, etc.
I d’aquí els meus dubtes. Quines llibertats s’han aconseguit per a elles després de les revoltes?. Aquestes dones van estar amb els homes que van lluitar contra els dictadors a les places i carrers clamant per la llibertat dels seus pobles. Però en realitat aquesta llibertat només els ha arribat a ells i se l’han apropiat, i a elles -a les seves companyes de lluites- les han expropiat de llibertats i drets i les han tornat sense els pocs drets que tenien, de nou a casa.
I de nou es repeteix la història. Però ara amb el suport dels anomenats països democràtics que estan permetent una brutal regressió en els drets humans de dones i nenes d’aquests països, per interessos no sempre confessables.
A més, amb les revoltes, es van destruir indústries, camps, etc. que donaven treball a algunes. I amb aquesta destrucció hi ha hagut un augment important de la pobresa que afecta majoritàriament a dones i nenes.
De nou els credos i religions associats al poder construeixen una nova societat, pretesament més lliure, on aquesta llibertat és només per als homes, consolidant d’aquesta manera, un patriarcat encara més ferotge i violent a causa de les interpretacions que només els homes fan de tots els textos sagrats. I els governs que els donen suport, amb el seu silenci còmplice, permeten la degradació, quan no l’eliminació dels drets aconseguits de dones i nenes.
Realment ha valgut la pena lluitar amb ells per sortir perdent de totes totes?. Quins beneficis han aconseguit aquelles dones que van lluitar a les places i carrers per enderrocar els dictadors i que encara ho fan en alguns llocs com Síria?. És el nou model de democràcies islamistes emergents després d’anys de dictadures, millor per a les dones?. Tenen les dones espais polítics permesos en aquestes noves “democràcies”?. Han aconseguit aquestes dones ser una mica més lliures i independents després de derrocar els dictadors?.
Dir-li dubtes quan coneixes les respostes a aquestes preguntes, és un eufemisme per poder posar per escrit el que sento des de fa dies. I sento ràbia i tristesa per veure com es repeteix, de nou, la història.
Tinc la sospita que estan sortint, de nou, bastant malparades expressions que sempre m’han provocat admiració. Expressions com: LLIBERTAT, IGUALTAT, REVOLUCIÓ, EQUITAT, JUSTÍCIA SOCIAL, LAÏCISME, i algunes més.
Suposo que la UTOPIA inicial, s’ha quedat només en això, en inicial, ja que en el camí es va quedar la pròpia UTOPIA, si més no per les dones lluitadores que van sortir a les places i carrers clamant llibertats per a tothom.
